Això vaig llegir a la premsa balear. Caram, caram, sou una capsa de misteris. Primer, en Pérez Andújar, ara el senyor Manzano...

"Emili Manzano és conegut per la seva faceta com a periodista cultural televisiu, que durant anys desenvolupà a BTV, amb el programa Saló de lectura, i ha reiniciat, a TV3, amb L’hora del lector. Manzano té el mèrit d’haver sabut parlar de llibres en un mitjà que per sistema es mostra indiferent a la literatura. I n’ha parlat, a més, des de l’amenitat, però sense renunciar a la seriositat i al rigor. Per dir-ho més clar: Manzano és l’antítesi de Sánchez Dragó. El fet d’haver sabut eliminar qualsevol crosta de pedanteria i, en canvi, haver sabut donar, a un assumpte televisivament tan poc vistós com és la literatura, un vernís de cordialitat i naturalitat que, sense rebaixar-la, fa que resulti menys feixuga, més assequible. Tenint en compte tot això, no resulta sorprenent que el seu primer llibre siguin uns textos tan poc literaris (en el sentit d’artifici i de culturalisme) com els "Pinyols d’aubercoc". El llibre és un aplec de textos que l’autor va anar publicant, al llarg de 2006, a la revista L’Avenç, i forma un inventari de cròniques de la seva infantesa i de la seva joventut (i de les figures familiars que les van poblar) en la Mallorca, no turistificada però ja canviant, rural i ciutadana, dels anys seixanta, setanta i principis dels vuitanta. No només de Mallorca, però: la penúltima crònica està dedicada als anys que l’autor va passar com a estudiant a París, i té un ambient en el qual es mesclen l’aire bohemi de la Rayuela de Cortázar i l’aire vivaç i un punt extravagant del Tiffany’s de Capote. Per conferir-los “un deliberat to ultralocal” i “una il·lusió d’oralitat”, Manzano ha fet servir formes lèxiques i gramaticals del mallorquí parlat, que el remeten a “una gramàtica familiar que vaig aprendre dels que ja no hi són”. El dialecte, doncs, no hi és utilitzat com un caprici arqueològic, sinó com una exigència de la pròpia intimitat, cosa que dota els textos d’un dring de veritat confidencial que, amb un registre més estàndard, potser hauria costat més d’aconseguir. Són evidents, per exemple, les semblances entre Pinyols d’aubercoc i La minyonia d’un infant orat, de Llorenç Riber, amb la qual comparteix un to nostàlgic i encantat, una mateixa mirada clara sobre les coses senzilles, i un timbre de tendresa que hi tenyeix tots els pensaments –si bé Manzano evita els excessos artificiosos (el Noucentisme) de Mossèn Riber. ¿Vol dir això, però, que els textos de Pinyols d’aubercoc no acaben de ser literatura? ¿O que, per tal de poder-los valorar positivament, el lector haurà d’apel·lar a uns judicis i a unes categories més sentimentals que no literàries? No, en absolut. Pinyols d’aubercoc és literatura. Per dues raons: perquè l’autor és capaç de convertir una experiència íntima i concreta en l’expressió –nostàlgia, tendresa, curiositat, la percepció del misteri, la joia de la quotidianitat, la plenitud de la naturalesa, el desfici adolescent, l’amor, l’enyorança pel clos familiar– d’una experiència humana universal; i, també, perquè és capaç d’extreure, de les vicissituds i les particularitats d’un petit món, aquells elements que millor defineixen el gran món. Igual que Josep Pla, és possible que Manzano cregui que l’ultralocalisme, en literatura, és una de les maneres més segures d’assolir l’universalisme. L’estil d’aquestes proses ambiciona la senzillesa de la paraula dita en veu alta, no es delata llibresca en cap moment, prefereix fer olor de terra o d’herba segada que no de biblioteca o de paper antic. Amb tot, l’estil està tot esquitxat de llamps lírics –les del migdia són “hores de dimonis lents”, les copinyes són “un estol de monedes de països que ja no existeixen”–, i l’autor no renuncia ni a les orfebreries descriptives ni a les reflexions, com quan argumenta que “la terra és el cel dels infants” perquè els misteris de les altures són tan enormes i solemnes que aquells no els abasten. En la seva senzillesa de contarella dita en família o murmurada cap endins, Manzano tampoc no s’estalvia –potser hi ha nostàlgia, però no idealització– alguns traços de cruesa, certes penombres, un rerefons elegíac. No predominen, els moments de tristor. Hi ha més estampes amables, jovials o simpàtiques: la conversa amb la madona de Can Baliu, que regenta un cafè cada cop més inundat de productes extravagants (“coscacola, petsicola”), és molt indicativa de la frescor innocent que, a pesar d’evocar un món i un temps perduts, amara tot el llibre. Un llibre delicat, sensible i senzill. Que transcendeix el pur costumisme. Que és més una petita joia lírica que no una estampa històrica i autobiogràfica. I que està escrit en una prosa pulcre. Emotiva. Intel·ligent. Cristal·lina.

Perfecte, Lectoris..., vaig llegir a "L'Avenç" aquests preciosos escríts íntims de nen despertant en un habitat lleuger, seré ,ferme, que porta a la bondat i a la noblesa; intel.ligència, que transpira i transmet a través dels seus escríts aquest nen adult; Emilio Manzano. El despertar de la innocència, el despertar a la realitat, acomiadar-se dels seus objectes preferíts en una gran cerimònia al seu majestuós arbre preferit. Manzano és com un gran arbre, i no és frivolitat, tot al contrari, es bàsicament bondat, d'ont neix la intel.ligència. La seva estada a París l'imagino comparant pensant i sentint a prop el caminar de les "cabretes" mentre sent al fons el so de les veus i les pases "de tacó de saló"; com deia Barceló, altre mallorquí.

Serà que les ïlles continúen tenint aquesta virginat plena de bellesa que porta i enriqueix l' art. S'alimenten mutuament.
Serà que Emilio Manzano porta el despertar als ciutadans civilitzats que ja no recordem - o no han conegut mai - la olor de la terra seca o mullada, ni poden distingir l'aire del Nord o del Sud... i molt possiblement no recorden o no recordem l'absoluta innocència de la veritat. I la veritat és bellesa.
Serà que ens porta el despertar de l'amor, que ja diuen els més savis, és la única salvació d'aquest actual món.

Aquest comentari que ens has aportar és perfecte, "lectoris ultramarinus" ( el teu nom també ho és) després d'això, només queda comprar el llibre i empapar-nos bé de la seva bellesa.

Gràcies lectoris ultramarinus

Gràcies Emilio*

Benvolgut amic Lectoris ultramarinus, moltes gràcies per aquesta interessantísima i profitosa informació i documentació.

Benvolguda amiga Averroes, moltes gràcies a vostè per la seva amabilitat.