L’últim film d’Álex de la Iglesia segueix la pauta inversa de tota la seva filmografia.

Sovint el director parteix d’una relativa normalitat, i la colpeja fins que desencadena el caos, en una mena de desastre predestinat. A “La chispa de la vida”, el caos és gairebé el punt de partida. Impera la bogeria col•lectiva i s’ofega la veu del sentit comú. Només el personatge de Salma Hayek lluita per imposar la dignitat i encarna la protesta del director.

De la Iglesia, sempre propens a la “gamberrada” divertida, s’apropa com mai a un artista humanista, compromès amb la realitat.

Segurament, “La chispa de la vida” no és dels títols més rodons del director. De la Iglesia no és subtil, però sí intel•ligent. Mai li ha calgut explicar els acudits dues vegades. I en aquest cas es detecten pinzellades fora de temps i situacions excessivament forçades. Però manté els trets característics i el ritme trepidant, que permet perdonar un gag sense gràcia si el següent és brillant.

La metàfora d’un pobre desgraciat que sap que “si es mou, palma” és un avís al conformisme dels ciutadans que suporten el col•lapse del sistema sense dir ni piu.

El seu interès per convertir la desgràcia en notícia també és una crítica a la hipocresia respecte al consum de la informació, en què tots tenim una responsabilitat.





Álex de la Iglesia va presentar la pel•lícula a Barcelona i va explicar, entre molts altres assumptes, per què un còmic funciona tan bé en un drama.