NOTA IMPORTANT: Tornen els comentaris a aquest bloc
Benvolguts amics i benvolgudes amigues navegants d'aquesta nau virtual i postcatastròfica, devastada per un atac d'spam massiu, en temps anteriors a l'Era Eavaristiana en curs, tinc el plaer de donar-vos ara una notícia sensacional: per fi l'assistència tècnica ha elaborat un codi alfa-numèric que ens farà de filtre anti-spam. Això vol dir que ja podem reprendre els comentaris en aquest bloc. Moltes gràcies, benvolgut majordom Sr. Evarist per la seva ajuda, i moltes gràcies benvolguts amics i amigues per la vostra bona disposició. (Recordeu que per tal que els vostres comentaris siguin efectius heu d'escriure a la casella buida les lletres i els números que surten dibuixats al requadre superior.)


**************************************




**************************************
«... Woody [Guthrie] feia que cada paraula comptés. Això, juntament amb la seva particular manera de cantar, el seu fraseig característic i l'accent aparentment inexpressiu propi de l'àrid Oest però sorprenentment greu i melòdic, tenia l'efecte d'una serra radial al meu cervell i jo intentava d'imitar-ho de totes les maneres possibles. Potser que molta gent considerés que les cançons de Woody havien passat de moda, però jo no. Al meu parer eren completament vigents, actuals, fins i tot profètiques. Ja no em veia a mi mateix com un cantant jovenet de mala mort que acabava de començar a partir de zero tan sols sis mesos enrere. Més aviat em sentia com si m'haguessin ascendit de recluta a cavaller d'honor, amb galons i estrelles daurades.
»Les cançons de Woody em van causar un gran efecte, exercien en la seva influència en cada moviment que feia, en les coses que menjava i en la meva manera de vestir, en la gent que volia conèixer, en la que no volia conèixer. A finals de la dècada dels cinquanta i començaments de la dels seixanta, la rebel·lió juvenil va començar a moure soroll, però no em vaig sentir atret per aquesta moguda, no pas d'una manera irresistible. Allò no tenia forma definida. El rotllo rebel-sense-causa no era prou pràctic: pensava que fins i tot lluitar per una causa perduda sempre és millor que no tenir-ne cap. Per als beatniks el dimoni eren les convencions burgeses, la hipocresia social i els homes amb vestits de franel·la gris.
»Les cançons folk s'oposaven automàticament a tots aquests principis i les de Woody fins in tot anaven en contra. Per comparació tota la resta semblaven planes. Les tonades de folk i blues ja m'havien proporcionat la meva pròpia concepció de la cultura, i llavors amb les cançons de Guthrie el cor i la ment se me n'havien anat del tot a un altre lloc cosmològic d'aquella cultura. [...]».

Així escriu un cantant vell, respecte d'altre cantant major i desaparegut, al seu llibre de memòries (Bob Dylan, Cròniques, ed. Global Rhythm Press, Barcelona, 2005, traducció de Toni Cardona), benvolguts amics i benvolgudes amigues de les cançons sobre la gran sequera i sobre les tempestes de pols, i de les cançons infantils, i de les balades de Sacco i Vanzetti, i de les cançons sobre la construcció de la presa de Grand Coulee, i de les balades dels sindicats obrers, i de les guitarres amb vocació de màquina de carregar-se feixistes, i de les cançons de bandolers de llegenda, i de l'apogeu i de la caiguda de l'atracador Pretty Boy Floyd, i de les terres de tots, i de les cançons de bressol per rodamóns, i del pa negre, i de les cançons de ferrocarril, i de la llegenda de John Henry, el més ràpid reblador de rails, i dels viatges ben llargs i també, no cal dir-ho, dels vells, pacífics, solitaris búfals que han sobreviscut als seus escorxadors.
Ah, i si heu descobert aquí damunt la pista oculta sobre el convidat del proper dijous, podeu deixar-ne constància en forma de comentari al bloc del meu majordom, el Sr. Evarist, tot clicant aquí). Tots els amics i totes les amigues (no val, però, participar amb més d'un personatge) que l'encertin abans de les dotze de la nit del dimecres seran obsequiats, si no tenen inconvenient, amb un parell de llibres d'actualitat.