Benvolgudes amigues i benvolguts amics d'aquest bloc de lectors i seguidors de L'hora del lector, que és un programa capficat en la lectura de llibres i de persones. Un d'aquests dies vaig començar a llegir, o si més no a fullejar, aquesta obra formidable de Vasili Grossman, Vida y destino, que acaba d'editar-se traduïda per primera vegada al castellà directament del rus, i que és una pertorbadora novel·la sobre el setge d’Stalingrad, però també sobre l'implacable encerclament del dictador Stalin als seus propis ciutadans, o potser súbdits soviètics, cosa que féu que l'autor veiés com li prohibien l'obra ja al principi, en l'època de Nikita Khruixtxov, i així mateix fou víctima, rere el teló d'acer, d'un altre aïllament encara més impermeable, que era el confinament a un teló de silenci artístic i polític. Però a més, Vida y destino, que ha estat comparada amb la monumental Guerra i Pau, és una novel·la sobre l'horror dels camps d'extermini, diuen que cap autor els ha sabut detallar tant com Grossman, i és també un llibre, és clar, sobre la fragilitat de l'home en un món massa gran, o massa present. M'agradaria compartir amb vosaltres la impressió que m'han fet aquestes ratlles, extretes del capítol dotzè de la primera part: «El tiempo sólo ama a aquellos que ha engendrado: a sus hijos, a sus héroes, a sus trabajadores. No amará nunca, nunca a los hijos del tiempo pasado, así como las mujeres no aman a los héroes del tiempo pasado, ni las madrastras aman a los hijos ajenos.»
I potser per il·lustrar de quina manera al temps li costa estimar els fills procreats per un temps anterior, deixo oberta aquesta vegada la finestreta perquè s'hi escoli la veu del poeta Pablo Neruda, que declama amb una emoció que fa venir vertigen el seu Canto de amor a Stalingrado.