Interessant reflexió filosòfica la que ens ofereix el pintor Jordi Abelló a la sèrie “Crit”, que l’artista mostra en el context de la seva exposició “Retrats/Portraits”, oberta encara fins al 17 de març a l’Artloft de Reus.



I és que aquest “crit”, ara humà, en Jordi l’ha aconseguit per subtil transformació progressiva del crit dels goril.les, amb la voluntat de mostrar connexions naturals amb aquests grans simis que tenen sovint comportaments humans més autèntics que els mateixos homes.



Curioses són també les imatges del vídeo que es projecta paral.lelament a l’exposició, amb escenes sorprenents dels goril.les del ZOO de Barcelona, contemplant, primer, i trencant i menjant-se després, en el seu propi hàbitat, uns quants d’aquests dibuixos que en Jordi els havia donat generosament, per compensar el seu paper d’impulsors primers del seu projecte plàstic.



Tot i que el “crit” d’en Jordi Abelló, té el seu origen en el crit dels goril.les, ens fa pensar immediatament en el crit absolutament humà del famós quadre d’Edvard Munch.



I és que per una cosa o per l’altra, ara i sempre, n’hi ha ben bé per cridar, ja sigui com a salvatges goril.les o com a humans ben civilitzats!

La nevada d’ahir em permet llançar avui el meu bloc de neu, tot fent honor a una jornada que ens ha obligat, als més veterans, a recuperar ritmes de vida ja mig oblidats, quan de petits escoltàvem la ràdio perquè no hi havia cap altra opció, en nits fosques com la d’ahir, més negra que mai, per una interrupció accidental del subministrament elèctric que va afectar la comarca del Maresme, que és la meva des de fa més de 30 anys.



La nota positiva d’una jornada tan negra, tot i el blanc de la neu, va ser l’espectacle natural que vaig poder compartir amb altres privilegiats viatgers de la línia Barcelona-Maçanet de la Selva, en el meu trajecte habitual cap a un Sant Pol de Mar fosc i fred, però sense aquells senyals externs de la nevada, que eren sortosament evidents fins a la platja del Masnou i al llarg de tot un Montnegre, que ahir s’hauria merescut un altre nom.



Viure desendollat per un dia no deixa de ser una experiència interessant, amb components estètics destacables, tot i que per als més jovenets, enganxats compulsivament a la consoladora consola, pugui ser, senzillament, una possibilitat de vida gairebé impensable i aterradora.

Tot i que el meu respecte per a la dona, en qualsevol àmbit de la vida contemporània, el sento cada dia, avui, cal accentuar-lo, amb motiu de la celebració del Dia Internacional de la Dona.



I, ja que som en territori artístic, reto avui aquest homenatge a les dones que han fet, fan i faran possible la realitat de les arts plàstiques, des de qualsevol de les seves funcions, des de la de model fins a la de creadora, tot passant per la de crítica d’art o la de gestora cultural en el seu sentit més ampli.



Permet-me també la lloança, des dels meus ulls d’home, i lluny de qualsevol deformació masclista però potser si artística, d’una bellesa femenina que em resulta sempre altament estimulant, al costat avui d’aquesta neu que veig caure a Barcelona des d’iCat fm, mentre acabo d’escriure aquestes quatre blanques ratlles.

La remodelada Fundació Antoni Tàpies o tots els espais de la Fundació Vila Casas són bons exemples de connexió natural entre tradició i modernitat, ja que fusionen la riquesa patrimonial arquitetònica del passat amb els llenguatges artístics contemporanis, cosa que fa que la tradició sigui realment una font important de coneixement i ajudi alhora a construir el present i el futur sense cap problema.



Ara bé, parlar de patrimoni cultural conservable, com fan alguns quan parlen, una vegada més, de la festa dels toros, em sembla absolutament injustificable, com tampoc no acabo d’entendre que s’estableixin diferències entre la festa oficial i aquelles celebracions populars que tenen el toro com a víctima, tot i que en el primer cas sigui amb la finalitat de matar-lo, i en el segon, només de ferir-lo i ridiculitzar-lo de mil maneres.



Dir també que la mort forma part de la vida, com a justificació de la mort espectacular del toro a la plaça, em sembla una passada. De la mateixa manera que la justificació de la festa amb l’argument que la lluita entre l’home i la bèstia enllaça amb el nostre origen ancestral i dóna sentit encara a la nostra realitat contemporània, trobo que és un anacronisme malaltís.



Tot i que defenso la prohibició de les festes dels toros, encara prefereixo l’oficial de la plaça a les celebracions populars, on les masses enceses demostren realment quina és la perillosa força de la tradició. descerebrada!

L’atzar ha fet coincidir la reflexió que feia ahir sobre el plor que em provocava la bellesa, amb el comentari sobre el dolor que causa la bellesa, que va fer també ahir una de les persones que van assistir a la conversa que vaig mantenir amb l’escultor Gabriel, a l’Espai VolArt de la Fundació Vila Casas, en el context del cicle “L’artista a l’abast” que organitza habitualment aquesta Fundació.



La mateixa persona va relacionar bondat i bellesa i va posar com a exemple l’expressió castellana “¡tía buena!”, que per ella fusionava en una sola imatge aquest concepte de bellesa i bondat, quan per a mi és només una manifestació de la nostra necessitat de menjar-nos, o de llepar senzillament l’objecte del nostre desig sexual, d’acord amb l’expressió catalana “que bona que estàs, tia!”, que em sembla que indica sobretot la qualitat gastronòmica de la peça preuada i no la seva bondadosa categoria moral.



Aquesta reflexió entre bellesa i dolor és similar a la que alimenta l’eterna qüestió dels toros en el nostre país, que continua dia a dia amb nous capítols curiosos que em fan pensar que encara no s’ha acabat d’entendre la diferència que hi ha entre el patiment de molts animals sacrificats per alimentar-nos i l’espectacle que aquest patiment implica quan es converteix en l’essència d’una festa pública com la dels toros.



Mentre es busca la solució a aquesta qüestió, jo continuaré plorant quan contempli la bellesa en el seu estat pur, lluny de la sang de toros i toreros!

Aprofito el títol de l’exposició de John Baldessari “Pura bellesa” al MACBA per dir-vos que, quan descobreixo la bellesa en el seu estat més pur, no puc contenir les llàgrimes.



Deu ser per deformació professional, com a home sensible a les arts plàstiques, com a divulgador i crític d’art, o com a artista que busca sempre aquella bellesa ideal que, les poques vegades que es manifesta en context social tan lleig, genera sempre el meu plor emocionat i ple d’agraïment.



Confesso doncs que, paradoxalment, ploro més davant de l’escassa bellesa que de l’abundant lletjor!

Sortosament ja han passat els dos anys que la Fundació Antoni Tàpies ha necessitat per reformar la seva seu, a l’antiga editorial Montaner i Simon que Lluís Domènech i Montaner va construir a finals del segle XIX al número 255 del barceloní carrer d’Aragó.



La reforma arquitectònica ha significat l’adaptació de l’edifici a les noves normes de seguretat i evacuació, la seva adequació per a persones amb mobilitat reduïda, la remodelació dels espais expositius per recuperar-ne el caràcter industrial original, la millora de l’entrada i dels espais de recepció i llibreria, i la recuperació de la segona planta del museu per a ús públic.



Déu n’hi do! Has de saber també que la intervenció arquitectònica ha implicat la restauració de la façana i la instal.lació d’aquell mitjó pòlèmic que Tàpies havia dissenyat l’any 1991 per ocupar, amb els seus previstos 18 metres d’alçada, el Saló Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i que ara s’ha ubicat a la nova terrassa de la fundació en la seva forma reduïda a 2,75 metres d’alçada.



S’obre la remodelada Fundació Antoni Tàpies amb canvis estructurals i amb la inauguració de l’exposició “Antoni Tàpies. Els llocs de l’art”, amb obres dels darrers vint anys poc o mai vistes en una sala d’exposició.



Si et plau conèixer l’exposició i el nou aspecte de la Fundació Antoni Tàpies, pots visitar-la els dies 5, 6, i 7 de març, coincidint amb les jornades de portes obertes que la institució ha programat de les 10 del matí a les 8 del vespre.

No acabo d’entendre la capacitat que tenim els humans d’actuar com si fóssim animals, sobretot en relació amb la nostra tendència a construir les ciutats en llocs inadequats o amb materials i sistemes impropis.



Potser és per allò que diuen que l’home és l’únic ésser que ensopega dues vegades (o milers!) amb la mateixa pedra. I és que no veig cap explicació que justifiqui el costum d’edificar contra natura, en espais naturals plens de riscos, o sense els fonaments o els materials adequats per assegurar l’estabilitat de les nostres cases quan la terra tremola i tot es capgira de manera suposadament accidental.



Les cases, com els homes, poden aguantar tempestes, temporals i terratrèmols, i el que sigui, si els seus fonaments són ferms. De la mateixa manera que les plantes suporten l’adversitat, si les seves arrels són profundes i fortes!