Benvolguts amics i benvolgudes amigues de les impressions esfèriques, i amigues i amics també de les impressions virtuals, però sobretot amigues i amics de les impressions impreses, i això no cal dir-ho, amics i amigues de lla lletra X i de les xibeques sàvies, aquests són alguns dels llibres esmentats, commemorats, notificats, comentats i fins i tot recomanats ahir, a L'hora del lector, al llarg de la conversa de l'amic Emili Manzano amb el novel·lista Andreu Carranza. Bon dijous de paraules tangibles i de rius de lectures que ens porten igual que ens porta la vida, amigues i amics!



... a la conversa de l'Emili Manzano amb l'Andreu Carranza


Autor: Andreu Carranza
Títol: Impremta Babel
Editorial: Columna
Any: 2009


Autor: Andreu Carranza
Títol: La clau Gaudí
Editorial: Plaza & Janés
Any: 2007


Autor: Andreu Carranza
Títol: L'hivern del Tigre
Editorial: Planeta
Any: 2004


Autor: Andreu Carranza
Títol: El que l'herbolària sap
Editorial: Planeta
Any: 2002


Autor: Andreu Carranza
Títol: La filla de la memòria
Editorial: Edicions El Mèdol
Any: 2001


Autor: Andreu Carranza
Títol: A mumpare
Editorial: Edicions El Mèdol
Any: 2000


Autor: Andreu Carranza
Títol: Anjub: confessions d'un bandoler
Editorial: Edicions 62
Any: 2000


Autor: Andreu Carranza
Títol: El llibre de les set xibeques: la riuada
Editorial: Edicions El Mèdol
Any: 1997


Autor: Andreu Carranza
Títol: Riu avall
Editorial: Edicions del Mèdol
Any: 1996


Autor: Andreu Carranza
Títol: Trilogia del deliri
Editorial: Associació Cultural del Matarranya
Any: 1993


Autor: Andreu Carranza
Títol: Aigua de València
Editorial: Columna
Any: 1993


Autor: Andreu Carranza
Títol: El desert de l'oblit
Editorial: Edicions El Mèdol
Any: 1993


Autor: Andreu Carranza
Títol: La tinta de la immortalitat
Editorial: Pòrtic
Any: 1991

Aquest és el llibre familiar, dit de les «set xibeques», que va portar l'Andreu Carranza al programa.






... pel Víctor Amela


Autor: Silvestre Hernández i Carné
Títol: El manuscrit de Wadi al-Abmar
Editorial: Viena
Any: 2008


Autor: Susana Antolí
Títol: Tornem a ser menuts!
Editorial: Gobierno de Aragón
Any: 2006


Autor: David Albesa
Títol: Quin món més bèstia
Editorial: Associació Cultural del Matarranya
Any: 2003


Autor: Lluís Rajadell
Títol: Mort al monestir
Editorial: Associació Cultural del Matarranya
Any: 2002


Autor: Desideri Lombarte
Títol: Miracles de la Mare de Déu de la Font
Editorial: Associació Cultural del Matarranya
Any: 1999


Autor: Desideri Lombarte
Títol: Ataüllar el món des del Molinar
Editorial: Associació Cultural del Matarranya
Any: 2000
I aquests són els versos del poema «Un receret de sol», d'aquest llibre que va llegir l'amic Víctor Amela.




... per la Marta Ramoneda


Autor: B. Traven
Títol: El tresor de Sierra Madre
Traducció: Marisa Presas
Editorial: Edicions 1984
Any: 1998


Autor: B. Traven
Títol: El tesoro de Sierra Madre
Traducció: Esperanza López Mateos
Editorial: Acantilado
Any: 2009


Autor: Thomas Bernhard
Títol: El soterrani
Traducció: Clara Formosa
Editorial: Salobre
Any: 2009


Autor: Thomas Bernhard
Títol: L'origen
Traducció: Clara Formosa
Editorial: Salobre
Any: 2008

I per commemorar el 70è aniversari de la mort de Joseph Roth, que va escaure ahir dimecres:


Autor: Jospeh Roth
Títol: La llegenda del sant bevedor
Traducció: Judith Vilar
Editorial: Viena
Any: 2008

I si voleu llegir l'esplèndid article que el professor Jordi Llovet ha publicat avui dijous sobre Roth a la seva secció «Els vostres clàssics» del suplement Quadern, que publica el diari El País, feu clic a la pestanyeta que hi ha sota el Tube d'aquest post, on diu «Veure més», si us plau.



... al reportatge de la Marina Espasa i de l'Enric Juste, amb el Curtis Garland


Autor: Curtis Garland
Títol: Yo, Curtis Garland
Il·lustració: José Antonio Troya
Editorial: Morsa
Any: 2009


Autor: Curtis Garland
Títol: La noche de América agonizante
Il·lustració: José Antonio Troya
Editorial: Morsa
Any: 2007



Ah, i recordeu que demà divendres tindrem noves fotografies del concurs d'imatges lectores de L'hora del lector. Per tal de veure o de repassar mentrestant totes les fotos que fins ara hi ha presentades a concurs, només cal fer clic aquí, si us plau!






ELS VOSTRES CLÀSSICS (al suplement Quadern, que publica el diari El País, 28/05/09)
Roth, el sant bevedor
Jordi Llovet

Ahir va escaure el setantè aniversari de la mort de Joseph Roth, sens dubte un dels grans de la literatura centreeuropea de la primera meitat del segle XX. És un aniversari una mica estrany, però un comença a comprendre que qualsevol ocasió és propícia per aconseguir que es divulgui la bona literatura, ni que acabem celebrant els 35 anys de la primera comunió de l'un o els 40 anys de la bar-mitzvà de l'altre. Edicions Acantilado, de Barcelona, festiven especialment aquesta data, tota vegada que han estat els responsables de posar en el mercat editorial del país la major part de l'obra d'aquest austríac —tan austríac, o tan poc, com Kafka, per posar l'exemple d'un altre “desclassat”. En català no ens manquen La llegenda del sant bevedor (traducció recent a Edicions Viena), La marxa Radetzky (Proa), La cripta dels caputxins (La Guineu) o La rebel·lió (Ensiola). No ens podem queixar. Una altra cosa és la manca sorprenent d'estudis dedicats a aquest autor en qualsevol llengua. Em sembla que en castellà només disposem del gran assaig de Claudio Magris, Lejos de dónde. Joseph Roth y la tradición hebraico-oriental, Universidad de Navarra, 2006; i en alemany encara vivim del llibre antològic de David Bronsen, publicat a Darmstadt l'any 1975. Acantilado anuncia una nova biografia de Roth, a càrrec de Géza von Cziffra, a punt de sortir a les llibreries. Si aquesta editorial celebra especialment, com s'ha dit, els setanta anys de la mort de l'escriptor és perquè ha arrodonit el seu “catàleg Roth” amb la publicació d'una extensa tria de la seva correspondència, Cartas (1911-1939), en traducció d'Eduardo Gil Bera, Barcelona, 2009. Com explica l'editor original de l'obra, amb les cartes de Roth es podien fer tres coses: no publicar-les, publicar-les totes o publicar-ne una tria (¡no cal ser matemàtic per arribar a aquesta conclusió!). Hermann Kesten, que, pel que sembla, va conèixer l'escriptor personalment, s'ha decidit per la tercera opció, per no dir la segona: Roth va escriure milers de cartes, però ens n'han pervingut només unes cinc centes, i aquestes són gairebé totes en el llibre. No es pot dir que Roth escrivís les cartes amb la mateixa intenció que el seu maltractat Thomas Mann (l'“afecció” va ser mútua), que no escrivia ni la llista de la compra sense la pretensió que el paperet passés a la posteritat. Roth més aviat va escriure cartes per malparlar de col·legues seus que, amb bon criteri, sempre va considerar ximples o traïdors —com ara Feuchtwanger, Ernst Fischer (¡mira que agradava, a Catalunya, aquest precursor de l'actual autoajuda!) o Alfred Beierle—, o per demanar diners als escassos homes de lletres, amics seus, que a l'època en tenien, com era el cas de Stefan Zweig.
Quant a aquesta correspondència, que té el valor afegit de comptar amb les cartes dels dos corresponsals, val a dir que Roth se'ns hi presenta d'una manera humana, massa humana: vivia en gran destret, i no parava de demanar almoina a gratcient; i l'altre, tan jueu com ell, li feia a Roth uns passaments que resulten gairebé vergonyosos si considerem la seva gran fortuna, però que, fet i fet, deixen Zweig en un lloc d'honor en el panorama de les caritats i subvencions atorgades en aquella època a la gent de lletres: “¿Que podria deixar-me una mica més de diners? —demana Roth a Zweig— ¿En té? [¡Que si en tenia!] ... Ho he dit d'una manera barroera, tan barroera que tinc la impressió de ser Beierle. Però, ¡què hi farem! La indigència ens fa barroers. No sóc capaç de fineses estilístiques quant a aquesta matèria tan lletjota ... També l'home decent comet errors. Ja em dirà alguna cosa” (Carta nº 308).
Zweig responia amb la relativa generositat que ja hem dit, però afegia a les seves cartes consideracions molt sensates quant a la situació dels escriptors jueus a Centreuropa als anys 1930: “Vostè vol aconseguir temps a corre-cuita, i diners, igual. Consideri quant de temps i d'energia no ha perdut en aquest continu negociar [amb els editors] i viure atrafegat. Ja fa anys que li ho adverteixo: resigni's al fet que, com a escriptor jueualemany, avui només es pot guanyar alguna cosa en casos únics de fortuna, i que, al damunt, l'ofici d'escriptor és poc lucratiu. Miri de no voler continuar rebent un ingrés per força, això és impossible; així ha anat a parar, vostè, a contractes d'usurer, als seus destrets i maldecaps eterns ... Ha d'acabar amb la beguda. Ha de fer una cura de rehabilitació de quatre setmanes, amb totes les de la llei ... Calmi's, estimat amic!” Zweig només s'equivocava en un extrem: Roth mai va simpatitzar amb la seva raça, i va arribar a escriure que “els sionistes s'assemblen molt als nazis”, i que “fins i tot hi ha hagut simpaties entre ells, com és natural entre nacionalistes” (Carta nº 435).
Roth va continuar bevent fins a una mort prematura; però també Zweig, que vivia en l'abundor, es va suïcidar, només tres anys després de la mort de Roth, al tan exòtic Brasil, en companyia de la segona dona. Tot ben garbellat, de l'un i de l'altre ens n'ha quedat una obra immensa, que és el que compta.