Ves per on, l'actual atzucac nadalenc del govern català es pot explicar amb una frase curta d'aquelles que tan bé sintetitzava l'inefable exalcalde de Barcelona i ara ambaixador espanyol a Turquia: "amb sense" finançament.
Aquests dies no hi ha programa i, per tant, tampoc podrem estar amatents a tots i cadascun dels moviments que hi haurà als dos bàndols de la negociació. El calendari no s'atura i l'ultimàtum fixat pel PSC -31 de desembre- cada cop és més a prop. És més, dels pocs dies que queden, la meitat són festius: Nadal, Sant Esteve i Sants Innocents. Bé, Sant Esteve no és festa a Espanya però es pot bescanviar pel 24, ja que allà la Nit de Nadal la converteixen en una llarga vigília poc feinera. Comptat i debatut, doncs, quatre dies justos i el més calent a l'aigüera: malgrat l'optimisme oficial del govern tripartit ("l'ampolla és mig plena", diuen), el cert és que fora de l'oficialitat, l'escepticisme és el sentiment predominant.
I mentrestant, Zapatero, l'home del tarannà, va rebent presidents autonòmics i va fent que sí amb el cap a tothom. Tots contents, per no espatllar l'ambient nadalenc. Però a l'hora de la veritat, ningú sap qui riurà el darrer, tot i que són uns quants a Palau els qui temen que no seran els d'aquí...
Però com que som en dies nadalencs i val més que ens ho agafem amb bon humor, aquí us deixo un trosset del mític i mai superat Escurçó Negre. Un fragment que ben bé podria il·lustrar el què està passant en aquests moments a la Generalitat i la Moncloa.


Qui diríeu que fa de Montilla i qui de Zapatero?

PD: Una forta abraçada als soferts treballadors del Departament d'Economia de la Generalitat, que no podran fer vacances nadalenques. Per més inri, el dia de Sant Esteve, el govern espanyol convocarà el seu darrer consell de ministres i tot sembla indicar que ho aprofitaran per anunciar algun nou moviment. És a dir, que ni els festius no podran fer els del Departament d'Economia! I ja comencen a ser-ne experts en aquesta matèria, perquè a l'estiu els va passar el mateix: van haver de treballar per mirar de salvar el termini del 9 d'agost que, un cop més, Zapatero va incomplir. S'admeten apostes sobre el 31 de desembre...
Ara no sé si acabar amb un llegit "Sig transit gloria mundi" o amb un nostrat "Si qui en deu deu, diu que en deu deu, diu el que deu i deu el que diu". Vosaltres mateixos.

PD2: Us recomano aquest enllaç de vídeo protagonitzat per un dels soferts redactors de premsa del Departament d'Economia. Un enllaç realment molt alliçonador. I això en aquests temps "financers" s'agraeix.

El Be Negre s'ha queixat diverses vegades de la impuntualitat dels polítics que, de vegades, arriba a semblar un vici. Aquests dies, però, passa just el contrari i el cas més revel·lador és el del vicesecretari general del PSOE, en Pepiño Blanco. En un gest insòlit en ell, Blanco ha començat la roda de premsa abans d'hora. Per què ara? Potser perquè és una forma d'escenificar que ara volen anar a l'hora i complir els terminis? Qui lo sà, que diuen els romans.
Ara bé, tal com està d'embolicada la troca, no estem per descartar res. En Blanco ha sortit i ha dit que l'acord pel finançament català és més a prop que mai alhora que el viceprimer secretari del PSC afirmava que a l'executiva federal del PSOE hi ha vist bona predisposició per a l'acord. Potser aquesta sintonia entre vicesecretaris explica el somriure i la puntualitat de Blanco...


De vegades, com aquesta, la política s'expressa tant pel que es diu com
per com es diu

Ara bé, l'embolic del finançament continua tan o més embolicat que ahir i que abans d'ahir i que fa dos anys. Si la Cambra de Comerç demana 3.800 milions d'euros, CiU afirma que segons els acords del Parlament i els càlculs més elementals, n'haurien d'arribar 3.300 milions. Però això no ho vol confirmar cap dels tres partits del govern, que no volen donar cap xifra "per no condicionar la negociació".
I, a aquestes alçades, hom ja no sap què és el que s'està negociant perquè si la llei és clara i està aprovada per les Corts Espanyoles i els pressupostos (tant l'estatal com el català) també estan aprovats, més que negociar sembla que el tocaria és calcular i prou. Però no és el cas. Sembla que ni la saviesa popular té solució per a aquest desgavell. Perquè ara mateix ni aquella dita que fa: "Si qui en deu deu, diu que en deu deu, diu el que deu i deu el que diu" ja no funciona. Els monclovites diuen que els catalans deuen més del que diuen i els catalans diuen que són els monclovites els deutors... Ara mateix, doncs, ningú no sap el que deu ni el que diu que deu ni el que deu que diu ni res de res! I jo que em pensava que l'economia, en ser cosa de números, era una cosa senzilla... Ai las!

L'ultimàtum del PSC ha situat els socialistes catalans en un context amenaçador que a ells els desagrada i que a Madrid molesta (tal com defensa Chacón). No preocupa gens, però molesta. I tot plegat fa que el PSC sigui un sac de nervis.
He intentat preguntar als màxims dirigents del socialisme català fins a quin punt són certes les tensions explicades en un article d'El Periódico en què es relata les discussions entre Carme Chacón i la cúpula del PSC. Però res, no hi ha hagut manera.
I aquí en teniu la prova:


Tan sorprès m'he quedat dels silencis socialistes, que ho he hagut d'explicar
davant la càmera allà mateix!

I el més paradoxal de tot plegat és que qui m'ha engegat més clarament és Miquel Iceta, és a dir, el viceprimer secretari del PSC i -atenció!!- portaveu del partit. És a dir, el màxim responsable de respondre les preguntes dels periodistes. Però res, no hi ha hagut manera. Hi ha dies en què els periodistes fem nosa. I avui ha estat un dia d'aquests. Fins i tot els caps de premsa del PSC se m'han llençat al damunt dient-me que no podia fer cap pregunta directa als diputats socialistes, que tot havia de passar per ells. Però ni així!
I això que els he fet cas i els he dit el que volia. Però res. Curiosament, un cop havia parlat amb els caps de premsa, els diputats s'han fet fonedissos i quan l'Iceta m'ha engegat, de seguida han tornat els caps de premsa per demanar-me que no en digués res de la negativa del portaveu. Per què? Si sóc un periodista amb acreditació oficial del Parlament, estic en seu parlamentària, en ple horari laboral dels parlamentaris i fent la feina que se suposa que he de fer, on hi hi problema?
Fins i tot el veterà periodista polític de TVE, Lluís Falgàs, ha hagut de venir a fer-me costat davant l'assetjament dels caps de premsa. Sort n'hi ha hagut! Si els periodistes no podem preguntar, què haurem de fer? I si no podem dir que hem preguntat però que no ens han volgut contestar, què hem de dir?

Són les dotze de la nit i comença el programa d'avui, però El Be Negre ha pogut saber de primera mà que al sopar de Nadal que el PSC fa cada any (aquest cop al restaurant barceloní Mirabé del Tibidabo), el negociador Castells alerta de mals auguris: acabat d'arribar de Madrid on s'ha passat tota la jornada negociant (després d'haver marxat abans d'hora de l'executiva del PSC d'aquest matí), el negociador català ha confirmat als periodistes que "estem molt lluny de l'acord". Un terme, aquest de "molt lluny" que no sona gaire bé sabent que els socialistes catalans han donat un ultimàtum de quinze dies als seus socis espanyols. No sona gaire bé, no. I deu ser per això que cap dels dirigents que habitualment (encapçalats sempre per l'Iceta) fan la xerrada als comensals. No, no hi ha hagut cap referència als mals auguris de Castells. I és que només queden quinze dies i "estem molt lluny". Sic transit gloria mundi...

Dilluns, deu del matí, número 75 del carrer Nicaragua. Tot són nervis i presses. Els consellers nacionals del PSC arriben atrafegats i entren apressadament a la seu del partit. Als periodistes, després d'haver passat els controls exhaustius de l'entrada (arc detector de metalls, escanejat de DNI, etc...) som retinguts a la sala de l'entrada sense que poguem parlar amb ningú.
A la quarta planta de la seu del partit comença l'executiva. Els periodistes no fem cap juguesca sobre el resultat de la reunió: tothom el sap, el PSC farà allò que li ha ordenat el PSOE. Ni més, ni menys. Com ha fet sempre. Però sí que debatem fins a quin punt escenificaran que la decisió haurà costat més o menys. Tots coincidim en què l'escenificació hi serà. I, efectivament, la roda de premsa posterior a l'executiva no comença fins a quarts de dues del migdia: tres hores i mitja d'executiva!!
Ara bé, el resultat és tan unànim que el portaveu Miquel Iceta en té prou de llegir una resolució escrita per ell mateix i supervisada pel primer secretari José Montilla.
Però com que el Be Negre no en té mai prou i sap que en política les aparences sempre són enganyoses, sortim de la seu del PSC (a dins no podem interpel·lar cap dirigent) i preguntem a tots i cadascun dels dirigents que surten (que són una minoria perquè la majoria s'han quedat als despatxos) com ha anat l'executiva. I la veritat és que els consellers del PSC surten amb la lliçó ben apresa:



Ben pocs partits poden demostrar tanta unitat de discurs i opinió. I més tenint en compte que tan sols uns dies abans el secretari d'economia del PSC i negociador del govern Antoni Castells havia dit i escrit "que no comptin amb mi per certificar una decisió que ja està presa". Sic transit gloria mundi...

Aquesta setmana ha estat realment mogudeta: ha començat amb en Tardà dient "mori el borbó" i ha acabat amb en Fraga demanant que "es pengi els nacionalistes". Déu n'hi do!
I entremig, dos judicis molt revel·ladors: un per la crema d'una foto dels reis i d'una bandera espanyola, i un altre per l'atac al toro d'Osborne del Bruc. El primer judici (que s'ha fet en part a l'Audiència Nacional i en part als jutjats d'instrucció de Barcelona) ha acabat amb l'arxivament de la causa per la crema de la foto i amb la incògnita sobre quina serà la petició fiscal per la crema de la bandera, que pot anar de 7 a 10 mesos de pena-multa (és a dir, de 1.260 a 1.800 euros de multa que, en cas de no pagar-se, es convertiria en pena de presó).
Pel que fa al judici del toro del Bruc, al final el jutge ha condemnat els dos maulets a 180 euros cadascun per una falta de danys. És a dir, que la petició inicial de la fiscalia de 2.700 euros de multa no ha prosperat. Tot i això, els dos maulets ja han dit que no pagaran ni un cèntim i que, si poden, hi tornaran. Una gesta que no els serà fàcil si observeu els reforços que hi han posat els operaris d'una empresa de Masquefa que són els qui tenen l'encàrrec (i la passió) de vetllar pel manteniment del bou d'Osborne. Es veu que són uns fanàtics dels toreig, de les banderes espanyoles i de tota la parafernàlia nacionalista espanyola que, precisament, no agrada gaire als veïns del Bruc. És per això que els nostres intents de parlar amb l'alcaldessa han estat fallits: el tema del bou, més que res, els incomoda.


Disculpeu la veu rogallosa i la cara (sense afaitar), però és així com sóc de bon matí i en ple desembre al Bruc, amb un fred que pela i poques hores de son. Per això, aquesta és una gravació exclusiva del bloc, que mai sortirà per la tele. Una autèntica exclusiva, he, he...

PD: Tot plegat mostra un Estat molt i molt curiós en què, malgrat la massificació de les presons i la saturació dels jutjats, no es dubta a gastar diner públic i temps funcionarial per jutjar la crema d'un tros de tela o d'una fotocòpia, o l'atac a una valla publicitària d'una beguda alcohòlica. Si és que...

Alfredo Pérez Rubalcaba és un dels polítics que més ha destacat sempre per la seva fal·lera futbolera, sempre lligada al merenguisme. És un habitual de les travesses que es fan al Congrés dels Diputats sempre que hi ha un Barça-Madrid. Fins i tot ha estat un dels introductors de les retransmissions futbolístiques a l'interior mateix del Congrés.
Davant d'això, els rumors sobre el seu possible nomenament com a nou ministre d'Esports no han sorprès ningú. El ministeri d'Esports no existeix, però a finals de novembre i en plena eufòria per la victòria espanyola a la Copa Davis, Zapatero va anunciar davant de l'equip espanyol de tennis la seva intenció de crear un Ministeri d'Esports.
Un anunci que, curiosament, es fa just quan s'ha fet pública l'expulsió de la federació catalana d'esports de muntanya de la federació internacional. Una expulsió ordenada pel Consejo Superior de Deportes després d'un nou cop d'estat esportiu: en una assemblea sense votacions, la Federació d'Esports d'Altura (FSA) es va refondre en la International Skyrunning Federation (ISF), canviant-ne els estatuts, acceptant l'ingrés de la federació espanyola i -per petició d'aquesta- expulsant-ne la federació catalana, que compta amb l'actual campió del món de curses de muntanya, Kilian Jornet.


Resum televisiu del partit Catalunya-Euskadi del 2006, un partit que il·lustra l'àmbit a què es veu reduïda la representació esportiva internacional de Catalunya en els esports que el govern espanyol considera "de interés general". Interés general espanyol, és clar.

De moment, la nova federació internacional ja ha anunciat l'organització d'un nou campionat d'Europa, per al qual la federació espanyola ja ha convocat deu atletes (majoritàriament catalans i alguns bascos) per competir per Espanya. I es dóna la circumstància que l'espònsor dels corredors catalans és Salomon, la mateixa marca que també esponsoritza la federació espanyola, un fet que fa que si els esportistes catalans diguessin que no a la convocatòria espanyola es trobarien amb un problema d'esponsorització que els impossibiliataria -de facto- participar en qualsevol competició. Ras i curt, doncs: la federació espanyola d'esports de muntanya ja s'ha carregat la federació catalana.
Aquest és el context de l'anunci de Zapatero i els rumors sobre el nomenament de l'actual ministre de l'Interior per ocupar la cartera d'Esports. Algú dubta del tarannà que tindrà el nou Ministerio de Deportes del Gobierno de España?

Pilotes fora! diuen els entrenadors de futbol quan el seu equip està acorralat pel rival. Fugir d'estudi, en diu la saviesa popular. Dos conceptes simètrics que casen amb la resposta que l'Alberto Fernández-Díaz fa a la pregunta sobre els polèmics informes de Guantánamo. Em refereixo als informes apareguts a la premsa aquests darrers dies i que han provocat tota una polèmica política i mediàtica al voltant dels governs d'Aznar. Els informes, filtrats des de l'Audiència Nacional, posen de manifest que el Ministeri d'Afers Estrangers -aleshores encapçalat per Josep Piqué- va donar el vistiplau explítit al pas i a l'escala dels avions nord-americans que anaven de l'Afganistan a Guantánamo.
Hi ha compareixences parlamentàries demanades, acusacions i retrets mutus, en nou episodi tempestuós de la investigació judicial sobre els avions de la CIA. Però, malgratot tot, el qui era el president del PP català el 2002 (l'any en què el Ministeri d'Afers Estrangers va donar el vistiplau als avions de la CIA) diu, davant de tot plegat, això:



No deixa de ser curiós que el màxim dirigent del PP català durant aquella època no estigui al cas de la polèmica d'aquests dies. Sobretot quan el principal imputat, Josep Piqué (aleshores ministre), va ser el successor de Fernández-Díaz al PP de Catalunya...

Aquesta setmana hem tingut tres balanços del tripartit, concretament dels dos primers anys del segon tripartit. Primer, el del president Montilla, l'endemà el del cap de l'oposició Mas i dos dies després el del vicepresident Carod. Tres balanços, tres visions. Les de Montilla i Carod, complementàries, i la de Mas, absolutament crítica.
Encara falta el balanç d'en Saura, que tot apunta que també serà complementari, i el balanç d'Esquerra (que faran Carod, Puigcercós i Ridao), que segurament serà el menys complementari de tots. Tindrem, doncs, balanços per triar i remenar.
Per això, en aquests dies de valoracions, sempre va bé saber relativitzar la política i situar els balancos al seu lloc. I la ironia de Sir Humphrey Appleby sobre com els governs confeccionen les enquestes de valoracions és realment lúcida. Perquè, encara que els balanços d'aquests dies no es basin en enquestes, el cert és que molt bona part de la propaganda (tant la governamental com la dels partits) sí que s'hi basa.



I després fan escarafalls quan se'ls acusa d'encarregar enquestes dirigides...

El conseller d'Economia, Antoni Castells, no va ser l'únic a fer capcinades durant el discurs del President Montilla, però sí que va ser l'únic dels membres del govern a caure. Castells sempre explica que dorm poc i treballa molt, circumstància que encara fa més difícil seguir amb atenció tot un discurs d'una hora del president. No diré res de nou si dic que el President no ha destacat mai per la seva vehemència sinó més aviat per tot el contrari. Així ho diuen els seus companys de partit, com la vicepresidenta Manuela de Madre que el defineix com a "una persona molt, molt cartesiana". Una definició que casa amb la que en fa el secretari general d'Esquerra Republicana, Joan Ridao, que el defineix com a "un home més prosaic que líric"...
La imatge és de la conferència "Enfortim Catalunya" que el President Montilla ha fet aquest dilluns a la tarda al Palau de la Generalitat per fer balanç dels dos primers anys del segon tripartit (oficialment anomenat Govern d'Entesa).



PD: També s'ha de dir que l'auditori de Palau va quedar petit i de tan atapeït que estava la sensació de calor encara afavoria més la somnolència.