Bé, havia de posar un títol a l'alçada de les expectatives que va despertar el concert d'Antònia Font al Liceu. La banda mallorquina presentava el seu darrer disc, "Coser i cantar", musicat per a orquestra. Ritmes.cat i TV3 ens hem sentit hipnotitzats per la idea des del principi. Vam oferir la nova versió de l'himne "Alegria" en exclusiva i ahir vam apostar per posar en directe l'streaming del senyal de realització de la gravació del concert. I va funcionar...

Es llegeix en algun comentari de blog que el so no era el millor, però també és cert que el resultat final va ser més que satisfactori. Obrim així una via que ha de portar més d'un directe memorable... i el dels Antònia Font ho va ser.

Particularment, i per parlar una mica del concert més enllà de l'streaming en directe a internet, diria que al grup li va faltar litúrgia. Suposo que ja va en la línia del seu posat i de la seva trajectòria (els fans fatals des del primer treball del 1999 ho saben millor que jo), però el cas és que la del 30 de març era una nit màgica que potser no es tornaria a repetir i, de tant en tant, va bé deixar-se portar per la solemnitat. No sé si m'explico (m'empano amb tant gelocatil?), però durant la primera hora de l'actuació vaig tenir la sensació que els únics que sabien que allò era irrepetible eren els 13 violins, l'harpa, els dos violoncels, el contrabaix i el director de la Royal Philarmonic 4 Quesos Orquestra.
No em va agradar la posada en escena, no em va agradar l'escenografia de grup en primera línia i orquestra en segon pla... però crec que a ningú se li va poder escapar que Antònia Font té un dels millors repertoris del pop en català. O sigui, que les cançons van sonar increïblement bé i que l'apoteosi final era inevitable. Surrealista com les lletres... i genial.

Li agafo en prèstec a elsuaves un youtube amb "Wa yeah!!". Mmm... quan sortirà pel 33? El necessito ja.

La casa azul, "La revolución sexual"


(l'opció amb més possibilitats... tot i que malauradament no hi ha revolució)


Las Monroy, "Son de amor"


(l'opció més ortodoxa... que qualsevol any acaba sortint)


L-Kan, "Bailan"


(l'opció més innocent... sí, sí, baila, baila)

La febre per la democratització d'Eurovisió està cada dia més interessant. Suposo que per fi està a punt d'arribar allò que hem somiat durant anys: la gestació d'un festival glamurós que, a més a més de les votacions interessades entre païssos propers geogràficament i política, també hi hagi una pretensió musical. Potser el MySpace d'Eurovisió 2008 només sigui l'anècdota, però sí... jo també dic allò de... Salvem Eurovisió! (i afegeixo: un altre festival és possible).

Del que s'ha presentat fins ara... no tenen desperdici...


Pajarraca


(quina por de bitxo... però atenció a la vinculació amb el Sónar)


Bizarre, "Si pudiera"


(val, estic encantat que aquest grup, amb blog a Ritmes.cat, estigui entre els més votats)


Cola Jet Set, "Sueño de mi vida"


(sí, sí... jo vull que arribin a la final i que guanyin...)

No hi vaig poder anar (els queixal del seny esquerre en va tenir la culpa), però m'han dit que Facto Delafé van triomfar, ens van oblidar d'alguna lletra i van anunciar boda enmig del concert a l'Apolo. Serà el 8 d'agost. Incrusto el vídeo que va fer durant l'actuació en Chowichi. Atenció a la publicitat que ha colat de l'exitosa sèrie del moment a Youtube, "¿Qué he hecho yo para merecer esto?", una delirant aproximació a les glòries i misèries de quedar-se enamorat. Bé, o una cosa per l'estil.



Romanticisme, la llum del matí. I com a regal, aquesta tarda arriba un mail del David Cardenal, de Warner, que anuncia que els Facto Delafé han estat nominats com a grup revelació als Premis de la Música.

Com diria David Byrne, I love America.

Doncs la resposta és que sí. El malo malísimo Pete Doherty sí que s'ha trobat en condicions per complir el seu compromís d'actuar a l'Apolo aquesta nit. De fet, l'home no feia pinta d'anar massa perjudicat. (i després el deixen a parir) Americana negra i camisa blanca.

Està clar: l'expulsió de The Libertines, festes, drogues i top models han anat construint una llegenda que han convertit el cantant britànic en quelcom més que el líder de bandes de rock d'éxit. En què?

La sala s'ha quedat petita (amb les connotacions positives que això comporta). Les entrades estaven exhaurides des del dimarts. Públic jove, mitjana per sota dels 25. I moltes, moooltes fans amb moltes, moooltes ganes de pujar a l'escenari i abraçar-se al paio que es va esnifar a Kate Moss. Entre el públic masculí, la devoció sobretot s'ha notat en l'ús de barrets.

Si t'ho mires des d'un costat, cervesa en mà, et sona estrany tanta entrega babyboom per algú que ha fet bandera d'anar de sobrat per la vida i les portades de les revistes. No sé si s'ho mereix. Fa ràbia, sí, però què vols que et digui... a mi em mola. L'actitud per sobre de tot. "Fuck forever" és una festa... l'enèssim himne generacional de l'enèssima generació.

A la sortida, em trobo amb el Dimas de Silenci. Mou la mà mentre diu... mig, mig. Una actuació amb altibaixos. Sí, Doherty juga amb l'avantatge de tenir bones cançons i això fa que el concert pugi d'intensitat encara que no vulguis. Suposo que estic d'acord. Si em va agradar ja el primer disc dels Babyshambles (el que la crítica va deixar pels terres), amb el segon ("Shotter's Nation") a un li agradaria que la cocaïna no perforés la inspiració de les estrelles del rock. Per molt que tinguis la sensació que la foto està preparada, que hi ha estil·lisme per darrere i que sortir a les pàgines del Pronto et desacrediten per cantar coses com...

"Fuck forever, / If you don't mind, / See I'm stuck forever / I'm stuck in your mind, your mind, your mind, your mind. / They'll never play this on the radio, / No, They'll never play this on the radio."


El concert (a Youtube by jazzvi)




El vídeo

Un incís en la llista de regals nadalencs per comentar l'himne del centenari del Real Múrcia. No té desperdici. A càrrec del quintet Second, que segons s'explica a la nota de premsa enviada per Universo Pop, senten "un gran orgull que el club hagi comptat amb ells, donat que es confesen murcianistes". Visca els indies! Ehem... ja s'explicava fa un parells d'anys a Ritmes.cat (aleshores Ritmes.net), que era la banda revelació del món mundial.



Per cert, fent una mica de youtubisme, he trobat aquesta altra cançó que també va optar a convertir-se en himne del centenari murcià. Com mola el futbol!

Un breu llistat de regals amb connotacions musicals que han aparegut pel menjador de casa en els darrers dies. Els aniré comentant en properes entrades...

- DVD Quadrophenia... per fi podré llençar l'VHS.
- CD de The National, "Boxer".
- Targeta de 15 euros per comprar a l'iTunes Store.
- DVD de "Maria Antonieta", de Sofia Coppola.
- Llibre de Nick Hornby, "En picado".
- DVD de "Mary Poppins"... eo, 4 Oscars.
- DVD de "Chitty Chitty Bang Bang"... algun dia Tim Burton farà un remake.

Ja, ja sé que no és nova, però jo m'acabo de quedar penjar del "Wa yeah!" d'Antònia Font justament ara. Aquestes coses passen, no? (amb les ties, amb la música, amb els llibres, amb les aigües amb gas, amb les camises de color blanc...) Escoltes una cançó i no li fas ni cas. Passen els mesos, passen els dies, i per casualitats (o impulsos del destí), et torna al cap el tema en qüestió i... i...

Jo cant sa lluna i s'estrella,
sa jungla i es bosc animat,
es tren, es vaixell, s'avioneta
i es teu submarí aquí aparcat.

"Wa yeah!" va ser escollit el millor vídeo del 2006, per això ha tornat al meu cap, perquè avui acaba el seu regnat. Surrealista i poètica. Un mirada sobre les petites coses que ens envolten i que ho són tot. El llapis d'Ikea, el jersei destenyit i la zebra que passa un semàfor. Hòstia! Quan temps fa que no persegueixes amb la vista el vol d'una mosca? Sssss...

Traducció lliure: "L'últim Nadal et vaig donar el meu cor, però al dia següent vas passar d'ell. Aquest any, per estalviar-me algunes llàgrimes, se'l donaré a algú especial".

Mikel m'ha felicitat el Nadal al Facebook amb el el "Last Christmas" amb el que George Michael, el 1986, va convertir en intocable la llegenda de Wham!. No sé si em crec la frase aquella que diu que les bones cançons no passen de moda... que ni tan sols importa qui les canti.



Per contribuir a la meva confusió, he trobat la versió que Travis va fer en un directe a l'Alexandra Palace de Londres el 2003.