Tot semblava, malgrat que estàvem avisats, que al final acabaríem la campanya sense incidència del terrorisme. Eta, però, ha tornat a matar de la manera que resulta més fàcil fer-ho: amb trets al clatell a qui va sense protecció.

Tothom ha suspès la campanya electoral malgrat que ningú no sap ben bé per què. De cop i sobte la filosofia que havíem mantingut que ETA no havia de marcar la nostra agenda política s’ha vist alterada. El PP i e l PSOE han decidit per compte seu i sense encomanar-se a ningú més, que suspenien la campanya. La resta, a remolc dels dos grans, hem fet el mateix.

CiU ha reconvertit el seu acte de final de campanya en una concentració contra el terrorisme d’ETA i de solidaritat amb la família de la darrera de les seves víctimes, l’exregidor Isaias Carrasco.

Diumenge, però, espero que la ciutadania pugui votar amb normalitat. I espero que les catalanes i els catalans siguin conscients del que ha significat aquesta campanya electoral i els darrers quatre anys. Aquesta campanya ha estat un avís del futur que ens espera. Catalunya ha estat utilitzada novament com a arma electoral. Uns no respectant-la des de l’ofensa i els altres des de la mentida. En tots dos casos, per fidelitzar els seus votants.

Si, com sembla indicar, el PSOE n’és el guanyador, li hauran sortit gratis tots els enganys en relació a Catalunya i, per tant, podrà fer el que vulgui

Només hi ha una manera d’evitar-ho: que les urnes li aturin els peus i facin decisiva a CIU per tal d’evitar que Catalunya continuí essent l’ase dels cops de la política espanyola.

Ja no sé que cal que ens facin més per reaccionar. Si no ho fem a partir d’ara s’atreviran, amb tot i per tot, amb Catalunya.

Estic tornant a casa venint de Girona, on hem fet el míting final de campanya a les terres gironines. Aquest matí he fet un acte entranyable a la seu de la ONCE amb presència d’entitats representatives del món de la discapacitat. Tal com he dit als assistents, ha estat l’acte més emotiu i més sentit de la campanya. Els he explicat que durant tots els anys de la meva joventut, fins els 17 anys, quan es va morir, vaig conviure amb una tia-àvia cega i sorda, i sempre he tingut una especial sensibilitat per la discapacitat. A més, un dels bons amics, dels amics de veritat, és cec.
Lògicament els he explicat tabé què hem fet al llarg d’aquesta legislatura per la discapacitat a les Corts espanyoles, i sobretot he posat l’accent en les propostes de futur. En aquest sentit, per exemple, he parlat de reformar la LISMI (Llei d’Integració del Minusvàlid, que els sectors coneixen com la Llei “Trias Fargas”, en haver-ne estat ell l’impulsor) per tal de facilitar més l’ocupació de persones discapacitades. He parlat també del compromís de dedicar més recursos a la Llei de Dependència, garantir el sobrecost de les prestacions a Catalunya i, sobretot, que aquesta llei s’ocupi dels discapacitats, donat que va nèixer sense vocació d’atendre aquest sector.

En referència a les persones que tenen una discapacitat he recordat un article que en el seu dia vaig publicar al diari AVUI titulat “Persones extraordinàries”. Em sembla que és l’expressió més justa que podem utilitzar per referir-nos a aquestes persones, així com, a més, de passada, ens servirà per recordar-nos que fins que no tinguem resoltes les necessitats d’aquests col·lectius no podrem parlar d’una societat justa ni lliura.

No vull acabar aquest post sense agrair-li al Josep Maria Buscató que, a través de la persona que parlava el llenguatge del signes m’ha demanat que penjés una nota de l’acte al bloc. Per cert, parlant del llenguatge dels signes, vull explicar-vos que he fet entrega a la presidenta de la ONCE, Teresa Palahí, del nostre programa en braille, així com d’un CD/DVD amb el programa en el llenguatge dels signes. Entre d’altres coses, el programa en braille servirà perquè 65.000 cecs que per primera vegada poden votar en secret puguin llegir com qualsevol altre ciutadà els nostres compromisos programàtics.

Avui no podré anar a Valls a l’acte central de la campanya electoral. Em sap molt de greu per vàries raons. Qui em conegui entendrà el què significa per mi sentir-me prou bé, sentir-me fins i tot un gran afortunat amb tot el que m’ha passat i , en canvi, no poder-me implicar més en la campanya electoral. Mai m’he menjat les ungles ni ho faig ara, però com a metàfora crec que se m’entendrà que digui que no me les menjo perquè ja no me’n queden. Tenia ganes també de saludar a l’alcaldessa de Valls, la Dolors Batalla, que en el seu dia em feu arribar un dels missatges més afectuosos arran de la meva intervencio quirurgica. I sobretot tenia ganes d’anar-hi perquè l’acte d’avui va dedicat a la família.
Al debat de divendres vaig ser l’únic que en vaig parlar. De fet hi estic acostumat. La Dolors Nadal s’hi va enganxar per pegar-li canya als socialistes, però el cert és que la família i les polítiques en favor d’ella son la gran asignatura pendent i han estat les grans marginades tant en el discurs com en la pràctica de govern del PP i del PSOE. També del PP, sí! La única força política que ha reiterat amb uns i amb els altres la necessitat de defensar-la presentant propostes concretes és Convergència i Unió. Si es va crear una subcomissió per elaborar propostes en favor de la família va ser a proposta del nostre Grup Parlamentari, així s’explica que la presidissin dues persones d’Unió en dues legislatures diferents, en Jordi Casas, primer i en Manel Silva, després. Però les conclusions no foren assumides pel PP i han estat ignorades pel PSOE.

Espanya dedica una tercera part dels recursos que destinen la mitjana de països de la Unió Europea en favor de la família. La cinquena part del que hi dediquen països com Alemanya, Àustria, Holanda i Suècia i la sisena part del que hi inverteixen Dinamarca o Luxembourg. Estem a la cua d’Europa i el regalet dels 2500 euros no té, en aquest sentit, cap significació.

I malgrat tot la família és la cèl·lula bàsica de la nostra societat. És una escola de valors: la solidaritat, l’altruisme, el respecte, l’esforç, s’aprenen abans a la família que a l’escola. La família és garantia de futur. És en el marc de la família, quan hi ha pare i mare, quan es garanteix la procreació i la continuïtat de l’ésser humà. És, per tant, font de creixement demogràfic. I és, també, motor de la societat de benestar. És en el marc de la família on l’aturat troba el primer recolzament, abans que a la finestreta del servei d’ocupacio; és en la família on es troba soport i afecte per la gent gran, pels depenents i és en la família on es garanteixen molts dels drets socials que les administracions tenen que garantir als ciutadans. Europa transita de les estructures de l’Estat de Benestar envers la societat del benestar, l’Estat no pot arribar arreu. Per a fer-ho necessitaria un esforç fiscal que faria insostenible la
competivitat i la presència en el món global de les nostres societats. La familia, si s’enten i s’aplica el principi de subsidiarietat, és motor d’aquesta nova societat del benestar. A la família hi ha l’afecte, l’amor i la inmediatesa per atendre els reptes del nostre benestar. Ara bé, s’hi ha de creure i se l’ha d’ajudar. Hi crec, i l’ajudaré des de la condició de força que serà decisiva els propers quatre anys a la política espanyola. I sobretot des de l’autoritat moral que em dóna haver-me’n preocupat sempre.

Quan m’he aixecat i he tingut a les mans els diaris, el primer que m’ha cridat l’atenció és el titular de l’entrevista que el Director de La Vanguardia fa al President del Govern i candidat socialista Sr. José Luis Rodríguez Zapatero. “SI GANO PONDRÉ LOS PUNTOS SOBRE LAS ÍES A LOS OBISPOS”. Carai! m’he dit a mi mateix, en ZP va fort. Però vaja, no li he fet ni cas puix ja he dit en alguna ocasió que els errors d’una part de la Conferència Episcopal han estat ben aprofitats pel PSOE per fer-se l’homenet i treure pit davant el seu electorat més laicista, tot consolidant espais comuns amb hipotètics electors d’IU. De fet, les declaracions d’avui són com la sacarina és al sucre en relació a aquelles que formulà en el seu dia el Secretari d’organitazcio del PSOE, on s’anunciava la ruptura de relacions amb el Vaticà.
Ara bé, allò que per alguns deu servir per dir “aquests tios els tenen ben posats” com correspon a un “gobierno moderno”, que esmenta ZP en la seva entrevista, per a mi es la confirmacio de que el govern d’Espanya és en mans d’un inconsistent i superficial President. La inconsistència i superficialitat més gran que he vist mai en un President del Govern que hagi tingut la oportunitat de conèixer, al marge de proximitats o diferències estratègiques o ideològiques. Això m’encoratja a seguir defensant amb les dents la proposta de Convergència i Unió i la necessitat de la nostra presència en la política espanyola. Al govern espanyol es prenen moltes i importants decisions per Catalunya i per la gent que aquí vivim i treballem com per deixar-les en mans de Rodríguez Zapatero o en mans de Rajoy, que vol dir en mans d’un equip lligat de mans i peus per Aznar i la dreta espanyola més reaccionària que juga amb foc amb el català i venta constantment les brases de la misèria de la confrontació territorial contra nosaltres a base de qüestionar les nostres legítimes demandes d’un finançament més just i del final del dèficit d’inversió pública de l’Estat a Catalunya presentant-nos com a insolidaris davant les ciutadanes i ciutadans de la resta de l’Estat. HEM DE REACCIONAR! Catalunya i els seus interessos no es poden deixar ni en mans d’un ni de l’altre.

El Diari El País publica una enquesta segons la qual perdríem un diputat a Barcelona. No m’ho crec, però vaja, diumenge vinent ho sabrem. Les enquestes marquen tendències i prou. Quina tendencia marca la del diari el PAIS, doncs que el PSOE guanya les eleccions i que el PP es manté a distància pujant només uns pocs diputats, la majoria a Catalunya. Doncs bé, si guanya Zapatero i a Catalunya puja el PP, quin sentit té no reforçar a CiU? Qui condicionarà al PSOE defensant Catalunya? el PP català? HEM DE REACCIONAR! Després de tot el que ens han fet el PP i el PSOE ara deixarem que guanyi el PSOE i que a sobre des de Catalunya no es pugui ser decisiva? Em resisteixo a que això acabi així. Catalunya ha de ser decisiva i només ho serà si Convergència i Unió és decisiva.

Catalunya ha de dir prou a la instrumentalització que d’ella en fa el PP i a la “generositat” que ens ofereix el “talante” de ZP. No volem ser tractats amb generositat i talante, volem ser considerats amb justícia i respecte. A l’entrevista a la que feia referència a La Vanguardia del President del Govern ens ve a dir que hem d’estar molt satisfets i que d’aquí a 8 anys tindrem una altra Catalunya. Certament al pas que anem tindrem una altra Catalunya, només cal llegir l’editorial de la mateixa Vanguardia per refrescar-nos la memoria. En Rodríguez Zapatero ens diu que ja tenim Alta Velocitat. Fins on Sr. Rodríguez Zapatero? De moment només entra a Barcelona, no surt i el govern que presideix ha enraderit la data del 2009 al 2012 per la interconnexió amb França! Diu que tindrem un dels millors aeroports del món. Per anar on? A Madrid a agafar els vols intercontinentals? Ens explica també que estan fent un esforç per la connexió elèctrica amb França. I ho explica el mateix dia que els seus socis de govern a Catalunya i a Espanya es manifesten a Perpinyà contra la connexió. Com es pot sostenir tanta inconsistència? Això sí, ens diu que algun Consell de Ministres el faran a Barcelona.

I malgrat tot hem d’estar disposats a parlar-hi, ara més que mai, per influir-hi decisivament. No ens queda altre remei. Com deia en Cambó en frase que avui podria referir-se al PP i al PSOE “por culpa de estos imbéciles me veo obligado a apoyar a estos malvados”. O potser ho va dir a l’inrevés. Tant s’hi val. També serviria.

Divendres a la nit vàrem fer el debat entre els candidats a la circunscripció de Barcelona de les properes eleccions al Congrés de Diputats. Hi érem tots com a respecte a la pluralitat de la nostra societat. No tots els que hi érem són en teoria candidats a la presidència del govern de l’Estat però a Catalunya ha estat sempre respectat aquest debat amb aquesta singularitat. De fet som tan respectuosos amb l’adversari (massa? o serien igual si fos a l’inreves?) que de les veus ahir presents només dues estarem presents al Debat d’Investidura i si segueixen les coses igual amb sort hi hauria una mica de presència d’una tercera. Les veus de les Sres. Chacón i Nadal d’ací a llavors es fondran en les d’en Rodríguez Zapatero i Rajoy i Catalunya deixarà d’existir. La Sra. Chacón va dir que estava disposada a votar en contra del PSOE si calgués per defensar Catalunya, no s’ho creu ni ella! Si es mou no surt a la foto. El candidat d’IC-Verds com a molt es partirà el temps amb en Llamazares. Aixó sí, al Senat ERC, IC-Verds i els socialistes van plegats. Una sola veu i abans creus a la papereta per tots tres partits. Tan s’hi fa la diferència entre el catalanisme d’uns i el sucursalisme dels altres. A l’hora d’aconseguir el poder i impedir que guanyi CiU al Senat a Girona, Lleida i potser Tarragona tots ben juntets. Com a la Generalitat.
Dit aixó crec que el debat va ser correcte. Jo no m’hi vaig trobar massa bé. No m’acaben d’agradar aquests debats que no acaben de permetre aprofundir en les propostes o reflexions. Has de comprimir com les pastilles. D’altra banda el plató semblava un iglú. Al periodista Joserp Cuni li agrada el plató ben fred, però amb el meu estat de salut si continua una mica més la primera part he de plegar. A la mitja part el metge de TV3 (per cert gràcies per la seva amabilitat) va deixar-me la seva parca i amb una samarreta que em varen deixar, també a TV3, una manteta i despres un calefactor als peus vaig poder continuar el debat. Això sí, desconectant, l’aire acondicionat.

Estic tornant ara de Tortosa on he fet un míting electoral. Repasso els diaris d’avui, els d’aquí i els de l’estranger que habitualment llegeixo. Pel matí els havia fullejat abans d’anar a la feina. Hi ha una notícia que destaca per sobre de la resta: ahir, varen ésser assassinades quatre dones a Espanya. A Valladolid i Cullera, a trets. A Puerto de Santa Maria i Madrid, a cop de ganivetada. Quatre noms més a la llista de víctimes de la violència masclista. Ja en portem 18 en el va d’any. Malauradament, però, d’aquí a quatre dies, si no hi ha una altra víctima, se’n deixarà de parlar.
Al llarg d’aquesta legislatura s’ha fet molta propaganda de la Llei contra la Violència de Gènere, que el Govern socialista va impulsar i nosaltres vàrem aplaudir i votar: era necessària! Però no n’hi ha prou amb la llei, i menys amb la propaganda. La Llei no és prou efectiva com a instrument de lluita contra la violència de gènere pel fet de que el mateix Govern socialista no ha dotat als jutjats dels mitjans materials i humans necessaris per aplicar-la.

Tots hi tenim responsabilitats en el que passa, i en el fet de no prendre prou consciència del drama que significa. Si fos ETA qui hagués matat 18 persones en dos mesos, una a una, no parlaríem d’altra cosa. La oposició li refregaria per la cara al Govern. Tots aniríem de funerals. Però no és ETA, és una altra violència. I pel que sembla no dóna ni treu vots. Senzillament estem davant un drama humà.

Més enllà del curt termini cal treballar també a mig i llarg termini. Tenim una societat massa desestructurada, poc educada, o maleducada, si es vol, en el sentit profund de l’expressió maleducada. Hi ha massa famílies desestructurades. Masses! Els valors imperants no contribueixen a solidificar una societat del respecte. L’individualisme i l’egoisme estan massa sovint per sobre del compromís amb els altres. Començant pel qui tens més pròxim.

La violència de gènere és una plaga que requereix ser combatuda en tots els fronts. Mentre no sigui així, tampoc per aquesta raó, podrem parlar d’una societat justa.

Ahir a la nit va tenir lloc el primer debat entre Rodríguez Zapatero i Rajoy per la televisió. Tant TVE, per la Primera, com la Cuatro i la Sexta el varen transmetre. Com diu en Miquel Roca en el seu article d’avui a La Vanguardia la transmissió d’aquest debat a dos posa de relleu que no tots comptem amb els mateixos drets i que uns, els dos grans a nivell d’Estat, expulsen a la resta.
En Rodríguez Zapatero i en Rajoy ens han volgut ignorar i els mitjans de comunicació que l’han transmès també. Uns i altres no trigaran molt a deixar-nos d’ignorar. A partir del 9 de març, quan les urnes hagin parlat i els vots substitueixin els micròfons reservats per en Zapatero i Rajoy, la realitat superarà la virtualitat que ha volgut imposar un debat a dos veus.

Tanmateix més que un debat varen ser dos monòlegs de passat i sobre el passat. Tot em sembla “dejà vu”, em recordà els debats del ”Estado de la Nacion” i les sessions de control de cada setmana. “Todo lo mío es estupendo y lo tuyo es un desastre”, que diu avui en Bru de Sala a La Vanguardia. M’havia promès a mi mateix no veure el debat, però al final no vaig resistir la temptació i vaig aguantar fins a la publicitat. Ja en vaig tenir prou! Amb tot el respecte vaig trobar una gran pobresa d’arguments i que l’unic que els importava era ser President del Govern.

D’altra banda em va semblar veure dos homes descaradament de partit, cap dels dos homes d’Estat. No vaig ser capaç de veure a dos homes de pacte, de diàleg. Espanya té un problema i ahir es va veure: Espanya no va tenir un debat d’idees o propostes liberals o socialcristianes i socialdemòcrates, desgraciadament varem tenir un debat entre un radical i una dreta excessivament tronada i anti-catalana.

Catalunya, per tant, va ésser la gran absent. El debat deixà orfe a Catalunya. Més que mai, doncs, li hem de donar protagonisme a les urnes.

Ni amb el PP ni amb el PSOE, el nostre únic compromís és amb Catalunya. Aquests dies, ja en plena campanya, lògicament tant el PP i encara més el PSOE volen fer veure que són les úniques dues opcions que es presenten en aquestes eleccions i com a molt ens toleren a la resta. Això sí sempre i quan es posin al serveis dels uns o dels altres.
Doncs bé, que quedi clar que ni amb els uns ni amb els altres, ni amb el PP ni amb el PSOE tenim cap compromís. Tenim les mans lliures per fer el que convingui a Catalunya, d’acord a com ho entenem nosaltres. Aquest és l’únic compromís: Catalunya i la seva gent. Totes les persones, sense distincions, compten per a nosaltres, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin.

Tanmateix el PP i el PSOE, que semblen diferents, sempre son a punt per posar-se d’acord per limitar els nostres interessos. I no parlo dels de CiU, sinó dels de Catalunya i de la seva gent. Ho han fet en el passat i els costarà molt poc tornar-ho a fer en el futur. No demano votar contra ningú, demano votar a favor d’un projecte que situa Catalunya i la seva gent com a prioritats.

Dijous a la nit vam encetar oficialment la campanya electoral. D'aquí al dia 9 hem d'intentar arribar a quantes més persones millor per traslladar-los el nostre missatge carregat d'il·lusió i de futur.

Tanmateix el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya posava de relleu l'existència d'un dèficit important de confiança de la ciutadania envers la política. Vol dir, per tant, que no ho tindrem gens fàcil. No ens enganyem, nosaltres també formem part de les raons que justifiquen aquesta crisi de confiança.

És per tot plegat que el que vull transmetre els propers dies és confiança. Confiança en nosaltres mateixos. Com deia ahir a l'acte d'inici de campanya, si no ho fem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres.

Aquesta campanya s'hi presenten opcions que han passat en quatre dies de la Catalunya positiva a la Catalunya de la por. A l'altre extrem, i sempre amb el centre neurològic de decisions a Madrid, s'hi troba la opció que fonamenta les seves esperances en el caos. La nostra no és una opció, és un projecte. Un projecte de futur que necessita de la vostra concurrència. Jo m'hi deixaré la pell, però necessito que m'hi ajudeu, per sumar quants més esforços millor a aquest projecte de futur que es fonamenta en una Catalunya il·lusionada, dialogant i que des de la fermesa exigeix ser respectada a partir de saber-se respectar ella mateixa.

Jo no vull decidir per vosaltres. Vull que decidim tots plegats.

Aquest és el blog del cap de llista per Barcelona de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, en l’especial de les eleccions generals del 3cat24.cat. Una via de contacte directe amb el líder de CiU. Durant la campanya, del 22 de febrer al 8 de març, el candidat de CiU escriurà les seves reflexions, comentaris, propostes i idees a la ciutadania catalana. Els usuaris del 3cat24.cat podeu deixar els vostres comentaris sobre el tema.