Un ocellet m'ha dit que, divendres, a L'hora del lector, s'hi parlarà de poesia i de poetes. I que algun d'ells serà el que surt en aquesta foto. Quan me l'he mirada d'a prop, no he pogut evitar somriure. I és que, si hi ha fotos que traspuen bon humor, aquesta n'és una. Va ser presa al vaixell Ciudad de Cádiz mentre feia un creuer pel Mediterrani carregat amb la flor i la nata dels intel·lectuals i els estudiants universitaris de la República. Era l’any 33, i els dos joves que somriuen tant són Amàlia Tineo i Salvador Espriu, gairebé irreconeixible. N'hi ha un tercer que no hi surt, però que hi era, que és Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El que no sospitaven els dos que veiem, o potser sí, és que, mentre ells s'amagaven del sol sota cobert, el seu amic de l'ànima estava amagat en algun racó escrivint poemes. D'aquest viatge, o potser d'abans, dels estudis a la Facultat de Lletres on tots tres havien coincidit, en va néixer una triple relació, profundíssima, d'amics i confidents. La mort, l'any 37, del poeta mallorquí, va deixar Espriu i Tineo orfes, però no va impedir, o potser va enfortir encara més, l'estretíssima col·laboració, ja per sempre més, entre els dos que el van sobreviure. Tineo, d'una altíssima formació intel·lectual, era qui primer llegia les obres d'Espriu, qui li donava l'opinió, i qui li custodiava la biblioteca, perquè Espriu no volia tenir al seu voltant massa llibres que l'embafessin. Espriu, en agraïment, s'hi pensava dues vegades abans de fer-li les dedicatòries de cadascun dels llibres que li regalava a la seva primera i més fidel lectora:


"A la impecable Melaina, con compás de espera, Salom"


"A doña Amalia Tineo, con la reverencia y los saludos de don Pedro de Espinosa, desde una cena clásica. Baltasar del Alcázar, jr."


"To my dear, amiable G.R.V.M., immer ganz einzig. Retter Hart"

Per mi, és com si encara fossin vius i estessin a coberta del Ciudad de Cádiz, a punt d'entrar al port d'Alexandria, o salpant rumb a Grècia, envoltats de roques, de mar i de blau, de calma i de dolça peresa. Si els voleu acabar de ressuscitar, aquí sota us deixo dos poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, un d'ells escrit, segur, a bord del vaixell, i l'altre, un mica després, ja més amarat de tristesa, cadascun per a un dels amics. Quin gust d'amistats banyades pel sol!

Sonet Marí
A Salvador Espriu

Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses de confins
llunyans amb un incògnit suau que mai acaba,
imprecís, inexacte d'un altre més endins.
El vent ha deslligat la blanor d'una trava
sobre el frèvol gegant i un llampeig de dofins
tremola esclat d'espases i argents sobre l'esclava
teulada, i fa horitzó dels infinits camins.
Qui dirà d'amargor davant els sols vibrants
i plor segur davant les joies en nuesa
i de negre davant blancs i blaus esclatants?
Qui afirmarà la brega i la lluita constants
en el convit de calma i de dolça peresa,
de batre d'ales d'àngel i d'encís en els cants?

Malta-Alexandria, juny de 1933



A Amàlia Tineo

Només un arbre, a la vorera, porta
el tremolor del mar, i el frec de fulles
retorna el benefici de les ones.
Les roques mortes en arenes mortes
viuen només uns brins d’herba poruga.
Mar foll de gris i verd i força d’aire:
trenca cristalls sobre la costa blana!
Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca,
dels núvols plens de vent i pròdigs d’ales.
Només en mi pots créixer més i estendre
més pura sal, més amagada pedra,
i encara retrobar-te en camins foscos
per balenes remotes i algues velles.
Però jo m’he perdut en les planúries
que han oblidat la dansa, el crit de l’aigua
entre alzines i roures, entre llunes
sense rius, sense pous, sense ones altes.

La Magdalena, 1934



Ah, i moltes gràcies a l'espectador Elías Corugedo, que ens recorda que Jean Ferrat va morir fa pocs dies, i ens enllaça amb la millor companyia possible per a la seva cançó "Ma môme":

Sí, ja sé que encara falten dies, però no l'oloreu, ja? Deixeu que m'avanci una mica i que us ofereixi, a tall d'entremès per començar la setmana, i al preu d'una de sola, dues descripcions de la primavera, l'estació que ens transtorna i ens regala els colors que l'hivern, avariciós, ens havia furtat. Volia deixar que fos Miguel Delibes (1920-2010) qui la descrivís, però entremig se m'hi ha infiltrat un altre escriptor, en principi allunyadíssim de l'escriptor castellà, però ¿què voleu? coses de la intertextualitat, que diria un pedant, o del llegir desordenadament i amb eufòria pre-primaveral, que diria jo. La qüestió és que tots dos s'il·luminen, que és del que es tracta. Ah, i no us dic qui és l'autor del mig perquè potser tindrà alguna cosa a veure amb el concurs de la setmana... Només us en puc avançar una cosa, de moment: tots dos dibuixaven, per bé que Delibes ho va deixar de seguida, i l'altre, el misteriós, va ser un grandíssim dibuixant i gravador. I el que llegiu n'és una traducció. Bon dimarts, i aneu amb compte, que és dia de guerra!

"Era una nube densa, plomiza, como barriga de topo, que durante tres días con tres noches descargó sobre el término. Y los hombres, sentados a las puertas de las casas, se dejaban mojar mientras se frotaban jubilosos sus manos encallecidas y decían mirando al cielo entrecerrando los ojos:
-Ya están aquí la aguarradillas. Este año fueron puntuales.
A la mañana del cuarto día, el silencio despertó al Nini. El niño se asomó a la boca de la cueva y vio que la nube había pasado y un tímido rayo de sol hendía sus últimas guedejas blancas y proyectaba un luminoso arco iris de la Cotarra Donalcio al Cerro Colorado. Al niño le alcanzó el muelle aroma de la tierra embriagada y tan pronto sintió cantar al ruiseñor abajo, entre los sauces, supo que la primavera había llegado."
M. Delibes, Las ratas (1962)


"Els dies s'havien fet llargs, clars i dilatats, gairebé massa dilatats per al seu contingut, que encara era pobre i anodí. Eren uns dies de creixença, dies plens d'espera, una mica pàl·lids d'avorriment i impaciència. Una alenada lluminosa, un vent brillant encara no enterbolit pels miasmes dels jardins despullats i plens de sol, travessava el buit d'aquells dies. Va airejar els carrers fins a treure'n tota la brutícia i els va deixar llargs, límpids, escombrats com els dies de festa, com si esperessin l'aparició d'algú, una aparició que, en aquell moment, semblava llunyana i incerta. El sol s'apropava a poc a poc a l'equinocci, alentia la seva cursa, s'acostava a una posició exemplar on s'havia d'aturar, immòbil en un equilibri perfecte, i porció rere porció, amollar dolls de foc sobre una terra erma i absorbent."


"Por estas fechas, el pueblo resurgía de la nada, y al desplegar su vitalidad decadente asumía una falaz apariencia de feracidad. Los trigos componían una alfombra verde que se diluía en el infinito acotada por la cadena de cerros, cuyas crestas agónicas se suavizaban por el verde mate del tomillo y la aliaga, el azul aguado del espliego y el morado profundo de la salvia. [...] Era, todo, como una portentosa resurrección, y llegada la Conversión de San Agustín, la fronda del arroyo rebrotaba enmarañada y áspera, los linderones se poblaban de amapolas y margaritas, las violetas y los sonidos se arracimaban en las cunetas húmedas y los grillos acuchillaban el silencio de la cuenca con una obstinación irritante."
M. Delibes, Las ratas (1962)

Si l'objectiu de la caixa de mierdazal, de la que Míriam Gómez ha parlat tan efusivament a L'hora del lector d'avui, és oblidar-se de les coses o les persones que una vegada t'han fet mal, a mi no em funcionaria: em passaria el dia rebuscant-hi per què estava enfadat amb aquest o què va dir aquest altre que em va fer sentir tan malament. És el mateix efecte que crec que em provocaria el fet de viure sota una dictadura que exercís una censura sobre llibres, discos o pel·lícules. Ho reconec, jo sóc rancuniós i curiós a parts iguals: n'hi ha prou que em diguin "això no ho pots llegir" perquè em llenci a buscar-ho, trobar-ho, obrir ansiós la primera pàgina i no deixar-ho estar fins a l'última. Per exemple: avui he quedat per a fer un cafè amb una amiga que em coneix bé. I només veure'm entrar per la porta, ha tret un llibre de la bossa tot dient: "He trobat això al costat d'un contenidor i he pensat que et tornaries boig de ganes de llegir-ho només de veure-ho". És un llibre que es diu Drama para un teatro vacío, d'un tal Enrique Pascual Ortiz, publicat per l'editorial Ediciones M. Martos Ortiz, el 1974. No sé de què va però la faixa (ai, la faixa) diu ni més ni menys: "No se recomienda la lectura de este libro a personas menores de 16 años si no están formadas moralmente. Su autor se encuentra en la penitenciaría de Alicante, cumpliendo condena, impuesta por los jueces, por infracción al Código Penal. Delitos contra la propiedad. El editor". No és meravellós?
Però abans m'he de posar amb l'últim llibre de Guillermo Cabrera Infante. Ai, la vida... tants llibres per a tan poc temps!!

Preneu nota, a risc d'haver de sacrificar un temps de la vostra vida social, ja ho deia ahir, dels llibres que han aparegut a la conversa d'Emilio Manzano amb Míriam Gómez



Autor: Guillermo Cabrera Infante
Títol: Cuerpos divinos
Editorial: Círculo de lectores/Galaxia Gutenberg
Any: 2010



Autor: Guillermo Cabrera Infante
Títol: La ninfa inconstante
Editorial: Círculo de lectores/Galaxia Gutenberg
Any: 2008



Autor: Guillermo Cabrera Infante
Títol: La Habana para un infante difunto
Editorial: Seix Barral
Any: 2000



Autor: Guillermo Cabrera Infante
Títol: Tres tristes tigres
Editorial: Cátedra
Any: 2010



... amb Xavier Lloveras



Autor: VV.AA.
Títol: Dotze dames i una reina
Editorial: Enciclopèdia Catalana
Any: 2009



... amb Víctor Amela



Autor: André Conte Sponville
Títol: Sobre el cuerpo
Traductor: Jordi Terré
Editorial: Paidós
Any: 2010



... al reportatge de Marina Espasa i Enric Juste



Autor: Federico Fellini
Títol: Il libro dei sogni
Editorial: Rizzoli
Any: 2008



... a l'actuació de Tornasol

Autor i intèrpret: Jimmy Fontana
Cançó: Il mondo

... bé, televisivament, sí, però poseu-vos a estirar del fil. Jo, des que ahir em vaig adonar que la convidada d'avui era Míriam Gómez, vídua de Guillermo Cabrera Infante, que estic tremolant. L'última vegada que va passar pel programa per a parlar sobre la La ninfa inconstante (Círculo de Lectores-Galaxia Gutenberg) em va agafar per posar-me a aprofundir en totes les referències cinematogràfiques que anava trobant al llibre. Em vaig tornar boig! Ara m'ha donat per la música. Sabeu quina cançó devia sonar moltíssim l'any 1962 als transistors de totes les cases mexicanes? Aquesta de La Lupe:



Cabrera Infante coneixia La Lupe. Ella, a més, va haver de sortir de l'illa el mateix any que els Cabrera-Gómez, ells cap a Bèlgica però ella cap a Mèxic. Segurament allà va conèixer aquesta cançó, que va ser escrita l'any 1941 per Agustín Lara inspirant-se en una de les grans actrius de l'època (ja estem una altra vegada amb el cinema): María Félix, que uns anys després es va casar (toooorna cap a la música) amb Jorge Negrete.
Tenint en compte que cada vegada que un nom em porta a un altre nom, vaig directe a la discoteca del Sr. Boix (ho té tot, aquest home!) a buscar discos per a posar-me'ls mentre segueixo investigant, ja us podeu imaginar la por que em fa començar a llegir-me el llibre que ve a presentar la Míriam aquesta vegada, Cuerpos divinos (Círculo de Lectores-Galaxia Gutenberg). És que diuen que es tracta d'una mena de memòries que Cabrera Infante es va passar pràcticament tota la vida escrivint i reescrivint!
Si a sobre he de fer cas de les recomanacions de Xavier Lloveras i Víctor Amela, del reportatge de la Marina Espasa i l'Enric Juste sobre Fellini, i de les reflexions de Tornasol, ja puc acomiadar-me de la meva vida social, dels meus vermuts de diumenge i fins i tot de baixar a comprar tabac. Ai, però quin gust de música!

La resposta al concurs d'ahir: Joan-Lluís Lluís, amb el seu últim llibre Xocolata desfeta, ha volgut imitar els exercicis d'estil que Queneau va publicar al 1947. Cabrera Infante havia fet una cosa de semblant amb el seu Exorcismos de esti(l)o, publicat al 1976.
Els guanyadors són:

-Adriana Nicolau
-Marta Graell
-Toni Parera
-Meritxell Algueró

__________________________________________________________________
Avui m'he despertat trobant-me una mica vidu, destronat i abandonat al poble.
¡Gracias, Don Miguel!



Miguel Delibes (1920-2010).

La reobertura d'una Fundació d'Art (amb campanya publicitària digna de botiga de mobles sueca) m'ha fet recordar aquest anunci de revista antiga, que tenia retallat i guardat en una carpeta. Un mitjó que s'instal·la sobre una bastida perquè tothom en pugui admirar la perfecció, comentar-la i estudiar-la! Passen els anys i tot es repeteix, o si més no, tot s'assembla, no? I passen els anys (exactament l'any i mig) i torna una il·lustre convidada de L'hora del lector, Míriam Gómez, vídua de Guillermo Cabrera Infante, que aquesta vegada portarà sota el braç l'autobiografia pòstuma del seu marit, "Cuerpos divinos" (Galaxia Gutenberg, 2010), una crònica de la Revolució en què Cabrera va estar treballant gairebé tota la vida. I si demà és divendres, avui és dijous i, per tant, dia de concurs. No patiu, que la pregunta no anirà per la banda de jocs de paraules, o potser sí? Heus-la aquí: què tenen a veure l'exercici, la xocolata desfeta i un llibre de Cabrera Infante? Molt bona sort, amics. Us deixo amb un començament d'entrevista a GCI (com li agradava que l'anomenessin), que explica els començaments de tot.

Aquest matí he anat a cal sr. Boix, i m'hi he trobat na Joanaina atrafegada, com sempre, remugant per tots els racons. Li he dit que avui m'hi estaria una estona, a l'estudi, cosa que no li deu haver fet gaire gràcia, si he de fer cas del número d'interjeccions més o menys amables que ha deixat anar. No li he fet massa cas i m'he esquitllat cap a dins. Com m'agrada instal·lar-me a can Boix! I és que ell i jo compartim un gust, el de guardar rampoines, amb la diferència que ell té més espai que jo per hostatjar-les. I, com que sap que no és la tafaneria la que em porta a mirar-li els àlbums de fotos, repassar les col·leccions de postals antigues o obrir-li les carpetes atapeïdes de retalls de diari, ho faig amb tota la calma del món. I quan porto una estona submergit en el seu món, aturant-me en tot el que és antic, començo a respirar millor. És el que té la perspectiva. De sobte, na Joanaina m'ha vingut a demanar ajuda per desembussar no sé quina pica, però li he dit que, en això, era tan poc hàbil com ella, i li he suggerit que truqués un llauner, cosa que ha suposat una nova racció d'interjeccions, aquesta vegada centrades en el cost de les hores de feina del treballador autònom, que he mirat d'estalviar-me tancant-li la porta de l'estudi gairebé als nassos. Quan ho he aconseguit, he descobert una caixa de cartró que s'hi amagava al darrere. Era plena d'objectes absurds, els que a mi m'agraden. L'he remenada una mica i hi he trobat el tresor del dia: una capsa de guardar cigarrets en forma de rusc. Us ho podeu imaginar: cada forat del rusc s'omple amb un cigarret. Tota de fusta, amb aquell to entre autèntic i volgudament kitsch, esplèndida. Me l'he amagada sota la jaqueta, pensant que no seria tan difícil burlar la vigilància de na Joanaina, però, just al llindar de la porta d'entrada, una mà m'ha agafat el braç dret i m'ha fet girar en rodó. Na Joanaina, amb un corró a la mà i el davantal empastifat de farina, m'ha mirat de dalt a baix durant més d'un minut, i al final ha deixat anar entre dents que no sabia qui em feia el menjar, però que el felicités, que darrerament havia agafat uns quilos. Li he dit que ho faria sens falta, m'he acomiadat amb una sola mà, i he sortit al replà per encauar-me dins de l'ascensor. He pitjat el botó i, de cua d'ull, m'he vist al mirall. M'he girat per mirar-me bé, he obert la jaqueta i he tret la capsa de cigarrets del seu amagatall. Quan me l'he acostada als ulls, he vist com de cada forat del rusc en sortia una abella.

Avui, entre floc i floc, m'he posat a ordenar la biblioteca de casa. Problemes d'espai, sí. D'acumulació de llibres i de pols. I quan he pogut donar la situació per més o menys satisfactòria i he tornat al meu Tube, els dits se me n'han anat cap al futur, aquest que no sabem com serà, però que diuen que no estarà tan ple de llibres com ara. Això, almenys, és el que diuen. I hi he trobat un parell de curiositats: una màquina que fa llibres com si fos una cafetera de fer espressos, i una demostració que treu els ulls de les conques sobre com llegirem les revistes del futur. Per als qui tinguin més temps i vulguin aprofundir, aquí va un article de Jason Epstein, gat vell de l'edició nordamericana, que fa un repàs exhaustiu de l'avui i, sobretot, del demà que ja és avui de l'edició.

Però el post d'avui vol més soroll. Ja heu vist que comença amb una tapa de claveguera on hi diu HORIGINAL. No és una imatge qualsevol: si cliqueu aquí, o aquí, us assabentareu de la darrera malifeta de les autoritats municipals, preocupades, es veu, per les activitats poètico-subersives (qui sap) que s'hi celebraven, des de fa anys, en aquest local del Raval. Un bon cop de futur, això és el que els han estampat a la cara, als amics de l'Horiginal. Tranquils. I a veure si, sempre amb un cigarret als llavis, comenceu a pensar de quina manera s'hi podria empaquetar algun funcionari municipal, dins d'aquesta màquina...

Espresso Book Machine:


El futuro ya está aquí:

Teniu tota la raó en enviar-me mails reclamant la resposta correcta al concurs de la setmana. Quin cap el meu! Aquí va:

La novel·la que va guanyar el primer Premi Fantasy el 1951 va ser La tierra permanece, de George R. Stewart. Stewart va escriure una altra novel·la, Storm, en la que hi havia una tempesta que portava el nom de Maria. A partir d'aquí, el servei nacional de meteorologia americà va decidir posar noms de persona a totes les tempestes.

I parlant de temporals, què em dieu de l'huracà Kinski?



No em penso perdre la projecció de My best friend: Klaus Kinski que diumenge que ve fan a la Filmoteca. Quina gran paciència la de l'amic Herzog!

Espero que tingueu una bona setmana.

Literaturitzar el món dels castellers, quina gran fita que s'ha proposat David Monteagudo, el convidat d'aquest darrer L'hora del lector! De moment, però, sembla ser que el que caldria seria posar-se amb una preqüela de la seva novel·la Fin, sobre la que parlava avui amb l'Emilio Manzano. O potser una seqüela? Caldrà esperar aviam cap a on tira la cosa. Sigui el que sigui, Monteagudo, com a lector, segurament haurà pres bona nota dels llibres que han anat sortint al llarg del programa, que són ni més ni més que tots aquests:



A la conversa d'Emili Manzano amb David Monteagudo



Autor:David Monteagudo
Títol: Fin
Editorial: Quaderns Crema
Any: 2010



... amb la Marina Espasa



Autor: Jonathan Littell
Títol: Txetxènia, any III
Traductor: Joan Pau Hernàndez
Editorial: Quaderns Crema
Any: 2010



Autor: Iàkov Braun
Títol: El gambit del diable
Traductor: Miquel Cabal
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2010



... amb el Xavier Antich



Autor: Philip Roth
Títol: La humiliació
Traductor: Xavier Pàmies
Editorial: La Magrana
Any: 2010



... amb el Víctor Amela



Autor: Xavier Bosch
Títol:Se sabrà tot
Editorial: Proa
Any: 2010



Autor: Llibert Ferri
Títol: Manhattan líquid
Editorial: Empúries
Any: 2010



... al reportatge de la Marina Espasa i l'Enric Juste



Autor: Stefano Benni
Títol: Alianto
Traductors: Anna Torcal i Salvador Company
Editorial: Editorial Moll
Any: 2010



... a l'actuació de Tornasol



Autor: Mack Gordon i Harry Warren
Cançó: At Last
Intèrprets: Kevin Michael
Disc: 500 Days of Summer (B.S.O.)

I per si no us ha donat temps de fixar-vos bé, aquí teniu el vídeo del moment casteller amb el que ha començat el programa. Atenció al minut 1:10.

Ara fa dies que noto que na Joanaina està molt callada. Fins ara no m'havia preocupat perquè ella sempre sembla estar ocupada: va amunt i avall, sento que remena coses a la cuina... Però avui, he entrat i l'he vista asseguda al sofà de llegir del Sr. Boix amb un llibre a les mans i quan he dit "Bona tarda, Joanaina", ha remugat: "Sí, sí... bones tardes..." i ni tan sols ha aixecat la mirada del llibre. M'he tret la jaqueta, he vingut al despatx, he encès l'ordinador i, una mica preocupat, he cridat cap al saló: "Joanaina, què li sembla si prepara un cafè i ens el prenem plegats, que avui he vingut amb temps". "Un cafè? -ha respost- Un cafè, sí senyor, ara voldrà berenar i xerrar aquí tranquil·lament omplint-me tot això de fum. Si ja sé jo que el que a vostè li agrada és espiar, veure què fa i què diu i què escriu la gent i després seure davant el Mac, com li diu a la màquina aquesta, i explicar-ho tot. Que és vostè com aquell pocavergonya den Faulkner quan vivia a Nova Orleans, allà, callat amb els artistes i després escrivint-ho tot!". I tot això ho ha dit aixecant-se del sofà i anant cap a la cuina a preparar el cafè que li havia demanat. M'he apropat ràpidament al sofà aviam quin coi de llibre estava posant na Joanaina de tan mal humor, i m'he trobat amb l'edició de Mosquitos de, efectivament, William Faulkner, que acaba de treure l'editorial Alfabia. Només he tingut temps, abans que ella tornés de la cuina amb dues tasses i l'ampolla d'anís (oh, no!), de llegir al pròleg, de Justo Navarro: "Es como si William Faulkner hubiera vivido en los círculos literarios de Nueva Orleáns una experiencia semejante a la de encerrarse en grupo hasta que las cosas se disparatan y los reunidos empiezan a contar historias y decirse lo que piensan" (...) "Faulkner se atrevió a escribir la sátira, la comedia de aquella vida..."
El cafè ha acabat de pujar quan el nivell de l'ampolla d'anís ja havia començat a baixar i Na Joanaina ja m'estava començant a confessar com troba a faltar al Sr. Boix. M'ha commogut. Dos didalets d'anís més tard, he reconegut que jo també el trobo a faltar i li he dit a na Joanaina que el que ens aniria bé a tots dos seria sortir una mica d'aquella casa tan plena de records. Hem anat al Mac i hem buscat una cosa per fer aquesta tarda, en horari que ens permetés tornar a casa a temps per a mirar-nos l'entrevista que Emili Manzano farà a David Monteagudo i les recomanacions de Marina Espasa, Víctor Amela i Xavier Antich a L'hora del lector d'avui. I ens hem decidit per la conferència del cicle Neuroficció en el cinema que avui mateix, a les 16.30 h., es farà al Cosmocaixa. El títol, al principi, ha tirat una mica enrere na Joanaina; diu que ella no té res a veure amb neuroficcions, però s'ha acabat de decidir tan fàcilment quan li he dit que els ponents eren uns tals Javier Pérez Andújar i Carles Massip...
Hem acabat el vespre fent bromes sobre el Faulkner, és clar. Com reia quan li he posat aquest vídeo (perdoneu-me l'obvietat però, quin altre havia de ser?):



El programa es podrà veure també dissabte, 6, a les 04.10 h., franja americana, i diumenge, 7, a les 11.00 h.

I els guanyadors del concurs d'aquesta setmana són:

-Esther Segarra
-Maribel Ibáñez
-Joaquim Pérez
-Jaume Bayerri
-Pepi Corberà