“Una llàgrima per Àfrica” és el títol de l’exposició que Joan Valls inaugura a la Galeria d’Art Marga A. Sennacheribbo de Barcelona, demà pasat, dijous 11 de febrer, amb una sèrie de fotografies d’estudi que en Joan ha fet a diversos esportistes d’elit i que ara posa a la venda amb la finalitat d’ajudar econòmicament les activitats de l’ONG Caya-Àfrica a la seva seu del Camerun, que treballa habitualment per aconseguir donar assistència, ajuda i esperança de futur als nens i als joves africans, proporcionant-los sanitat, educació, formació, nutrició i un lloc per viure en condicions.



Observa, fins al 26 de febrer, les llàgrimes de Leo Messi, Carles Puyol, Gerard Piqué, Carlos Kameni, Raúl Tamudo, Rudy i Marta Fernández, Jorge Lorenzo, Gemma Mengual, Maria Kirilenko, Carla Suárez i Anabel Medina..., i deixa anar també la teva llàgrima per Àfrica, mentre col.labores econòmicament amb aquesta proposta solidària.

Lloances justificades són les que es mereix Jordi Badia com a guanyador del Premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura 2009 pel Museu Can Framis, al 22@, de la Fundació Vila Casas, per “haver creat un espai públic íntim en un context urbà desmembrat i en transformació, i per l’accentuada articulació que ha establert entre el que és vell i el que és nou, sense caure en tòpics restauracionistes”.



Lloances justificades que surten avui del meu bloc per arribar a Jordi Badia, a l’estudi BAAS, que dirigeix, i a Antoni Vila Casas i a totes les altres persones de la Fundació Vila Casas que han fet possible el fantàstic Can Framis.



Lloances justificades que han d’arribar directament al Museu Can Framis, perquè ha significat el manteniment d’una de les primeres fàbriques del barri barceloní del Poblenou i el record palpable de l’antic teixit industrial que ha donat vida al nou 22@. I això em plau. Si senyor!

Tot i que jo sóc realment un home que camina, “L’home que camina” autèntic és aquell que va fer en bronze l’any 1960 l’escultor suís Alberto Giacometti (1901-1966) i que ara s’ha convertit en el personatge més car dels món de les subhastes després de ser venut, fa un parell de dies, per 74’2 milions d’euros a Sotheby’s de Londres.



Preferiria que el mercat de l’art fos més generós amb els artistes vius que fan meravelles per sobreviure, que amb aquests creadors consagrats, les obres dels quals s’adquireixen més com a inversió que pel seu valor artístic intrínsec. Però la meva veu és tan insignificant com les obres d’aquests artistes que no tenen veu ni vot. ni gairebé consistència matèrica. És la vida!



Quan em queixo de la situació entre els meus companys, em diuen que cadascú pot fer el que vulgui amb els seus diners. I jo, ho sento, discrepo. De la mateixa manera que no m’agrada saber que l’economista Xavier Sala i Martín té 350 americanes, tot i que les hagi ordenat pels colors de l’Arc de Sant Martí, cosa que li dóna un toc creatiu que a mi, com a home-artista que camina, m’hauria de plaure. Doncs tampoc. De la mateixa manera que m’indignava saber els centenars de parells de sabates que va acumular Imelda Marcos, com qualsevol altre tipus d’excés en aquest sentit de qualsevol altra persona, tot i que sigui amb el seus diners, categoria discutible en molts casos, com ens ha demostrat sobradament l’amic Fèlix Millet. Això no vol dir que tenir molts calés sigui fruit de robatoris més o menys flagrants, però sí que indica que la distribució de la riquesa entre els ciutadans i ciutadanes no és mai del tot justa ni equitativa.



I això em fa pensar també en el fragment del Deuteronomi que va triar Zapatero per a l’esmorzar religiós amb Obama, amb destacable missatge social igualitari, més enllà de la religió, tot i que si hagués optat per alguns altres passatges del mateix llibre, com aquell que diu que s’ha de tallar la mà de la dona que, per protegir el seu marit, agafa els genitals de l’estrany que l’agradeix, les coses haurien tingut un altre color, molt més negre, segurament.



De color negre és també el panorama que se li presenta a Fàtima Chalin, la mediadora cultural de l’Ajuntament de Cunit (Baix Penedès) que ha patit ara una crisi d’ansietat com a conseqüencia de l’assetjament a què l’han sotmés en els últims dos anys l’imam de la població, Mohammad Benbrahim i la seva familia, tot i que, naturalment, ells ho neguen. Ja saps que la Fàtima no porta vel i condueix, motius suficients per ser controlada d’aprop pels suposats garants dels “bons costums tradicionals”, segons criteris, en aquest cas, de caràcter religiós, que jo, incrèdul compulsiu, no comparteixo en absolut.



Lluny de plantejaments generalistes, m’interessen les situacions particulars perquè són les que mostren millor la realitat autèntica de la vida. I per això veig ara el panorama tan fosc com el de la Fàtima. Quina llàstima!

El MNAC acaba d’incorporar a la seva col.lecció permanent l’oli “Carmen Bastián”, que Marià Fortuny i Marsal va pintar durant els primers anys de la dècada de 1870, amb la voluntat d’experimentar amb un nou llenguatge artístic caracteritzat per un clar protagonisme de la llum, una factura moderna i expressiva allunyada de les convencions del taller, i el tractament de temes no habituals fins aleshores, com aquesta pintura absolutament atípica en la seva producció, tant per tractar-se d’un retrat com pel seu indubtable contingut eròtic.



Diu que l’absència de decòrum de la figura femenina representada pot respondre a la intenció de l’artista de transgredir els preceptes de la poètica clàssica, com també podria tractar-se senzillament d’un divertimento.



Doncs benviguda l’absència de decòrum, sigui pel motiu que sigui, d’aquest sorprenent Fortuny, a partir d’una figura femenina de finals del XIX, totalment irrepetible!

La Fundació Antoni Tàpies ha iniciat una recerca sobre la història de la seva seu, l’edifici modernista de Lluís Domènech i Montaner construït a final del segle XIX, que va allotjar fins al 1981 l’antiga editorial Montaner i Simon.



La Fundació et convida a participar en aquesta iniciativa aportant qualsevol informació útil sobre l’edifici, ja sigui de caràcter documental o directament testimonial.



De manera que si saps alguna cosa interessant o posseeixes documentació o informació curiosa sobre aquest edifici modernista de Lluís Domènech i Montaner, pots posar-te en contacte amb la Fundació Antoni Tàpies a través de l’adreça electrònica editorial@ftapies.com o bé trucant al 93 487 03 15 de dilluns a divendres entre les 9h i les 14h.

Sempre és un plaer, sobretot en moments crítics com els que compartim tots plegats a contracor, poder comunicar-te la bona nova de la inauguració del nou espai expositiu del Col.legi d’Arquitectes de Catalunya, a la plaça Nova, 5, de Barcelona, amb el nom de Sala B’art i l’objectiu de donar suport a treballs artístics de caràcter multidisciplinari vinculats a l’arquitectura.



La nova Sala B’art s’ha presentat avui oficialment, però obre de fet demà passat, dijous, 4 de febrer, amb la inauguració, a les 7 del vespre, de l’exposició “Teoria dels senyals” del pintor Joaquim Chancho, amb els seus gravats marcats per la seva habitual geometria desconstruïda i la seva ordenada gestualitat.



Doncs això, que un plaer doble, tant per la nova Sala B’art com per en Chancho, que l’ocupa per primera vegada. L’enhorabona i una llarga vida!

Compartir: (Què és això?)