Aquí s'acaba el que es donava! Però l'últim adéu no serà trist sinó tot el contrari: he preparat un petit recull dels millors moments viscuts als passadissos del Parlament de Catalunya durant aquests darrers mesos. Un petit recull fet en dos lliuraments (per qüestió de megues...). Com veureu, sobren els comentaris...





I aquí tanca la paradeta el Be Negre, que -la veritat sigui dita- s'ho ha passat d'allò més bé fent la seva feina. Des d'aquí una abraçada a tots els seguidors del bloc, una altra a tots els polítics (sense excepció, malgrat els greuges comesos per alguns d'ells), i una altra a tots els companys de professió. I res, que aquí s'acaba el que es donava.
Salut i peles!

Aquests dies els anti-bolonya han tornat a ocupar el centre de la capital catalana i aquest cop, a més, han intentat entrar a les seus dels partits polítics. Bé, no de tots. Només a la seu del PSC i a la d'ERC. Per què no la d'IC? Males llengües afirmen que entre els manifestants hi havia simpatitzants ecosocialistes. Diuen, hi insisteixo. Ara bé, resulta estrany que només s'hagi intentat entrar a dos dels tres partits del govern quan, per exemple, durant la diada de Sant Jordi, les protestes estudiantils van ser contra les paradetes de llibres dels tres partits.
Malgrat que les manifestacions s'han convocat per sorpresa, els estudiants no se n'han sortit. Per entendre-ho, no m'allargaré gens. Ben al contrari, us ho explico amb imatges, les que vaig fer el dia que vaig voler posar a prova les mesures de seguretat dels cinc partits catalans:



Quin dels cinc partits, diríeu que és el més segur?

Joan Carretero, tot i haver trasbalsat Esquerra Republicana i, de retruc, el govern català, diu que no té res més a afegir al seu polèmic article del diari Avui. Ni tan sols volia parlar durant una presentació d'un llibre del periodista Domènec Bellmunt -un dels molts periodistes catalans de la República que van ser oblidats per l'anomenada Transició- en què gairebé hi havia més periodistes que lectors, però al final ho he aconseguit, tot i que ell només volia anar a fumar...



L'acudit era massa fàcil: en Carretero fuma com un...

Quan entrevistes algú a casa seva sempre pot passar alguna cosa imprevista o sorpresiva, des d'una trucada inesperada fins a una visita incòmoda. Però el que no acostuma a passar sovint és que t'interrompi l'entrevista una mascota domèstica -aquesta sí- totalment inesperada: un conillet amb picarol inclòs...



PD: Votaríeu a favor de fer una secció fixa sobre les mascotes dels polítics i dels analistes polítics?

Sempre hi ha moments i moments. I els més bons acostumen a ser els que no s'emeten, aquells instants previs en què tu preguntes tal com et surt i el polític et respon tal com raja. No passa gaire sovint, però el dia D d'Esquerra, tots els republicans estaven eufòrics...

Al programa sempre ensenyo les respostes dels polítics a les meves preguntes, però el que no es veu mai és l'abans i el després, que és la realitat del que costa convèncer-los perquè t'atenguin quan no ho tenien previst (què em preguntaràs? per què? i tota la pesca). I, com veureu, hi ha de tot: des dels més esquerps fins a les més predisposades...



I ja posats a ensenyar interioritats, aquí teniu l'estirabot d'en Puigcercós que afirma que demanarà al govern que retiri totes les Creus de Sant Jordi als que evadeixen impostos (que en són uns quants!):



PD: S'admeten apostes sobre quina serà la resposta del govern a la petició d'en Puigcerócs...

Avui dimarts 14 d'abril es commemora l'aniversari de la proclamació de la República, el 14 d'abril del 1931 a Barcelona. Aquell dia el president Macià va proclamar "la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica". Així ho va dir Macià i així va passar, tot i que després tot plegat s'aigualís amb l'Estatut de Núria (us sona això?).
Després va venir el cop d'estat de Franco, la guerra, la dictadura i, amb la mort del dictador, l'actual restauració borbònica feta a partir dels esquemes franquistes.
La conseqüència de tot plegat és que, en ple 2009 el debat polític estatal encara gira al voltant del lema "antes roja que rota" (com, sinó, s'explica l'aliança PSOE-PP al País Basc i les campanyes anticatalanes arran de l'intent de reforma de l'actual Estatut?).
I com a mostra de la magnitud del despropòsit espanyol, recomano aquest reportatge del periodista suec Martin Jönsson, emès per la televisió nacional sueca: REPORTATGE SOBRE EL VALLE DE LOS CAÍDOS.

La crisi cada cop cavalca amb més mala llet i ja comença a fer estralls a la part més sensible de totes: els sous. Allò que ningú no pot tocar sense permís del treballador (així ho estableix l'Estatut del Treballador) està sent tocat pels mateixos treballadors: els de la Seat s'han congelat el sou per evitar 1.500 acomiadaments, els de Bayer a Alemanya se l'han abaixat un 10%, els de HP s'estant plantejant rebaixar-se'l un 5%, els de Fagor s'ho estan plantejant...
Però mentrestant, els directius de les grans empreses (Repsol, Iberdrola, BBVA, Banco Santander, etc...) s'apugen el sou o se'l congelen després d'haver-lo pujat (cas Brufau, que se l'ha congelat després d'haver-lo apujat un 65%!). I no estem parlant de 1.500 euros al mes, no... Estem parlant de sous que van dels dos als quatre milions d'euros anuals i en alguns casos més amunt (com els nou milions a l'any d'Alfredo Luzón del Banco Santander).
Per no parlar dels polítics, que sí -és veritat- s'han congelat el sou, tot i que hi ha casos com el de l'Ajuntament de Barcelona o la Diputació de Barcelona en què els sous són els més alts de tot l'Estat, que aviat és dit!! Però hi ha sous que són intocables, tal com ens ensenya Sir Humphrey, mestre de mestres (dels alts funcionaris, és clar):



Ara bé, el més ofensiu de tot plegat és la Casa Reial espanyola, que en plena crisi s'ha apujat l'assignació anual un 9%!! El resultat és que el Rei Joan Carles I té un pressupost de gairebé 9 milions d'euros anuals als quals s'hi han d'afegir els 20 milions anuals que l'Estat destina al manteniment, conservació i rehabilitació de palaus, monestirs i edificis que usa el rei en tant que cap d'Estat i usufructuari de tot allò considerat "Patrimonio Nacional". I encara s'hi ha d'afegir els 17 milions d'euros que l'Estat dedica a "Servicios a la Corona i actos de Estado". Tot plegat, gairebé 45 milions d'euros!! Poca broma amb la crisi!

L'esperada compareixença parlamentària del conseller Saura no ha decebut ningú. L'oposició, que no n'esperava gaire res, diu que efectivament el conseller no ha dit res, i el govern que esperava tancar la polèmica, diu que efectivament s'ha tancat (Bé, tot el govern no: els republicans no en van sortir gaire convençuts...).
Però si davant les càmeres el tripartit ja grinyola, per darrere l'enrenou eixorda! I és que el cert és que el conseller Saura va transmetre molts nervis. No només perquè la compareixença va ser tota llegida i amb aquella monotonia de cap cot que evidencia inseguretat (no sortíssim pas del guió!), sinó sobretot per les ganyotes i esbufecs que va fer durant les preguntes de l'oposició (cap de les quals va ser contestada, cap!) i pels lapsus del conseller a l'hora de replicar. Vegeu-ne dos exemples seguits:



Però més enllà dels nervis, si voleu teca, aquí teniu el reportatge del Be Negre sobre la compareixença d'en Saura:



PD: Almenys la Nebrera va cloure la comissió en català, perquè durant el torn de preguntes va presidir de forma bilingüe perquè sempre que s'adreçava als Ciudadanos ho feia en castellà. Sig transit gloria mundi...

La Caixa Castella la Manxa ha passat de l'infern al setè cel de la nit al dia. Si divendres, després de confirmar-se que Unicaja no s'hi volia fusionar, tot apuntava cap a la fallida i els nervis feien tremolar els directors de totes les sucursals d'aquesta entitat (de les quals, 63 són al País Valencià i 14 a Catalunya), aquest dilluns tot era tranquil·litat.
No he pogut gravar cap de les converses que he tingut amb els delegats i directors de sucursals, però tots coincideixen a dir que estan més tranquils que mai perquè, de fet, ara mateix la Caixa de Castella és la més segura de tot l'Estat, ja que l'aval del Banc d'Espanya fa que tots els fons d'aquesta entitat estiguin garantits al 100%, cosa que no passa amb cap altra entitat. I, és clar, els clients ben contents:



El que no es diu tant és que el fins ara president de Caixa Castella, Juan Pedro Hernández Moltó, és un dels homes forts del socialisme castellà (el d'en ZP). Hernández Moltó, abans de presidir la caixa castellana, havia estat conseller d'Economia del govern autonòmic castellà (quan hi manava en Bono) i abans havia estat secretari general del PSOE de Castella (del 90 al 97), quan en ZP només n'era el secretari provincial.
Si a tot això hi afegim que la caixa castellana és una de les principals creditores de la bombolla immobiliària de Marbella (amb grans forats negres com els vinculats a l'operació Malaia), el resultat és força més que intrigant.
Sort en tenim que, tal com va dir l'aleshores ministre Jordi Sevilla, en Zapatero en té prou amb "dues tardes" per posar-se al dia en economia. Sort en tenim!!



I tot plegat ho ha decidit un ministre que fa setmanes que diu que vol plegar ("envejo Bermejo perquè és exministre" va dir Solbes davant les càmeres i sense enrojolar-se gens) i un president que fa pocs mesos va afirmar a Nova York i davant de tot el món que "el sistema financer espanyol és segurament dels més segurs del món" (i tampoc es va enrojolar!!). Deu ser que no acabem d'entendre això del tarannà...