Demà diumenge 11 de maig de 2008 tens una cita ineludible amb la quinzena Festa del Joguet-Trobada Intergalàctica de Joguets de Col.lecció a la Rambla de Figueres, organitzada per l’Ajuntament de Figueres i el Museu del Joguet de Catalunya, amb un centenar d’expositors que vénen de Catalunya, de la resta de l’estat i de França, Holanda, Itàlia i Bèlgica, perquè puguis satisfer els desitjos de l’infant que encara ets o que sempre portaràs a dins tinguis l’edat que tinguis.



Òbviament l’ànima de la festa és en Josep Maria Joan i Rosa, el director del Museu del Joguet de Catalunya a Figueres, que comença per tenir un nom ben juganer i acaba per ser tot ell un personatge del tot juganer que ha sabut conservar intacte l’esperit de l’infant que va ser ja fa uns quants anyets.



Tot i que la festa es desenvolupa a l’aire lliure, els espais interiors del Museu del Joguet ofereixen també propostes atractives començant per la projecció dels retrats que Jordi Puig va fer l’any passat a més de dues-centes cinquanta persones immortalitzades amb el seu joguet més estimat.



També pots veure l’exposició d’una maqueta feta amb els elements constructius de PLASTILÀNDIA feta per Joan Mauri i Manel Rossell en homenatge al cinquantè aniversari D’ANGUPLAST, l’empresa que va fabricar els coneguts cotxes MINI-CARS, els edificis per a les maquetes de PLASTILÀNDIA i els vaixells MINI-SHIPS.



I encara pots participar al joc “Quants daus vermells hi ha dins la formatgera?” i guanyar un parell de llibres d’Antonina Rodrigo.



I pots veure finalment l’exposició “Francesc Rosselló, una vida de joc”, una exposició d’Oriol Comas sobre “Juegos Crone”, a la Sala Oberta d’exposicions temporals del Museu que s’acaba justament aquest diumenge. Aprofita-la!... com tota la jornada juganera que trobaràs a Figueres al llarg de tot el diumenge.

La Fundació Palau de Caldes d’Estrac celebra el seu cinquè aniversari tot recordant el temps passat des que es va inaugurar aquest espai pensat per aplegar, conservar, exhibir i difondre els fons artístics de la col.lecció aportada per Josep Palau i Fabre, així com els seus arxius i la seva biblioteca.



La mort recent del poeta i entès en l’obra picassiana Josep Palau i Fabre fa que aquesta celebració sigui la primera que la fundació fa sense la seva presència i la converteix en un acte d’homenatge a la seva memòria.



Fent memòria recordo que la meva relació amb Josep Palau i Fabre era antiga i motivada naturalment per la meva dedicació professional als temes de cultura en la seva dimensió més amplia, ja que l’havia entrevistat diverses vegades tant per la seva obra de creació poètica i literària, com per la seva faceta de gran entès en Picasso.



En una d’aquestes visites professionals que vaig fer a casa seva a Barcelona després d’aconseguir pactar-hi una cita, tot i la seva evident sordesa, em va ensenyar una caricatura que li havia fet el meu pare que sempre recordàvem quan ens vèiem i que va servir per reforçar la nostra relació portant-la fins i tot a un terreny d’una certa amistat.



Visita la Fundació Palau de Caldes d’Estrac demà passat, diumenge 11 de maig, a les 12 del migdia quan s’inauguri l’exposició “La col.lecció creix. Noves incorporacions al fons d’art”, i observa Picassos, Tàpies, Perejaumes, Barcelós, Fredericamats i altres noms interessants de la plàstica contemporània que justificaran plenament el teu viatge en un entorn molt atractiu. Creu-me!

El meu blog ret avui homenatge a Jordi Batlle perquè La GaLeRia de Sant Cugat que dirigeix celebra ara el seu desè aniversari. Per molts 10 anys de passat-present, Jordi, i per molts més anys de futur! Desitjo que la teva GaLeRia s’obri sempre als atractius corrents plàstics contemporanis que li han donat tan bona vida fins ara.

Una prova clara de la sensibilitat i bones maneres de Jordi Batlle és l’exposició “10 anys a 4 mans” que s’inaugura demà divendres, 9 de maig, a La GaLeRia a dos quarts de vuit del vespre amb les obres que 4 pintors, Ramon Moscardó, Didier Lourenço, Jaume Roure i Josep Moscardó, han fet durant una setmana d’estada a Menorca compartint la mateixa casa, la mateixa model i els mateixos paisatges, tot i que finalment, les mirades i els seus resultats plàstics són totalment personals en la línia habitual de cadascun d’aquests artistes, que mostren, d’altra banda, molts trets comuns i una gran complicitat vital i professional.



Si de dialogar es tracta, La GaLeRia de Sant Cugat ho ha aconseguit plenament tant amb la relació intensa establerta entre artistes, galerista i galeria, com amb tots nosaltres que hi entrem tranquil.lament com a espectadors.



I encara com a espectadors podem entrar també fins al dissabte 10 de maig a la Galeria Jordi Barnadas de Barcelona per veure l’exposició “Per la cara”, de Didier Lourenço, una de les 4 mans de Sant Cugat que ha fet servir les seves per pintar cares femenines com no ho havia fet mai, deixant momentàniament els seus habituals paisatges mediterranis com els que veu des de casa seva a Premià de Mar.

Joan-Ignasi Ortuño continua el recorregut itinerant de la seva vida i de la seva exposició “Poesia ets tu, tururú! (Oh! Menage 3)” al Centre Cívic Cotxeres Borrell (c/ Viladomat 2-8, Barcelona), on la trobaràs fins al 17 de maig, després d’haver passat pel Centre Cultural Barradas de l’Hospitalet i per l’Ateneu Barcelonès.



L’exposició, que està basada en l’espectacle que en Joan-Ignasi va presentar a l’Espai Tísner ara fa dos anys, reuneix fotografies, objectes, dibuixos, paraules, en un aiguabarreig que pretén demostrar que la poesia emergeix de la quotidianitat.



Poesia visual versus poesia textual i/o viceversa, poesia textual versus poesia visual... aquesta és la qüestió.

Seguint el rastre d’un vell i rovellat obridor de begudes de la Coca-Cola que m’acaba de regalar un dels meus germans pels meus 57 anys acabats de fer, arribo a la botiga El col.leccionista, al número 100 d’Enric Granados (cantonada Còrsega) de Barcelona, d’on havia sortit aquell objecte en qüestió que ara ja tinc incorporat a la meva modesta col.lecció particular d’objectes diversos relacionats amb la històrica beguda refrescant.



Ja fa nou anys que Josep Valsells va obrir El col.leccionista transformant una vella botiga de venda de bacallà en l’actual negoci de compra i venda de cartells, postals, cromos, joguines, monedes, objectes publicitaris, capses de llauna i objectes de regal, que amb més o menys antiguitat, poden satisfer els gustos dels amants de la bellesa de les coses velles amb històries vitals incorporades.



Remeno, com si fos una nena, i finalment em quedo tres o quatre cosetes senzilles de la Coca-Cola per a la meva modesta col.lecció, que és més estètica que històrica, i rebutjo peces autèntiques de col.leccionista a un preu més adequat pels col.leccionistes de veritat que estiguin disposats a pagar, per exemple, 60 euros per una senzilla ampolla de vidre de la Coca-Cola que té una història afegida que la fa especialment atractiva i desitjable.





En Josep és també el secretari de l’Associació de Professionals i Amics del Col.leccionisme, que, entre altres coses, edita “PAPERANTIC”, el quadern del col.leccionisme especialitzat, i organitza també un Saló del Col.leccionisme, amb el mateix nom de “PAPERANTIC”, que celebra ara la seva vuitena edició al Mercat Puerta de Toledo de Madrid del 8 a l’11 de maig amb una oferta amplíssima d’objectes de col.leccionisme que poden satisfer els gustos i les necessitats del col.leccionista que portes a dins i que té ganes de manifestar-se lliurement d’una vegada.

Que Bonhams de Nova York hagi subhastat i venut finalment per 960 dòlars (621 euros) dos trossos fossilitzats de caca de dinosaure de 130 milions d’anys d’antiguitat, m’ha sorprès i m’ha fet reflexionar alhora sobre el valor potencial dels nostres excrements contemporanis.



Encara m’ha fet més gràcia saber que el comprador de caca tan antiga és un tal Steve Tsengas, que als seus 71 anys dirigeix Our-Pets, una companyia d’Ohio que ven productes per als excrements de gossos i gats, que exposarà les dues peces adquirides de fira en fira per demostrar que la caca és un gran negoci en la indústria de les mascotes.



Veig en aquesta acció un homenatge implícit al caganer català i espero que en el futur qualsevol de les nostres deposicions arribi a tenir un valor similar al d’aquesta ben conservada caca de dinosaure.



M’ha sorprès, però, que a la mateixa subhasta, ningú no comprés el meteorit Fukang, de 4.500 milions d’anys (la mateixa edat que el nostre sistema solar) que podia haver arribat a un preu entre 2,25 i 2,74 milions de dòlars, tot i que es va col.locar una petita part d’aquesta mateixa roca per 27.000 dòlars (17.500 euros).

Ja vaig quedar tocat per la notícia rebuda fa uns dies de l’atac vandàlic de què va ser objecte l’ermita de Sant Climent de la Torre de Buira que va significar l’enderrocament violent del seu campanar, però avui he quedat encara una mica més trasbalsat quan he llegit que els suposats vàndals autors de la demolició van actuar amb el vistiplau del bisbat de Barbastre-Montsó (Osca), propietari d’aquest temple abandonat fa més de 25 anys, perquè amenaçava ruïna i era, segons diuen, una vertadera amenaça, sobretot per als nens que juguen pel poble amb el perill que els pugui caure a sobre una pedra de les parets semidestruïdes.





Sigui com sigui i tot i els arguments que la justifiquen, no m’agrada la decisió presa, ni la manera com s’ha dut a terme, ni la difusió que s’ha fet del vídeo que mostra com tres individus fan caure el campanar de l’església amb una soga al compàs d’una banda sonora que reprodueix una cançó punk de contingut anticlerical, ni el títol general de la salvatge gesta, “A baix l’església”.





No és la meva sensibilitat religiosa la que se sent ferida per tot això, sinó el meu esperit natural de respecte pel nostre patrimoni arquitectònic, sigui del signe que sigui, i la meva tendència a la conservació més que a la destrucció, amb l’exigència, sempre imprescindible, d’un bon manteniment que eviti accidents potencials com els que han justificat, malauradament, l’enderrocament traumàtic del campanar de l’església de Sant Climent de la Torre de Buira, a la província d’Osca, a 5 km del Pont de Suert.

Vaig parlar fa uns quants dies de la SCAN, la manifestació fotogràfica organitzada per la Generalitat de Catalunya a Tarragona com una mena de revival de la històrica i ja desapareguda Primavera Fotogràfica, i just és que avui en torni a parlar tot recollint l’opinió del fotògraf Manel Úbeda radicalment contrÀria a la filosofia de la proposta.



En Manel ja m’havia enviat, abans de la inauguració de la SCAN, un correu electrònic amb 16 motius pels quals havia declinat la seva participació a les II Jornades Catalanes de Fotografia com un dels eixos fonamentals d’aquella “manifestació fotogràfica” que en principi havia rebut el nom de festival.



I ara, acabada ja aquesta SCAN fotogràfica, torno a rebre un nou correu de Manel Úbeda manifestant de nou la seva posició crítica amb la metodologia i els objectius de la vasta proposta fotogràfica, en una actitud que comparteix amb altres fotògrafs cansats d’una determinada manera de fer.



En Manel parla de presses i urgències en l’organització de la SCAN, de reflexions innecessàries i conegudes sobre l’estat actual de la fotografia en el nostre país, i de la mala gestió política que va acabar amb una Primavera Fotogràfica que encara podria ser vigent actualment fent del tot innecessària l’existència d’aquesta polèmica SCAN.

Aprofito aquesta plataforma comunicativa per dir-te, amic Miquel Saumell, que sí que hi era a la festa dels cinquanta anys del nostre estimat Col.legi Sant Gregori, tot i que no vam coincidir, i que ja farem el cafè que em proposes per acabar d’aclarir tots aquests dubtes existencials quan et vagi bé.





Resolta aquesta qüestió haig de tornar a parlar avui del pintor August Puig, el pare del meu company del Sant Gregori que sortia a la foto amb el meu germà Carles, que no amb mi, i del qual ja vaig parlar fa uns quants blogs quan intentava explicar a l’amic Miquel Saumell que jo era jo i no el meu germà.



Quan vaig arribar a casa en aquella ocasió, remenant llibres, vaig trobar el catàleg de l’exposició d’homenatge que la Generalitat de Catalunya va dedicar a August Puig al Centre d’Art Santa Mònica del setembre al novembre de l’any 2000, que era la primera dedicada a l’artista després de la seva mort l’any 1999. Un catàleg que et pot servir per seguir el camí d’aquest capdavanter de l’abstracció informalista a Catalunya.



I poc després rebo informació de les exposicions actuals de la Sala Parés i descobreixo amb sorpresa que una d’elles mostra obres de l’August Puig fetes en anys diversos des del 1945 fins al 1999.



Tot això, em fa pensar que era realment el moment idoni de recordar August Puig, entre l’atzar i el fet segur d’aquesta exposició de la Sala Parés, que està oberta encara fins al 31 de maig.

A la ciutat belga de Lovaina 1.360 estudiants acaben de batre el rècord mundial de guèisers de Coca-Cola fent simultàniament les corresponents 1.360 fonts, han superat de llarg les 973 del rècord anterior i han aportat una nova dada significativa del nostre estat mental i de la nostra curiosa sensibilitat contemporània que no deixa mai de sorprendre’m!





D fet ja em mig sonava aquesta història de fer guèisers introduint caramels Mentos en ampolles de Coca-Cola Light (Diet Coke), però no tenia ni idea que s’arribessin a fer de manera simultània i amb l’ànim de superar aquests tipus de rècords que sempre m’han semblat estúpids, tot i que l’acció en si no em sembla del tot malament.









Els culpables de tot plegat són Stephen Voltz i Fritz Grobe, dos nord-americans que l’any 2006 van penjar a internet un vídeo en què recreaven les fonts de l’hotel Bellagio fent servir uns 500 caramels Mentos i 200 litres de Coca-Cola Light. Es van convertir així en els creadors d’aquest fenomen que és tan popular i bat rècords mundials.





Si beus Coca-Cola Light i menges Mentos no tinguis por que no esclataràs en mil bocins tot que potser trauràs amb certa violència tot el que hagis ingerit. Si fas la prova ja m’ho explicaràs!