Cliffhanger

L'actor protagonista de Prison Break ha confirmat en una entrevista per un canal francès el que molts ja ens esperàvem: que la quarta temporada serà la última. M'imagino que per als fans serà una mala noticia. Però, francament, tal i com ha anat baixant el nivell a la tercera i la quarta temporada, més aviat trobo que és una bona notícia. No acabarà dignament, però si ho allarguen seria pitjor.

Això és el que diu en Wentworth Miller al vídeo:

"No hi ha cap decisió oficial, però tots els que treballem a la sèrie sabem que ja s'ha acabat, és el final. Si hi ha una cinquena temporada, seria... (fa un gest indicant que per diners). Perquè, pel que fa a (torna a fer el gest dels diners) la sèrie va molt bé, és un programa molt lucratiu. Per això hi ha certa gent que no vol veure que ha d'arribar necessàriament a un final. Jo, personalment, sento que he après tot el que havia d'aprendre i estic a punt per mirar endavant".

Martin Scorsese farà una sèrie de televisió. Després de l'adéu de The Sopranos, a l'HBO troben a faltar una bona sèrie de mafiosos i han decidit confiar en el director de The Departed, Uno de los nuestros, Casino, El color del dinero i Gangs Of New York, entre d'altres, per produir una nova sèrie sobre gàngsters. Realment, per molt que busquessin no podien trobar ningú millor per a l'encàrrec, oi?

La sèrie es dirà Boardwalk Empire (apunta) i la protagonitzarà Steve Buscemi.

L'actor també té relació amb el món de la màfia perquè, recordem, va guanyar-se la seva popularitat al film Reservoir Dogs de Quentin Tarantino i més tard el vam poder veure a Muerte entre las flores dels germans Coen, totes dues relacionades amb el gangsterisme. De fet, també va aparèixer a The Sopranos durant 16 capítols i inclús va arribar a dirigir-ne algun com a director (amb nominacions als Emmy incloses). És un actor que m'agrada molt perquè tria molt bé els projectes en els que s'involucra i, quan s'equivoca, té la capacitat de fer papers brillants en pel.lícules mediocres (com a La Isla o Con Air).

La història de la sèrie estarà inspirada en el llibre homònim de l'escriptor Nelson Johnson, sobre els inicis de la màfia als EE.UU. La novel.la està ambientada als anys 20 a la ciutat d'Atlantic City (Nova Jersey), quan va ser controlada per una poderosa aliança de polítics i mafiosos, començant a créixer com a ciutat del joc i els negocis bruts. El protagonista és Nucky Johnson, un ambiciós home de negocis que dirigeix una botiga de licors quan el govern declara la Llei Seca.

Entre els encarregats d'adaptar el llibre trobem el nom de Terence Winter, un dels guionistes de The Sopranos, per si les expectatives encara no eren prou altes. El pilot es comença a rodar al 2009.

A molts els va decebre al principi. I no és estrany si esperaven veure existencialisme, diàlegs que deixen entreveure emocions reprimides, personatges torturats i els altres elements nihilistes que predominaven al guió de Six Feet Under. A la nova sèrie d'Alan Ball no hi havia res d'això. Ens trobàvem, en canvi, amb vampirs, ullals, sexe, un sentit de l'humor peculiar i sang per tot arreu.

Quedava clar d'entrada que True Blood no seria un retrat sobre una família disfuncional com ho havia estat el clan dels Fisher. A partir d'aquí calia obrir la ment i estar disposat a una història diferent. L'esforç, ja t'ho dic ara, val molt la pena. Ahir vaig veure la season finale de la temporada i el vaig trobar d'una genialitat insuportable. Al acabar ho vaig descobrir: em té del tot enganxat.

Capítol rere capítol, els personatges d'aquesta sèrie han aconseguit entrar dins meu. La història dels vampirs que (gràcies a la creació d'una beguda de sang sintètica) decideixen sortir de l'anonimat per integrar-se amb la resta de mortals ha aconseguit emocionar-me. Fins al punt de contenir la llàgrima en més d'una escena. Qui ho diria, en una sèrie de vampirs? En una sèrie plena de violència?

Però és que una cosa no té res a veure amb l'altre. La lluita dels vampirs intentant integrar-se en el seu entorn és la lluita d'una minoria, com ho pot ser la dels homosexuals o els immigrants, per fer-se un lloc en l'espai on tenen dret a pertànyer. És, per tant, una sèrie sobre els prejudicis i les pors que generen aquells que són diferents de nosaltres. Una diferència que somriu amb ullals.

Alan Ball m'ha tornat a sorprendre doblegant les fronteres d'un gènere, demostrant que el context no té perquè encorsetar el contingut, retratant una societat inculta que ataca allò que no coneix, fent discursos a favor de la tolerància al mateix temps que mossega el teu coll. I a més, afegint una inquietant i salvatge història d'amor obsessiu que atrapa a l'espectador des del primer moment.

Et deixo amb la última escena. Ja tinc ganes de mossegar la segona temporada!

Després de passar-me tot el cap de setmana amb febre i ben tapat al llit -sento l'absència!- arrenco el dilluns de la millor manera possible: amb un avançament dels nous capítols de "Battlestar Galactica"! Els últimes 11 episodis de la quarta temporada (i final) s'estrenen el 16 de gener i no sabeu quines ganes que en tinc! Ja fa mesos que es va quedar la temporada penjada en el pitjor moment possible, deixant-me en un estat de xoc gairebé permanent del qual encara no m'he pogut recuperar.

Els últims capítols, i també el nou tràiler, se centren en el misteri d'intentar esbrinar qui és el cinquè Cylon. Alguna aposta? Arribat al punt on hem arribat a mi ja em sembla que pot ser pràcticament qualsevol personatge... fins i tot podria ser la presidenta Laura Roslin!

Potser els noms "Hill Street Blues" (1981), "L.A. Law" (1986) o "NYPD" (1993) no et sonen de gaire. Però són tres sèries que van establir, en gran mesura, el tractament del drama a la televisió. Sobretot del drama judicial i policíac, així com el retrat de la vida en una gran ciutat. Darrere d'aquestes tres grans sèries hi ha un sol home: el llegendari i molt respectat Steven Bohcho.

Tot i que els anys vuitanta ja queden lluny, el seu nom continua sent sinònim de talent, i no són poques les sèries que beuen dels patrons que ell va crear. Malgrat tot, la seva manera de fer ficció ha quedat antiquada pels gustos audiovisuals actuals, on predomina el muntatge ràpid, els tràvelings a alta velocitat i les trames-fórmula que es resolen en cada capítol per recompensar l'espectador.

L'estil Bohcho, en canvi, prefereix assaborir cada diàleg, detenir-se en el retrat dels personatges, fer que l'espectador gaudeixi de cada pla en comptes de provocar una saturació d'impactes visuals. És diferent del que es fa ara, i no vol dir que sigui millor. Però quan vaig saber que el mestre preparava una nova sèrie vaig apuntar-me'n el nom a la llibreta amb lletres vermelles: "Raising the Bar".

Es va estrenar al setembre i ja fa uns quants capítols que gaudeixo de les seves trames. Confirmo que té una aroma de clàssic genial i que la marca Bohcho es nota pertot arreu. Si no n'has vist les sèries clàssiques, el visionat val molt la pena. I si les has vistes, no caldrà que et digui res perquè ja deus estar buscant la sèrie pel YouTube compulsivament. Doncs aquí en tens la presentació:

Fa un temps t'explicava que l'actor Tim Roth provaria sort a la televisió. La sèrie, de títol "Lie to Me", havia estat comprada per la FOX i tenia com a protagonista un expert en llenguatge corporal i tics que caça els mentiders d'un sol cop d'ull. Ja aleshores em va semblar una sèrie de personatge, a l'estil de "House". Però ara que se n'han fet públiques les primeres imatges i el primer tràiler, cada cop veig més evident que les similituds amb la sèrie de Hugh Laurie no es queden en un nivell tan formal, sinó que són més àmplies.

Per començar, l'aspecte que llueix en Tim Roth (la barba de dos dies, la cara de cansat) recorda bastant el del doctor addicte a la Vicodina, per no parlar del disseny del seu despatx i la cadira on s'escarxofa mentre medita (i això és el més important) els casos que té al cap. El personatge de Tim Roth té un talent especial per a la seva feina, com en "House", i al final tot el seu equip depèn d'ell per trobar la solució correcta als casos que se li presenten (sí, exacte, com en "House").

Massa coincidències?

Per si això fos poc, tots dos basen les investigacions en la mateixa premissa: "tothom menteix". I és que el protagonista de "Lie to Me" és un expert en l'ús del polígraf i altres mètodes per saber si algú diu la veritat o no. Com que el personatge creu en la veritat molt fermament, sovint es fica en embolics per dir allò que pensa (brutalment honest... endevines com qui?). Ja només falta que li creïn un passat amorós difícil i en tindrem una rèplica exacta. "Lie to Me" s'estrena a la FOX el 21 de gener.

Avui no era un bon dia per aixecar-se del llit. Hauria estat millor que em quedés sota els llençols i poder continuar somiant. Preparar-me uns quants pastissets de maduixa i menjar-me'ls al costat de l'estufa. Però m'he llevat. I he vist la notícia: l'ABC ha cancel·lat "Pushing Daisies" i no li donarà ni un episodi més dels 13 que tenia previstos. Haurem de dir adéu a en Ned, la Chuck i l'Emerson.

No és cap secret que aquesta és una de les meves sèries preferides. Ja us he parlat moltes vegades del seu encant, del caràcter entranyable dels personatges, de la màgia que desprèn, de l'estètica de conte combinada amb humor negre molt fi. Però això no és suficient per mantenir una sèrie. Cal que tingui audiència, i per desgràcia mai no ha acabat d'acompanyar "Pushing Daisies".

El seu creador, Bryan Fuller, haurà d'acabar la segona temporada de manera precipitada. I això vol dir que, o bé tindrà una conclusió ràpida i poc lògica o bé deixarà un final obert amb moltes trames que es quedaran sense resolució. De fet, ja es comença a parlar d'un còmic o una pel·lícula per donar a "Pushing Daisies" el final que es mereix. Però normalment aquests projectes no es fan realitat...

Així doncs, resignació. A treure'ns de sobre aquesta situació d'injustícia, perquè "Pushing Daisies" es mereixia, només per la seva proposta innovadora, tenir continuïtat. Però l'ABC no l'hi ha donat, com tampoc ho farà amb "Dirty Sexy Money" i "Eli Stone", dues sèries que tampoc es mereixen la cancel·lació. Com deia, avui és un dia per no sortir del llit. Però és el que tenen els somnis: que un dia te n'has de despertar.

Ens ho va explicar en Halold en els comentaris: ja s'ha fet públic el pòster promocional de la cinquena temporada de "Lost". Aquest cop el càsting de personatges està dividit, molt intencionadament, en dos bàndols: els que van aconseguir sortir de l'illa i els que encara hi són. La cinquena temporada explicarà els intents d'en Jack per convèncer la resta dels Oceanic Six de tornar a l'illa i salvar els altres supervivents. Hi ha dues versions del pòster en alta resolució:

la vertical i la horitzontal. A descarregar!

I a més, s'ha fet públic un segon tràiler promocional de la 5ª temporada amb música de The Fray:



Si et preguntes què és el logo que apareix entre les imatges, la resposta la tens aquí.

Ric moltíssim amb "That 70's Show". Me n'agraden tots els personatges, el sentit de l'humor i els diàlegs plens de sarcasme. Però, sobretot, m'encanta el seu "opening". Em posa automàticament de bon humor, i no puc evitar cantar davant del televisor: "Hangin out down the street, the same old thing we did last week...". El tema és de Cheap Trick i es diu "In The Street". Aquí el tens:



Si en vols saber més coses, entra al seu web!

Com que n'he tornat a veure les sis temporades, darrerament he parlat molt de "24". Però em sembla que encara no n'he parlat prou. Demà s'estrena als Estats Units la minisèrie que donarà pas a la setena temporada (al gener), i avui t'insistiré, un cop més, en els motius pels quals aquesta és una sèrie obligatòria. Et dono 24 motius per enganxar-t'hi, després ja no podràs deixar de mirar-la:

1. El temps real. "24" és una sèrie en temps real. Això vol dir que el temps de la ficció és el mateix que el temps a la teva vida real. Un capítol d'una hora explica una hora en la vida de l'agent Jack Bauer. Una temporada sencera dura 24 capítols, que són un dia sencer en la vida dels personatges.

2. El cronòmetre. El tractament del temps real no seria res important si no fos per la presència d'un cronòmetre que indica constantment quan falta per acabar el capítol. Com que la trama està plena de "deadlines" (hores límit) et passes la trama patint -literalment- per cada segon que passa. Tic-tac!

3. La pantalla partida. La sensació que el temps corre massa ràpid es multiplica per quatre quan fan servir la pantalla partida, un recurs habitual per mostrar diverses accions que passen al mateix temps. Quatre trames es desenvolupen alhora i només les podem seguir de manera rotatòria. Buf!

4. Jack Bauer. El personatge interpretat per Kiefer Sutherland té tones de carisma. Tan gran és el magnetisme que aconsegueix crear a la pantalla que fins i tot s'ha creat la seva pròpia mitologia. Jack Bauer ja no és només un personatge, sinó un símbol de determinació, efectivitat i compromís.

5. Les traïcions. En el món de la UAT (Unitat Antiterrorista de Los Angeles) abans d'encaixar la mà amb algú procura mirar abans que no porti una xinxeta al palmell. No et pots refiar de ningú. I ningú vol dir ningú. Ningú! Ha quedat clar? Les traïcions estan a l'ordre del dia, i totes són inesperades.

6. Tensió emocional. El fet de no poder-te refiar de ningú provoca que vegis enemics potencials pertot arreu. Però encara és pitjor si tenim en compte que aquests enemics no només són els teus companys de feina, sinó també amics, amors, amants... les emocions són a flor de pell.

7. Personatges que moren. La mort també forma part del dia a dia a la UAT. I és que a "24" els personatges moren. De veritat. Moltes vegades de forma inesperada. Una bala mal intencionada... i pam! Això fa que pateixis de veritat en totes les seqüències d'acció (he arribat a cridar i tot...).

8. Els debats polítics. Si "24" només fos una sèrie d'acció i d'intriga seria emocionant però estaria buida de contingut. Però les trames de la UAT sempre es combinen amb les de la Casa Blanca, més vibrants encara i plenes de trampes. Debats, rodes de premsa, campanyes electorals, vots de censura...

9. David Palmer. "24" ha estat una sèrie que ha fet el primer pas en la creació de presidents que després hem vist a la vida real. Ells van mostrar el primer president nord-americà negre, el noble David Palmer, i ara tenim Obama. En la temporada vinent s'estrenaran amb la primera presidenta...

10. Reflexions socials. El terrorisme no és només l'excusa de la sèrie per encendre un non-stop d'escenes d'acció. Sovint es plantegen reflexions morals sobre la seva naturalesa. Els personatges discuteixen sobre com s'ha d'afrontar i fins i tot hem vist la visió del conflicte des de l'altre costat.

11. Les "season finale". Cada temporada és com una caiguda lliure. Pots veure com a partir del capítol 12 la vagoneta de la muntanya russa comença a pujar lentament. Al 18 ja ets a dalt de tot i et deixen caure a gran velocitat. És de vertigen, et falta la respiració. I al final, et quedes en estat de xoc.

12. La banda sonora. Sean Callery ha creat una de les bandes sonores més trepidants i alhora commovedores que s'han fet mai. Gairebé tots els moments s'intensifiquen amb una gran força, tant és si és en Jack Bauer en una persecució o plorant al cotxe perquè no aguanta més el que està passant.

13. Les decisions difícils. Per sobre de tot, "24" és una sèrie sobre decidir. Decidir ràpid i fer-ho bé. El temps corre i s'han de prendre decisions molt difícils. Dispares un company perquè no esclati la bomba nuclear? Interrogues el detingut o et saltes la llei i li dispares a la cama perquè parli abans?

14. La història d'amor Tony-Michelle. És una de les meves preferides de totes les sèries. Tan humana, tan autèntica. Els silencis, les mirades... La vaig patir des del principi fins al final. Dues persones que ho tenien tot ser feliços però la vida no fa més que posar entrebancs entre ells.

15. La càmera en mà. La majoria de seqüències estan rodades amb la càmera en mà (res de fer servir el trípode), la qual cosa dona una sensació de moviment constant, com si sempre estigués a punt de passar alguna cosa. Lluny de marejar, enganxa i provoca que estiguem atents a qualsevol cosa.

16. Aposta pel realisme. Els moviments dels equips d'assalt, els codis, l'armament que fan servir i les tàctiques són inspirades en la realitat, ja que la sèrie té assessors que han format part d'equips formats per soldats d'elit. Cuiden molt que l'acció no es mengi un retrat realista de la seva feina.

17. Els lobbies de poder. La sèrie també mostra com diversos grups econòmics fan pressió al govern nord-americà i al final acaben prenent decisions que no els corresponen. Els diversos presidents de la sèrie han fet més o menys cas a aquesta pressió però sempre s'ha mostrat.

18. La humanització dels secundaris. Personatges que en altres sèries formen part d'un segon pla, com els membres de seguretat, són retratats de manera humana. En coneixem la vida i les aspiracions. No són només homes de negre que acaben reben un tret per salvar el president.

19. Chloe O'Brien. Amb tanta tensió, acció i angoixa, de tant en tant necessitem respirar una mica. L'entranyable Chloe O'Brien posa el sentit de l'humor i crea moments de distensió. És un personatge d'aquells que t'estimes des del minut 1. És la mirada sobre els fets que té l'espectador.

20. Les persecucions vibrants. Ja siguin en cotxe o a peu, són de les més trepidants que mai s'han vist en una sèrie. L'estructura que munten pel que fa a les seqüències i el camí que preparen per a cada personatge està mil·limètricament planejat. Tenen la virtut de no sonar a "una persecució més".

21. Els efectes especials. Potser és una obvietat, però en una sèrie d'aquest voltatge les explosions i altres efectes especials, com les flames o les bales clavant-se a la paret, han d'estar molt ben fetes per no semblar falsos. A "24" ho aconsegueixen invertint recursos i fent servir la multicàmera.

22. La coherència evolutiva. En moltes sèries els personatges acaben deformant els principis o la personalitat per acomodar-se als canvis del guió, que busca sorprendre l'espectador. A "24" el guió sorprèn però sense necessitat de sacrificar l'autenticitat d'uns personatges molt clars.

23. Es mullen. Toquen temes molt conflictius, com un atemptat amb àntrax, la possibilitat que membres del govern nord-americà estiguin implicats en actes terroristes, la creació d'excuses com armes de destrucció massiva per atacar un país veí... o els genocidis que tenen el suport dels Estats Units.

24. La voluntat de superació. Sobretot en el personatge de Jack Bauer hi ha una determinació molt forta per tornar-se a aixecar quan la vida t'ha fet caure, de tornar-ho a intentar. Hi ha una voluntat de voler sobreviure, de superar els problemes. És un motiu d'inspiració per a l'espectador.