«Puntualment, pels volts de migdia, començava a comparèixer al passeig la flor de la burgesia barcelonina, amb algun empelt d'aristocràcia, més o menys rància, en els brots més alts. La majoria eren senyores i senyoretes, amb gran profusió de mares que duien, a banda i banda, filles casadores, i força jovent masculí. Els estudiants de Dret tampoc no hi mancàvem, entre dues classes o en sortint de la Universitat. Els senyors madurs, a primera hora, escassejaven: no solien presentar-se fins més tard, gairebé a misses dites, després d’haver-se tancat despatxos i oficines. Tothom, molt especialment les dones, portava al damunt el bo i millor dels guarda-robes: pells, vestits de seda, sabates fines, capells sumptuosos, manguitos, ombrel·les i, sobretot, joiells. Enlloc del món, ni llavors ni després, no n'he tornat a veure tants, ni de tan escandalosos, portats a l'aire lliure. Hi devia haver raons profundes per a una exhibició tan llampant, en plena via pública.
»Eren aquestes. Barcelona —la que arrencà de l’Exposició Universal de 1888, i que en començar el segle es deia “moderna”— era una ciutat dominada per nous rics, molts dels quals havien sorgit de la grisor menestralenca i fins de la turba plebea, inflats amb la puja i l'expansió de la indústria i el comerç, característiques de l’època. Aquests enriquits —“polls resucitas”, com el pobre envejós els anomenava— vivien encara en pisos senzillíssims, mals moblats i freds, que ressonaven i lluïen de buidor i mosaic: sense catifes, calefacció ni gairebé cortinatges, descomptant el salonet de rebre, on només s'entrava si la família era visitada per quatre coneguts, no de confiança. Les visites s'asseien al sofà, davant el piano vertical que la filla de la casa aprenia a tocar. La vida de relació i societat era gairebé nul·la entre aquest estament bàsic, i el torn de nit al Liceu o el dels diumenges i festes a la tarda, no bastava per a omplir del tot la seva vanitat recolzada en els cents mils duros que anualment es guanyaven en botigues i fàbriques.»
/.../
«Era com una mena de ballet social, d'un regust únic al món, per bé que pertanyés a la mateixa espècie rara dels que a les primeres capitals europees, amb escasses diferències d'horari, s'estaven també celebrant. Era la fira de la moda, que és sempre una forma fràgil i convencional, imposada fugisserament, però amb el fanatisme d'un dogma. Aquí, al cor del nostre poble, la cerimònia, tenia un “ritu” completament autòcton, que no es veia enlloc més. Les dames i damisel·les, com he dit, no anaven abillades: anaven “mudades”. No vestien amb la sòbria elegància i el difícil négligé de les parisenques a l'Avinguda de les Acàcies, dels Bosc de Bolonya.»
/.../
«El jovent elegant, vull dir el masculí, rendia a l'espectacle una aportació molt considerable. És difícil que la gent d'avui pugui fer-se idea d'aquella joventut (vull dir, l'autènticament fashionable), que no tenia altre pensament ni més delit que la complicada feina d’abillar-se a la moda del dia, com un figurí. Se n'ha perdut del tot la mena, i ara és com voler parlar d’una espècie ornitològica extingida. Avui hi ha rics i pobres, com sempre. Fins potser els rics de debò ho són més que mai. Però rics com aquells, rendistes absoluts, amb fills grans que no feien res en tot l'any —ni servien per a altra cosa que per a lluir, de manera enlluernadora i impecable, els vestits que rebien directament de Londres i de París, cavalcar corsers de raça, entretenir mosses esplèndides que cantaven i ballaven a “La Gran Peña” i a l'”Edén Concert” i presentar-se a les llotges preferents dels teatres, corridas, partits de pilota basca, saraus i passeigs—, cal haver-los vistos i coneguts, com jo a força d'ells, per a no arribar a creure que tot allò ha estat un somni. Els “gomosos”, que en deien, acudien també, tard o d'hora, al passeig de Gràcia, a la banda del sol. Passada la una de la tarda, fins els grans industrials més enfeinats, tot anant a dinar, hi desfilaven. Els polítics més populars també s'hi deixaven caure, de tant en tant Enmig d'aquella correntia ciutadana selecta, de vegades s'hi produïa un lleu remull, com enmig d'una rierada quan hi baixa un tronc podrit. Era Alejandro Lerroux, que venia de Gràcia, d'alguna “Casa del Pueblo”, caminant rumbosament, amb el chambergo d'ales amples i la corbata vermella “revolucionària”. Les dames burgeses, en veure'l passar, li giraven la cara. O era Francesc Cambó, entre un parell de diputats o senadors de la “Lliga”, que passava fent ganyotes i estirant el coll, sense voler veure ningú. El corrent li obria pas, complagut: tot d’homes el saludaven, sense rebre resposta, i no poques dames li somreien.»
/.../
«Sovint vèieu així, prenent el sol en carruatge, el comte de Güell, igual que un déu antic, tot abillat de gris, amb barbes i crinera blanques i arrissades. El seu aspecte britànic, de membre de la Cambra dels Lords, feia una gran impressió. El marquès de Sentmenat, secardí, de bigotet i monocle, desfilava també, a cavall o en carruatge brillant, mentre distribuïa equitativament, a dreta i esquerra, reverencials i lentes barretades. Els noms més enlairats socialment i les fortunes més sòlides hi eren gairebé tots. Entre ells no mancava, mai, però, el carruatge fastuós d’alguna entretinguda que picava molt alt, com aquella Lola Requena, d’un dels “nois” Bacardí, bellesa esplèndida, que s’assemblava molt a la “Bella Otero” i era una mediocre ballarina de cafè-concert, fada i sense esperit, però amb un cos de deessa.
»El moment sensacional era, ja cap a la una de la tarda, quan la porta de ferro de les cotxeres, al palau situat a l'encreuament del Passeig de Gràcia i la Gran Via o carrer de les Corts Catalanes (on avui hi ha la mola nova del Banc Vitalici d'Espanya), era oberta de bat a bat, i en sortia, amb cotxer i lacai, la carretel·la de la senyora del milionari Samà, que acabà per ser marquès de Marianao. Era la dona més arrogant de Barcelona, i passava per la més rica.»
/.../
«A penes la carretel·la de la marquesa havia donat dos tombs, des de baix del Passeig de Gràcia fins al carrer de Provença, es presentava puntual el seu ballarí complementari, vull dir el jove marquès de Julià, l'home més bell i baronívol de la high life barcelonina. Apareixia dalt d'un cavall espanyol, generalment negre, amb una crinera i una cua que li arrossegaven fins a terra, un cavall de Velázquez. El cavaller vestia sempre de jaqué, amb capell fort, de mitja copa, botes i guants de pell de Rússia i una gran flor al trau. Quan el cavaller i la dama es creuaven per primera vegada, el feia amb el capell una gran reverència, com un Brummel barceloní; i poc desprès, al trot, es posava darrera la carretel·la i l'escortava com un sigisbeu. La marquesa, de reüll, el veia maniobrar. De tant en tant, el tronc es posava al pas, per reposar, i llavors el cavaller avançava fins a situar-se al costat esquerre del carruatge, dominant amb l'alçària i el seu cos d'atleta la figura femenina recolzada amb coixins. El cavaller es descobria i anava conversant una estona amb la dama, les regnes a la mà esquerra, i a la dreta, amb un gest de cortesia, el capell. Desprès, el cavaller s'allunyava al trot i tornava a cobrir-se, mentre la carretel·la emprenia novament una carrera llarga. Diverses vegades es creuaven encara pel Passeig; ell, lluint la seva figura eqüestre, ella, la seva nonchalance de gran dama. Es miraven i passaven de llarg: era que el ballet s'acabava. Fins que, a mesura que s'anava aclarint la gent, que es fonien els qui caminaven a peu i que s'escampaven els carruatges, quan el marquès de Julià ja no passava més, la carretel·la de la marquesa de Marianao se'n tornava també al seu palau.
»Eren cap a dos quarts de dues. El Passeig de Gràcia quedava desert. Quan les portes del palau es tancaven, però, del fons de Gràcia començaven a baixar corrents les primeres modistetes i dependentes, que anaven al treball de la tarda.»



«El ritu solar al Passeig de Gràcia, des de principis de segle fins a la Gran Guerra (1914): la gran desfilada burgesa diària, vanity fair de les elegàncies barcelonines, exclusivament de 12 a 2 i a la banda amarada pel sol groc, humit i enganxós de l'hivern.»