24/02/2010: El delinqüent de trànsit
Hem anat a la Model. A les joves periodistes d’“El secret”, Mònica Roca i Sílvia Sánchez, els ha costat perseverança, temps i bon fer aconseguir ser testimonis d’una sessió de rehabilitació per a reincidents de delictes de trànsit.
Des del setembre del 2009 fins ara, a Catalunya 445 persones han anat a la presó per delictes de carretera.
Sentim el psicòleg dirigint la sessió on intenta que els interns interioritzin que és responsabilitat seva el que han fet. I també les conseqüències. I que han de canviar d’actitud, i bla, bla, bla.
Acabada la sessió, fora de l’observació dels guardians, en Vicente se sincera. “...La cantidad de alcohol que llevaba, no vi la curva y dos chicos ciclistas impactaron en el coche. Uno se dio un golpe en la cabeza. El otro, en la pierna...”
“Y se montó un follón. Vinieron como 200 agentes de la policia, guardia civil, mossos... Yo me quedé hasta que llegó la ambulancia... se hizo una alarma social ... y a uno le detuvieron como si fuera el gran delincuente. Uno solamente ha cometido el error de tomarse algo de alcohol.”
Amb la Mònica hem estat preparant detalladament aquest reportatge. Li he demanat si havíem comprovat les dades del seu expedient.
-No es pot, Sílvia. És informació confidencial, diu el Departament de Justícia.
-Doncs, llavors, atenció -li responc. Això ho hem de subratllar. Vés a saber què han fet i què no han fet!
Els dos interns diran que no creuen gaire en aquesta mena de rehabilitació voluntària. I que no els agrada gens haver de compartir la vida a la presó amb delinqüents de debò i assassins, gent que ha matat.
És la primera vegada que sento persones que han anat a la presó pel que han fet conduint. He repassat als papers que no hi hagués cap mort.
Al xat d’ “El secret” www.catradio.cat/endirecte preguntem si els que han comès delictes de trànsit són realment delinqüents. Algú assenyala que XXXXXX ja es retrata dient que els ciclistes se li van tirar a sobre.
Tot segueix el seu curs normal. Hi intervé el psiquiatre forense, en Marc Garriga, el company especialista d’aquests temes de Catalunya Ràdio, un altre tècnic de Justícia, etc., quan de cop la May Revilla, que és a l’altra banda dels vidres, m’escriu a l’ordinador: Ha trucat la dona d’en Jordi, un dels ciclistes atropellats. Es diu Marga. Pot entrar en directe?
Fa estona que fora d’antena la May intenta tenir-hi una conversa que encara no sé que ha estat difícil.
I la Marga, quan arriba a l’antena, indignada, gairebé crida als quatre vents: Només havia estat un accident, diu aquest home? Va atropellar el meu marit i el seu amic, va “fotre el camp” i els va deixar a la carretera tirats. Això no ho ha explicat, no ho heu explicat! Sort que de seguida va passar un altre cotxe i va poder avisar per telèfon. El meu marit no es va morir perquè hi va anar un helicòpter. Va estar un mes i mig en coma i un any fent rehabilitació al centre Institut Guttman. Encara aquest matí hem anat a fer una revisió. Tenia 33 anys quan va tenir l’accident. Ara té la invalidesa absoluta amb seqüeles importants. Era enginyer, una professió que li agradava. Tenia una vida. I mai més no podrà treballar… I aquest senyor de la presó no tenia carnet de conduir, ja li havien retirat per altres coses que havia fet relacionades amb l’alcoholèmia, no tenia el cotxe assegurat, i els va deixar, els va deixar, escolteu-me. M’ha sabut molt de greu sentir-lo tranquil·lament, dient que els ciclistes se “le avalanzaron”, que un es va fer un cop al cap i que “se montó un follón, total, por un accidente.”
La Marga és la veu de la indignació, de la frustració i del dolor. Es queixa i exigeix respecte i veritat.
El tècnic del departament de Justícia calla.
Miro de calmar la situació. Li agraeixo que hagi estat valenta de trucar-nos i que parli clar des de la ràbia i amb seny. Ella estava escoltant el programa. La disgusta que l’home que ha arruïnat la vida del seu marit pugui rebre l’atenció de la ràdio. Ho entenc humanament, i mentalment repasso com ho hem fet. No l’hem aplaudit, hem descrit el que fa a la presó i hem qüestionat la informació que ens donava. OK. Està bé, em dic en silenci. Però a ella li fa mal. Les dues coses són certes.
Hem volgut explicar en què consisteix aquesta mena de formació per aconseguir la rehabilitació. I ho hem donat de primera mà.
La tensió a l’estudi ha fet desaparèixer el temps, l’espai, els altres convidats, la ràdio. El dolor d’una dona que té el patiment a casa ho inunda tot.
Al seu jove marit li han destrossat la vida. L’altre, el delinqüent, és a la presó i fa cursets. Rehabilitació? Uff! Ell no hi creu i jo, en aquest moment, encara menys.
Gràcies, Marga, per escoltar-nos i donar-nos l’altra versió de la vida sense filtres. Gràcies, sincerament.
De cop miro el xat d’“El secret” mentre imagino l’escena dels ciclistes malferits sols a la carretera i un conductor que fuig i els deixa morir.
Els oients han començat un diàleg entre ells. Però ara, si la moderadora m’ho permetés, ara més que mai hi escriuria: I és clar que són delinqüents! O m’he d’esperar que acabin el curset?
Escolteu el reportatge a la Model i la conversa posterior que fam fer a l'estudi
CLICA AQUI
Des del setembre del 2009 fins ara, a Catalunya 445 persones han anat a la presó per delictes de carretera.
Sentim el psicòleg dirigint la sessió on intenta que els interns interioritzin que és responsabilitat seva el que han fet. I també les conseqüències. I que han de canviar d’actitud, i bla, bla, bla.
Acabada la sessió, fora de l’observació dels guardians, en Vicente se sincera. “...La cantidad de alcohol que llevaba, no vi la curva y dos chicos ciclistas impactaron en el coche. Uno se dio un golpe en la cabeza. El otro, en la pierna...”
“Y se montó un follón. Vinieron como 200 agentes de la policia, guardia civil, mossos... Yo me quedé hasta que llegó la ambulancia... se hizo una alarma social ... y a uno le detuvieron como si fuera el gran delincuente. Uno solamente ha cometido el error de tomarse algo de alcohol.”
Amb la Mònica hem estat preparant detalladament aquest reportatge. Li he demanat si havíem comprovat les dades del seu expedient.
-No es pot, Sílvia. És informació confidencial, diu el Departament de Justícia.
-Doncs, llavors, atenció -li responc. Això ho hem de subratllar. Vés a saber què han fet i què no han fet!
Els dos interns diran que no creuen gaire en aquesta mena de rehabilitació voluntària. I que no els agrada gens haver de compartir la vida a la presó amb delinqüents de debò i assassins, gent que ha matat.
És la primera vegada que sento persones que han anat a la presó pel que han fet conduint. He repassat als papers que no hi hagués cap mort.
Al xat d’ “El secret” www.catradio.cat/endirecte preguntem si els que han comès delictes de trànsit són realment delinqüents. Algú assenyala que XXXXXX ja es retrata dient que els ciclistes se li van tirar a sobre.
Tot segueix el seu curs normal. Hi intervé el psiquiatre forense, en Marc Garriga, el company especialista d’aquests temes de Catalunya Ràdio, un altre tècnic de Justícia, etc., quan de cop la May Revilla, que és a l’altra banda dels vidres, m’escriu a l’ordinador: Ha trucat la dona d’en Jordi, un dels ciclistes atropellats. Es diu Marga. Pot entrar en directe?
Fa estona que fora d’antena la May intenta tenir-hi una conversa que encara no sé que ha estat difícil.
I la Marga, quan arriba a l’antena, indignada, gairebé crida als quatre vents: Només havia estat un accident, diu aquest home? Va atropellar el meu marit i el seu amic, va “fotre el camp” i els va deixar a la carretera tirats. Això no ho ha explicat, no ho heu explicat! Sort que de seguida va passar un altre cotxe i va poder avisar per telèfon. El meu marit no es va morir perquè hi va anar un helicòpter. Va estar un mes i mig en coma i un any fent rehabilitació al centre Institut Guttman. Encara aquest matí hem anat a fer una revisió. Tenia 33 anys quan va tenir l’accident. Ara té la invalidesa absoluta amb seqüeles importants. Era enginyer, una professió que li agradava. Tenia una vida. I mai més no podrà treballar… I aquest senyor de la presó no tenia carnet de conduir, ja li havien retirat per altres coses que havia fet relacionades amb l’alcoholèmia, no tenia el cotxe assegurat, i els va deixar, els va deixar, escolteu-me. M’ha sabut molt de greu sentir-lo tranquil·lament, dient que els ciclistes se “le avalanzaron”, que un es va fer un cop al cap i que “se montó un follón, total, por un accidente.”
La Marga és la veu de la indignació, de la frustració i del dolor. Es queixa i exigeix respecte i veritat.
El tècnic del departament de Justícia calla.
Miro de calmar la situació. Li agraeixo que hagi estat valenta de trucar-nos i que parli clar des de la ràbia i amb seny. Ella estava escoltant el programa. La disgusta que l’home que ha arruïnat la vida del seu marit pugui rebre l’atenció de la ràdio. Ho entenc humanament, i mentalment repasso com ho hem fet. No l’hem aplaudit, hem descrit el que fa a la presó i hem qüestionat la informació que ens donava. OK. Està bé, em dic en silenci. Però a ella li fa mal. Les dues coses són certes.
Hem volgut explicar en què consisteix aquesta mena de formació per aconseguir la rehabilitació. I ho hem donat de primera mà.
La tensió a l’estudi ha fet desaparèixer el temps, l’espai, els altres convidats, la ràdio. El dolor d’una dona que té el patiment a casa ho inunda tot.
Al seu jove marit li han destrossat la vida. L’altre, el delinqüent, és a la presó i fa cursets. Rehabilitació? Uff! Ell no hi creu i jo, en aquest moment, encara menys.
Gràcies, Marga, per escoltar-nos i donar-nos l’altra versió de la vida sense filtres. Gràcies, sincerament.
De cop miro el xat d’“El secret” mentre imagino l’escena dels ciclistes malferits sols a la carretera i un conductor que fuig i els deixa morir.
Els oients han començat un diàleg entre ells. Però ara, si la moderadora m’ho permetés, ara més que mai hi escriuria: I és clar que són delinqüents! O m’he d’esperar que acabin el curset?
Escolteu el reportatge a la Model i la conversa posterior que fam fer a l'estudi
CLICA AQUI
09/02/2010: Jo vaig matar l'anarquista "Quico" Sabaté
Jo vaig matar l’anarquista Quico Sabaté. Vaig sortir al carrer. Hi havia un pobre home que cridava “auxili, auxili”. Vaig mirar d’ajudar-lo. N’hi havia un altre al seu costat que el duia agafat pel coll amb una mà. Amb l’altra em dispara un tret que em fereix la cama. El segon tret m’arriba al pit i impacta en la bomba de mà que jo duia a la butxaca de l’americana. Per sort, no va explotar.
Va ser en legítima defensa. El vaig matar, sí, però ell venia de matar un guàrdia civil a Girona. Havia mort més gent, ell. No, no me n’he penedit mai, i esclar que no. Jo era sometent de la Guàrdia Civil, treballava al sindicat (vertical) i mirava d’ajudar la gent. Jo era franquista, i Franco, un patriota.
El falangista Abel Rocha ens ha rebut, tranquil, assegut a la saleta de casa seva. És amable, fuma en pipa, enfosqueix la veu quan admet que va matar el maquis, però gairebé crida quan reclama el dret d’haver-ho fet. Té 88 anys i mira el passat suaument a través dels vidres que donen al pati, ple de plantes i flors, olor d’hivern.
És la primera vegada que estic davant d’un home que admet haver-ne matat un altre; que clarament, sense embuts i sense creure que ho hagi d’argumentar gaire, defensa Franco i el franquisme. Franco era un patriota, i va fer el que va poder, m’acaba de dir.
Ressonen aquestes paraules dins del meu cap, quan m’esforço per entendre el personatge.
Aparentment tot és molt senzill. Viu a Sant Celoni, al carrer Major. A casa tenen una gestoria. Cinquanta metres més enllà hi ha un rètol clavat que diu: “Aquí fou assassinat Quico Sabaté. 5 de gener de 1960”. El 1960 feia més de vint anys que s’havia acabat la guerra.
Al cap dels anys, tot conviu amb harmonia. Potser és això?, em pregunto.
No es reprimia cap llibertat del poble, no, no. Si ens posem en pla antifranquista, però què passa! Però si aquí als rojos no se’ls va perseguir! Jo tenia amics de tots colors. Molts de comunistes, afegeix.
Miri, jo vaig néixer en una caserna de la Guàrdia Civil. Ho entén? Era la meva obligació actuar. Si surts al carrer amb armes, les has de saber fer servir. Jo sabia totes les informacions i, evidentment, l’anarquisme no m’entusiasmava.
Amb la democràcia hem millorat, però no he pensat mai si calia que el franquisme durés tant, no senyora. I del que estic més orgullós a la meva vida és d’haver aconseguit que cent vells (diu vells) poguessin cobrar la pensió.
Vaig ser regidor de Sant Celoni molts anys perquè l’alcalde m’ho demanar i llavors no es cobrava res, no com ara. Tot ho vaig fer per ajudar la gent. Cent vells, cent, van passar a cobrar. Vostè sap com n’és d’important això?
I esclar que crec en Déu i reso, però no he resat mai per l’ànima d’ell, no, em respon i gairebé s’enfada perquè jo he situat aquell i ell en un mateix pla igualitari.
Tancarem l’ordinador on li hem gravat la veu, cridarà la seva dona, que es diu Pilar, i li farà acostar aquella bomba de mà. Gairebé l’acarona quan me la mostra. Fa cinquanta anys que la guarda. Li va salvar la vida. Tot és fàcil, humà i inhumà.
M’adono que ha anat col·locant aquest record en una mena de prestatge anestesiat i íntim. Em pregunto si en el fons n’està una mica orgullós, d’aquesta mort. Potser no, però no ho puc dilucidar. Al Quico Sabaté li fan homenatges. S’alça per poder-nos donar la mà, dret.
He volgut anar a veure’l a casa seva per entendre’l més bé, per veure si se n’avergonyia. I marxo pensant que, destil·lats els records, tot es redueix enormement.
Micromón.
Un gest, una mort.
Escolta l'entrevista completa a Abel Rocha i la taula rodona posterior
Va ser en legítima defensa. El vaig matar, sí, però ell venia de matar un guàrdia civil a Girona. Havia mort més gent, ell. No, no me n’he penedit mai, i esclar que no. Jo era sometent de la Guàrdia Civil, treballava al sindicat (vertical) i mirava d’ajudar la gent. Jo era franquista, i Franco, un patriota.
El falangista Abel Rocha ens ha rebut, tranquil, assegut a la saleta de casa seva. És amable, fuma en pipa, enfosqueix la veu quan admet que va matar el maquis, però gairebé crida quan reclama el dret d’haver-ho fet. Té 88 anys i mira el passat suaument a través dels vidres que donen al pati, ple de plantes i flors, olor d’hivern.
És la primera vegada que estic davant d’un home que admet haver-ne matat un altre; que clarament, sense embuts i sense creure que ho hagi d’argumentar gaire, defensa Franco i el franquisme. Franco era un patriota, i va fer el que va poder, m’acaba de dir.
Ressonen aquestes paraules dins del meu cap, quan m’esforço per entendre el personatge.
Aparentment tot és molt senzill. Viu a Sant Celoni, al carrer Major. A casa tenen una gestoria. Cinquanta metres més enllà hi ha un rètol clavat que diu: “Aquí fou assassinat Quico Sabaté. 5 de gener de 1960”. El 1960 feia més de vint anys que s’havia acabat la guerra.
Al cap dels anys, tot conviu amb harmonia. Potser és això?, em pregunto.
No es reprimia cap llibertat del poble, no, no. Si ens posem en pla antifranquista, però què passa! Però si aquí als rojos no se’ls va perseguir! Jo tenia amics de tots colors. Molts de comunistes, afegeix.
Miri, jo vaig néixer en una caserna de la Guàrdia Civil. Ho entén? Era la meva obligació actuar. Si surts al carrer amb armes, les has de saber fer servir. Jo sabia totes les informacions i, evidentment, l’anarquisme no m’entusiasmava.
Amb la democràcia hem millorat, però no he pensat mai si calia que el franquisme durés tant, no senyora. I del que estic més orgullós a la meva vida és d’haver aconseguit que cent vells (diu vells) poguessin cobrar la pensió.
Vaig ser regidor de Sant Celoni molts anys perquè l’alcalde m’ho demanar i llavors no es cobrava res, no com ara. Tot ho vaig fer per ajudar la gent. Cent vells, cent, van passar a cobrar. Vostè sap com n’és d’important això?
I esclar que crec en Déu i reso, però no he resat mai per l’ànima d’ell, no, em respon i gairebé s’enfada perquè jo he situat aquell i ell en un mateix pla igualitari.
Tancarem l’ordinador on li hem gravat la veu, cridarà la seva dona, que es diu Pilar, i li farà acostar aquella bomba de mà. Gairebé l’acarona quan me la mostra. Fa cinquanta anys que la guarda. Li va salvar la vida. Tot és fàcil, humà i inhumà.
M’adono que ha anat col·locant aquest record en una mena de prestatge anestesiat i íntim. Em pregunto si en el fons n’està una mica orgullós, d’aquesta mort. Potser no, però no ho puc dilucidar. Al Quico Sabaté li fan homenatges. S’alça per poder-nos donar la mà, dret.
He volgut anar a veure’l a casa seva per entendre’l més bé, per veure si se n’avergonyia. I marxo pensant que, destil·lats els records, tot es redueix enormement.
Micromón.
Un gest, una mort.
Escolta l'entrevista completa a Abel Rocha i la taula rodona posterior
20/01/2010: Por d’Anglada
Els nens es tapen els ulls amb les mans per fer “desaparèixer” la realitat.
Vic. Limitar l’empadronament dels immigrants. Delatar-los a la policia si són aquí il·legalment. Ja hem parlat amb l’alcalde. N’hem fet un debat. Després vindran els informes, la vicepresidenta i el ministre de l’Interior. Però ara, Anglada.
Es fa el silenci. Em pregunto d’on neix la por a Josep Anglada. Convidar-lo? Segur? Algú de l’equip diu: “És com si estigués empestat”. I veig les rates de Camus ballant abans de caure mortes escopint sang.
La Plataforma d’Anglada és la segona força a l’ajuntament. Hi té quatre regidors. És legal. El que diu no és constitutiu de delicte, però ho associem a l’odi. Això vol dir xenofòbia i racisme. Odi als estrangers o als d’altres races. Per a moltes persones les seves idees són repugnants i, per extensió, ell també.
No deu ser millor el fàstic que l’odi.
Ha arribat puntual. Americana, corbata i somriure àgil. És llest. Feia de venedor.
Vint minuts farem. No hi ha verins ni remeis, hi ha dosis, deia Paracels. Vint minuts. I, conscient de l’oportunitat que té, desplega les seves habilitats. El miro als ulls de fit a fit.
Quan no hi ha diners per a tot ni per a tothom, qui ha de ser primer? El que paga impostos, és a dir, l’autòcton, o el que acaba d’arribar i no ha pagat mai?, pregunta retòricament en veu alta. La primera idea és fàcil. Sap que aquí guanya terreny.
S’embala, i assegura que les mesquites són nius de terroristes, el perill d’Occident. Al primer senyal fa mitja marxa enrere... alguns imams... alguns precs... algunes mesquites. Pisos, venia. Era un API, m’han dit. I declara el seu respecte a qualsevol religió. Va anar a missa dissabte passat.
Encara no té ben elaborat el discurs pel que fa a les dones i la pràctica de l’islam. L’hi tindrà, n’estic segura. No hi entraré, no l’hi vull posar fàcil.
I diferencia: sud-americans, sí; musulmans, no, perquè –diu– han vingut a conquerir. Mentalment repasso la història.
Està content. Que li han fet la campanya al Parlament. Fuerza Nueva, Blas Piñar i el Valle de los Caídos queden lluny. Ha canviat –assegura– i hi té dret, afegeix. Com tants d’altres.
Defensa el català a l’escola com a llengua vehicular, perquè “som a Catalunya”, que a vegades –movent el cap com si li sabés greu– cal abaratir l’acomiadament, esforçant-se en ocupar l’espai polític real que ocupa la ciutadania, amb il·lusions, desitjos i moltes pors. La por activa el vot.
El xat d’“El Secret” en directe bull d’oients a favor i en contra. El telèfon també. Hi ha ràbia, fàstic, respecte, silencis i moltes veus que s’atreveixen a reflexionar lliurement sense això que hem acordat a anomenar “bonisme”.
El meu futur és la política, diu, content del repte. Ha sortit a guanyar i només té 50 anys.
Es manifesta en contra de Montilla, Mas, Puigcercós, Sánchez Camacho, Zapatero. Arriba a parlar de cadàvers polítics, però assegura que Franco tenia aspectes positius. He de dir el que toca, conclou posant-se un punt nerviós, perquè... tots aquests que m’ha dit són els meus adversaris. Li pregunto.... així, no s’ho creu?
Passa que allò que és important no és el que cregui Anglada.
L’acomiado. Em dóna la mà, agraït. Travessa la Diagonal. D’esquena, és un home corrent. On són els líders?
Els nens es tapen els ulls amb les mans per fer “desaparèixer” la realitat.
Escolta l'entrevista sencera amb Josep Anglada clicant AQUI
Vic. Limitar l’empadronament dels immigrants. Delatar-los a la policia si són aquí il·legalment. Ja hem parlat amb l’alcalde. N’hem fet un debat. Després vindran els informes, la vicepresidenta i el ministre de l’Interior. Però ara, Anglada.
Es fa el silenci. Em pregunto d’on neix la por a Josep Anglada. Convidar-lo? Segur? Algú de l’equip diu: “És com si estigués empestat”. I veig les rates de Camus ballant abans de caure mortes escopint sang.
La Plataforma d’Anglada és la segona força a l’ajuntament. Hi té quatre regidors. És legal. El que diu no és constitutiu de delicte, però ho associem a l’odi. Això vol dir xenofòbia i racisme. Odi als estrangers o als d’altres races. Per a moltes persones les seves idees són repugnants i, per extensió, ell també.
No deu ser millor el fàstic que l’odi.
Ha arribat puntual. Americana, corbata i somriure àgil. És llest. Feia de venedor.
Vint minuts farem. No hi ha verins ni remeis, hi ha dosis, deia Paracels. Vint minuts. I, conscient de l’oportunitat que té, desplega les seves habilitats. El miro als ulls de fit a fit.
Quan no hi ha diners per a tot ni per a tothom, qui ha de ser primer? El que paga impostos, és a dir, l’autòcton, o el que acaba d’arribar i no ha pagat mai?, pregunta retòricament en veu alta. La primera idea és fàcil. Sap que aquí guanya terreny.
S’embala, i assegura que les mesquites són nius de terroristes, el perill d’Occident. Al primer senyal fa mitja marxa enrere... alguns imams... alguns precs... algunes mesquites. Pisos, venia. Era un API, m’han dit. I declara el seu respecte a qualsevol religió. Va anar a missa dissabte passat.
Encara no té ben elaborat el discurs pel que fa a les dones i la pràctica de l’islam. L’hi tindrà, n’estic segura. No hi entraré, no l’hi vull posar fàcil.
I diferencia: sud-americans, sí; musulmans, no, perquè –diu– han vingut a conquerir. Mentalment repasso la història.
Està content. Que li han fet la campanya al Parlament. Fuerza Nueva, Blas Piñar i el Valle de los Caídos queden lluny. Ha canviat –assegura– i hi té dret, afegeix. Com tants d’altres.
Defensa el català a l’escola com a llengua vehicular, perquè “som a Catalunya”, que a vegades –movent el cap com si li sabés greu– cal abaratir l’acomiadament, esforçant-se en ocupar l’espai polític real que ocupa la ciutadania, amb il·lusions, desitjos i moltes pors. La por activa el vot.
El xat d’“El Secret” en directe bull d’oients a favor i en contra. El telèfon també. Hi ha ràbia, fàstic, respecte, silencis i moltes veus que s’atreveixen a reflexionar lliurement sense això que hem acordat a anomenar “bonisme”.
El meu futur és la política, diu, content del repte. Ha sortit a guanyar i només té 50 anys.
Es manifesta en contra de Montilla, Mas, Puigcercós, Sánchez Camacho, Zapatero. Arriba a parlar de cadàvers polítics, però assegura que Franco tenia aspectes positius. He de dir el que toca, conclou posant-se un punt nerviós, perquè... tots aquests que m’ha dit són els meus adversaris. Li pregunto.... així, no s’ho creu?
Passa que allò que és important no és el que cregui Anglada.
L’acomiado. Em dóna la mà, agraït. Travessa la Diagonal. D’esquena, és un home corrent. On són els líders?
Els nens es tapen els ulls amb les mans per fer “desaparèixer” la realitat.
Escolta l'entrevista sencera amb Josep Anglada clicant AQUI
14/01/2010: La Forcades i la brisa
El mes d’agost passat, quan preparava “El Secret” vaig oferir a la metge i monja Teresa Forcades que hi col·laborés. Ella seria tot l’any a Berlín i això ho feia difícil per aquesta temporada. Em va parlar de la següent i vaig somriure: definitivament, el temps als monestirs és una brisa.
Quan a finals de setembre em va enviar un document i un vídeo en què qüestionava i denunciava la gestió de la grip A, vaig reflexionar. Eren afirmacions greus i contundents contra laboratoris i governs. Denunciaven interessos. Amb argumens. Ningú no en parlava, llavors; el vídeo no voltava encara per Internet, i aquí estàvem aterrits arran que l’OMS n’havia declarat la pandèmia. Volíem rebre les vacunes per a tothom i immediatament.
Vaig llegir l’informe de Teresa Forcades, vaig repassar el seucurrículum... especialista en salut pública, doctora en medicina, articles i llibres publicats.... Sabia que les seves paraules obririen incertesa, por, i fins i tot una certa desconfiança cap a les nostres autoritats sanitàries.
Amb el meu equip ho vam debatre. Hem d’espantar la gent? Alimentarem les anomenades teories “de la conspiració”? Catalunya Ràdio és pública. La responsabilitat és més gran. Pública –em vaig dir- però no “oficial”, no és la veu de cap govern, és l’expressió d’un poble, que té governants, metges, camioners i carnisseres. Si algú en sap i pot tenir una informació que els altres no tenim, li hem d’obrir la porta. I vaig obrir el programa entrevistant-la en directe.
Immediatament, després de l’entrevista vaig convidar el Departament de Salut a analitzar les greus afirmacions de la Dra. Forcades. És a les autoritats sanitàries a qui exigim que es facin càrrec de la situació, per greu que sigui. I que estiguin preparades per a tot. I això no és fàcil.
En acabar el programa, me’n vaig anar a veure el Barça. Jo era al Nou Camp, però no podia seguir el partit, absorta en la valoració dels pros i contres de la meva decisió.
Pocs dies després vam aconseguir fer un debat cara a cara -el més escoltat i valorat per l’audiència- entre el Dr. Antoni Trilla i la mateixa Dra. Teresa Forcades. Tots dos van estar molt bé. Excel·lents i rigorosos. Aquell dia el xat d’ “El Secret” va batre el record d’intervencions dels oients.
El nostre debat el van traduir al castellà per Internet. El vídeo de la monja es multiplicava a la xarxa. Els dubtes sobre la gestió de la grip A s’estenien per tot el món.
Vaig notar que alguna cosa es movia, i sense que m’ho demanés ningú, vaig anar a explicar-me. En honor de la veritat, he de dir que la consellera entén bé la feina dels mitjans. Parla poc, t’ofereix un cafè i escolta molt.
Ara, amb milions de vacunes sobrants, el Consell d’Europa ha obert una investigació. I l’OMS ha encarregat un auditoria externa sobre la seva gestió de la malaltia. Però no és de la grip, del que us parlava.
Quan a finals de setembre em va enviar un document i un vídeo en què qüestionava i denunciava la gestió de la grip A, vaig reflexionar. Eren afirmacions greus i contundents contra laboratoris i governs. Denunciaven interessos. Amb argumens. Ningú no en parlava, llavors; el vídeo no voltava encara per Internet, i aquí estàvem aterrits arran que l’OMS n’havia declarat la pandèmia. Volíem rebre les vacunes per a tothom i immediatament.
Vaig llegir l’informe de Teresa Forcades, vaig repassar el seucurrículum... especialista en salut pública, doctora en medicina, articles i llibres publicats.... Sabia que les seves paraules obririen incertesa, por, i fins i tot una certa desconfiança cap a les nostres autoritats sanitàries.
Amb el meu equip ho vam debatre. Hem d’espantar la gent? Alimentarem les anomenades teories “de la conspiració”? Catalunya Ràdio és pública. La responsabilitat és més gran. Pública –em vaig dir- però no “oficial”, no és la veu de cap govern, és l’expressió d’un poble, que té governants, metges, camioners i carnisseres. Si algú en sap i pot tenir una informació que els altres no tenim, li hem d’obrir la porta. I vaig obrir el programa entrevistant-la en directe.
Immediatament, després de l’entrevista vaig convidar el Departament de Salut a analitzar les greus afirmacions de la Dra. Forcades. És a les autoritats sanitàries a qui exigim que es facin càrrec de la situació, per greu que sigui. I que estiguin preparades per a tot. I això no és fàcil.
En acabar el programa, me’n vaig anar a veure el Barça. Jo era al Nou Camp, però no podia seguir el partit, absorta en la valoració dels pros i contres de la meva decisió.
Pocs dies després vam aconseguir fer un debat cara a cara -el més escoltat i valorat per l’audiència- entre el Dr. Antoni Trilla i la mateixa Dra. Teresa Forcades. Tots dos van estar molt bé. Excel·lents i rigorosos. Aquell dia el xat d’ “El Secret” va batre el record d’intervencions dels oients.
El nostre debat el van traduir al castellà per Internet. El vídeo de la monja es multiplicava a la xarxa. Els dubtes sobre la gestió de la grip A s’estenien per tot el món.
Vaig notar que alguna cosa es movia, i sense que m’ho demanés ningú, vaig anar a explicar-me. En honor de la veritat, he de dir que la consellera entén bé la feina dels mitjans. Parla poc, t’ofereix un cafè i escolta molt.
Ara, amb milions de vacunes sobrants, el Consell d’Europa ha obert una investigació. I l’OMS ha encarregat un auditoria externa sobre la seva gestió de la malaltia. Però no és de la grip, del que us parlava.
Publicitat
