Parlem d'un futbolista potser desconegut per al gran públic, però pel qui l'Ajax ha pagat aquest estiu una mica més de 16 milions d'euros. Es tracta del traspàs rècord del club "ajacied" i del futbol holandès. Curiosament, supera en el rànquing el fitxatge de Huntelaar, que va fer el mateix camí que Sulejmani: deixar l'Heerenveen i marxar a l'Ajax. Miralem Sulejmani és un jugador d'atac, esquerrà, ràpid i tècnic i que fa gols amb facilitat. Amb només 19 anys, estem davant un futbolista que pot esdevenir una estrella.

» Veure més

Encetem la temporada 2008-09 amb una recomanació. Estem parlant de Jonathan Pitroipa, migcampista ofensiu de 22 anys que ha fitxat aquest estiu per l'Hamburg. Després de destacar durant un parell de temporades a la Bundesliga 2 a les files del Friburg, l'equip dirigit per Martin Jol s'ha fet amb els seus serveis. És un futbolista ràpid, amb bona tècnica individual, molt vertical i amb facilitat per fer gols. Tot i que físicament és poca cosa, 62 quilos de pes repartits en 176 centímetres d'alçada, recorda bastant al nigerià Finidi George.

» Veure més

Decebedor partit inaugural de l'Euro 2008. A més, guanyat injustament per la República Txeca, que va fer el mínim esforç per endur-se els 3 punts. Els suïssos van buscar més el triomf, però els seus davanters es van mostrar inofensius. Tenia moltes ganes de veure els migcampistes de la selecció helvètica. Fluixet Gelson Fernandes, correctes Behrami i Barnetta i bé Inler. El migcentre de l'Udinese, sense fer un partit brillant, sí va demostrar que és un futbolista a seguir.





Encara és jove (farà 24 anys el 27 de juny) i per tant té temps per pulir defectes. Té potència física, agressivitat i una tècnica individual més que correcta. Contra els txecs va alternar bones accions (canvis de joc precisos, incorporacions sorprenents a zona de rematada) amb d'altres equivocades: poques vegades va jugar a un toc fent la transició massa lenta. Diuen a Itàlia que la Juve ja ha demanat preu per aquest fill d'immigrants turcs, que va començar a jugar al Basilea i que va guanyar dues lligues suïsses amb el Zuric abans d'emigrar a Itàlia. Ha fet una temporada brillant al calcio. Ha acabat jugant 32 partits (i això que partia com a suplent d'Obodo i Pinzi) i, fins i tot, ha fet 2 gols. Us deixo un parell d'enllaços per saber-ne més: el de la seva pàgina oficial i el d'un gol contra el Torino.

Penjo els que, segons el meu parer, són els millors gols de rabona que es poden veure per la xarxa. Comencem pel gol del xilè Mauricio Cataldo, futbolista de l'Universidad de Concepción. Us ha agradat? Encara millor és el gol d'Andrés Vasquez, un mitja punta d'orígen peruà que juga al Goteborg suec. El més fort arriba en una entrevista posterior quan li demanen que ho repeteixi i el bandarra ho torna a fer...a peu parat. El gran mestre de l'art de la rabona va ser Diego Armando Maradona. Un compatriota seu, el Bichi Borghi, ara tècnic del Colo Colo xilè també va cultivar aquesta sort. Cristiano Ronaldo, Ricardo Quaresma o Matías Fernández són alguns dels jugadors actuals que la fan servir com a recurs habitual.

"Penal a gol, és gol" deiem al pati de l'escola. En la història del futbol hem comprovat que hi ha infinitat de maneres d'executar les anomenades penes màximes. Una de les modalitats que ha fet més fama és la de Panenka, en la final de l'Eurocopa del 76 entre Txecoslovàquia i Alemanya. Aquesta sort l'han repetida en moments importants jugadors com Zidane, en la final del Mundial contra Itàlia, o Totti, en les semifinals de l'Eurocopa del 2000 contra Holanda. El davanter italià, capità i ànima de la Roma, és un consumat especialista en llançaments de penal. En un entrenament va tenir la gosadia de convertir un xut amb l'esperó. Diuen que el brasiler Sòcrates, una de les estrelles del Mundial 82, marcava d'esperó a peu parat. Però probablement el penal més original que hem vist mai se'l va inventar un geni: Johan Cruyff. Jugant amb l'Ajax l'any 82 va passar la pilota a un company, el danès Jesper Olsen, i aquest li va tornar per marcar a porteria buida. A destacar, la sang freda de l'holandès per no caure en fora de joc. 20 anys més tard, Robert Pires va voler emular Cruyff, però el resultat final va fregar el ridícul. Qui no va evitar el ridícul va ser Peter Devine, un modest futbolista del Lancaster City, en una tanda de penals contra el Whitley Bay. Segurament, el pitjor penal de la història.

Pot jugar com a lateral esquerre o com a migcampista esquerre. Pertany al Tottenham i només té 18 anys. Els més agosarats el comparen amb Ryan Giggs. Internacional gal·lès, és el futbolista més jove en debutar i en marcar un gol amb la selecció dels dragons. Ràpid, tècnic i amb gol, tots els grans el volien, però el van fitxar els Spurs per 7,5 milions d'euros (pagament inicial que pot pujar fins als 15). Jugava al Southampton. Amb els Saints va debutar amb 16 anys i només Theo Walcott ha debutat més jove al club del sud d'Anglaterra. És un especialista en xuts de falta directa. Combina potència i precisió. La seva estrena golejadora a la Premier va arribar en la tercera jornada a Craven Cottage, l'estadi del Fulham. Cursa per la banda amb la pilota al peu i definició perfecta davant la sortida de Niemi. Si l'irregular rendiment del Tottenham li ho permet, Gareth Bale es pot fer un nom en la Premier aquesta temporada.

És davanter, té 19 anys i fa 1’83 m. Pot jugar al centre o a les dues bandes. Ha tornat a marcar (contra el Le Mans), i ja ha fet 5 gols en les 6 primeres jornades de la Lliga francesa. La temporada passada va fer 5 gols en 21 partits. Ja ha estat 4 vegades internacional i ha fet 1 gol amb la selecció "bleu". Abans que acabi la temporada deixarà a la banqueta els Trezeguet, Saha, Anelka, Cissé i companyia i serà titular al costat d'Henry. S’hi han interessat el Barça i el Manchester Utd, però ell diu que vol guanyar la Champions amb l’OL (l’equip on s’ha format). És francès (nascut a Lió), però com Zinedine Zidane és fill de cabils (poble bereber del nord d’Algèria, amb idioma i cultura pròpia). Pertany a la generació d’or francesa, la del 89: juntament amb altres futbolistes com Samir Nasri, Hatem Ben Arfa o Jeremy Ménez. Es diu Karim Benzema i estic convençut que en sentirem molt a parlar.

L'Inter ha guanyat amb comoditat el que podríem anomenar l'"scudetto" més estrany de tota la història. Per moltes raons diferents. Una us l'expliquem tot seguit. Fins a quatre equips, el Càller, el Torí, el Messina i el Palerm, han destituït l'entrenador i poc temps després l'han tornat a contractar.

Els de l'illa de Sardenya van ser els pioners. Marco Giampaolo va començar la temporada a la banqueta. Després de setze jornades, el Càller només havia guanyat dos partits i era tretzè a la classificació. Giampaolo va ser cessat i el seu lloc el va ocupar Franco Colomba. Les coses no milloren, més aviat al contrari. Nou partits després, l'equip és setzè, a només tres punts del descens. Solució: Colomba al carrer i Giampaolo una altra vegada tècnic. A una jornada del final, el Càller està matemàticament salvat.

Més rocambolesca és la situació del Torí. Giovanni de Biasi, l'entrenador que havia fet pujar l'equip a la Sèrie A, és acomiadat el 7 de setembre, només quatre dies abans de començar el campionat. Alberto Zaccheroni ocupa el seu lloc a la banqueta. El Toro ha fet una temporada irregular i després de 25 jornades fregava el descens. Una situació que el club no es podia permetre en l'any del seu centenari. Zac és destituït i la directiva torna a recórrer a De Biasi, l'artífex de l'ascens, ara convertit en salvador.

Fins ara, dos retorns amb final feliç. No és el cas del Messina. Bruno Giordano, un tècnic amb molt caràcter, capaç de barallar-se amb Materazzi, no va poder fer aixecar el vol a l'equip. Només tres victòries en vint-i-un partits carreguen de motius els que demanaven el seu cap. Alberto Cavasin, el seu substitut, empitjora la situació. Després de trenta jornades, el Messina ja ocupa plaça de descens directe. En una decisió molt discutida per l'afició, torna Giordano. Tres partits, tres derrotes i l'equip a vuit punts de la salvació. A cinc jornades del final, un altre entrenador, Bruno Bolchi, és l'encarregat de certificar el descens a la Sèrie B.

I, per últim, el Palerm. Els sicilians van començar la temporada fortíssims, però una segona volta horrible els va allunyar de les places de Champions. Francesco Guidolin és cessat després de 33 jornades. El seu substitut, Renzo Gobbo, no és la solució i, davant la possibilitat de quedar fora d'Europa, la directiva torna a cridar Guidolin. En l'última jornada, el Palerm es va assegurar la UEFA amb un triomf sobre el Siena.

Tres equips anglesos a les semis de la Champions. Tres de quatre. Això significa que la Premier League és la lliga més potent del continent? Personalment no ho crec. El Manchester United i el Chelsea són els principals favorits al títol. Res a objectar. Ja entraven en totes les travesses a principi de temporada. El Liverpool és el convidat sorpresa, com ho va ser fa dos anys i va acabar guanyant la final a Estambul. El principal culpable de la presència del Liverpool és el Barça. Els de Rijkaard van pagar caríssim l'error de Valdés al Camp Nou i van caure eliminats contra un conjunt que els guanyaria un partit de cada deu. L'únic no anglès és el Milan. Els d'Ancelotti, que estan fent una lliga mediocre i una Champions a la corda fluixa (van necessitar una pròrroga per eliminar el Celtic), tractaran d'emular la selecció italiana que va guanyar el Mundial. Sense fer res de l'altre dijous arriben a les instàncies finals. Són els quatre que queden en competició. Pel camí s'han quedat equips amb potencial per ser-hi. Ja hem parlat del Barça, però no m'agradaria oblidar l'Inter i l'Olympique de Lió. Els de Mancini, que no perden des del mes de setembre, van caure contra el València per culpa de la seva poca ambició ofensiva. I els francesos, que van començar la Champions de manera abassegadora, van arribar als vuitens en el seu moment futbolístic més baix de tota la temporada. En condicions normals, la Roma no hauria ni somiat eliminar-los. En definitiva, el domini dels clubs anglesos és més demèrit dels altres equips que no pas superioritat manifesta dels conjunts britànics.

El futbol holandès ens té acostumats a ser bressol de grans futbolistes. L'escola holandesa nodreix tan l'Eredivisie com les millors lligues del continent. L'Ajax i el Feyenoord, els dos grans clubs històrics, han destacat sempre pels seus excel·lents centres de formació. Ja fa unes temporades que tan els d'Amsterdam com els de Rotterdam cedeixen el títol al PSV Eindhoven. El club de la Phillips no té fama de cuidar massa el seu planter. La plantilla actual n'és un bon exemple: només Afellay s'ha format al club. El PSV, però, acostuma a fitxar bé. Romário i Ronaldo van aterrar a Europa per jugar a Eindhoven. La plantilla actual és singular per la procedència dels seus futbolistes. En els últims dos partits de Lliga (contra l'Heracles i contra el Groningen) i en el de Champions (contra l'Arsenal) han participat jugadors dels cinc continents. Pareu atenció: Europa està representada pels holandesos Afellay, Cocu i Kromkamp, pel belga Simons, pel finlandès Vayrynen i pel portuguès Da Costa; els brasilers Alcides, Alex, Gomes i Tardelli, el mexicà Salcido, l'equatorià Méndez i el peruà Farfán representen el continent americà; Arouna Koné, de la Costa d'Ivori, és l'africà de l'equip; Oceania hi és present gràcies a l'australià Culina i Àsia és el continent que ens faltava. El fitxatge del xinès Sun Xiang ho ha solucionat. Un cas únic en el futbol mundial. Curiós i, en certa mesura, preocupant pel futur de la selecció holandesa. En el millor equip del moment només hi juguen tres seleccionables per a Marco van Basten.