Ara resulta que l'Henry, que tothom donava per fitxat i refitxat, no vindrà al Barça. Diu el francès que l'actitud del seu equip durant la final de la Copa d'Europa el va fer adonar-se que s'havia de quedar a l'Arsenal. Quin argument més absurd: algú coneix un equip que no doni el 120% en una final de Copa d'Europa? Hi ha qui pensa que la culpa d'aquesta negativa és de l'àrbitre noruec: si hagués donat com a vàlid el gol de Giuly i li hagués perdonat la vermella a Lehmann, la derrota de l'Arsenal hauria sigut menys èpica -s'hauria quedat en una derrota a seques- i el Titi Henry no hauria quedat tan impressionat amb els seus companys.

» Veure més

El Barça ja té la segona Copa d’Europa de la seva història. Ha hagut de suar moltíssim per capgirar el gol inicial de l’Arsenal, però els de Rijkaard han tingut, aquesta vegada sí, la sort dels campions. L’equip no ha pogut mostrar el bon joc que l’ha caracteritzat durant tota la temporada, però sí esperit de conjunt i fe en el triomf. Les aturades providencials de Valdés (dues a Henry i una a Ljungberg, magistrals) i l’encert en els canvis (Iniesta, Larsson i Belletti han participat en totes les accions decisives) han estat les dues claus de la victòria del Barça. L’Arsenal ha estat un digníssim perdedor i li costarà refer-se d’aquest cop moral (l’afició i els jugadors ja es veien aixecant la Copa quan Henry encarava Valdés).
No ha estat la final de Ronaldinho. El crac brasiler no ha tingut la clarividència d’altres ocasions. Desubicat a l’inici del partit, li ha costat entrar en joc i, a poc a poc, els nervis i la pressió excesiva l’han fet precipitar-se en cada acció. Tampoc ha estat la final d’Henry. El davanter francès ha portat de corcoll tota la defensa del Barça, però ha fallat dues ocasions claríssimes davant Valdés. El porter de l’Hospitalet ha donat una nova lliçó a tots aquells que dubtaven de la seva qualitat per un parell d’errades puntuals.

Ja hem arribat a les hores prèvies al partit i, qui més qui menys, tots els culés tenim aquell pessigolleig al cos que es té els dies assenyalats. Mal de panxa, poca gana, dificultats per concentrar-se...els nervis es manifesten de diferents maneres, però només desapareixeran quan el partit estigui vist per sentència per deixar pas a l'eufòria o a la desolació més profunda.

» Veure més

Arsène Wenger és d'aquelles persones que gaudeixen sempre de bona premsa. Almenys, això és el que ens arriba. A punt de sumar 10 anys al capdavant de l'Arsenal, els seus èxits són innegables: ha donat títols a l'equip, li ha donat un gust pel joc ofensiu, ha tingut molt bon ull en la tria dels jugadors i ha sabut anar renovant la plantilla, cosa que no sempre és fàcil. Però també és cert que moltes vegades s'ha permès jutgar els seus col·legues, jugadors d'altres equips o estaments, imbuit d'una mena de superirioritat moral que ningú sap ben bé a què es deu. I les seves enganxades amb altres entrenadors han estat constants. Se les ha tingudes amb Mourinho - que l'acusava d'estar mirant sempre la casa del veí- amb Alex Ferguson, amb Martin Jol, l'actual entrenador del Tottenham, i recentment amb Manuel Pellegrini, el míster del Vila-real, amb motiu de les semifinals de la Champions. Serà capaç d'enervar el semrpe tranquil Frank Rijkaard? No sembla probable.

L'estadi nou de l'Arsenal es dirà Emirates Stadium per allò de treure'n un rendiment comercial - aquests anglesos, abans tan defensors de la puresa en el futbol i ara es venen fins i tot els noms dels estadis!!!- però es podria haver dit perfectament "New Camp". O almenys tenir una placa en agraïment als serveis prestats pel FC Barcelona. Perquè el club blaugrana ha tingut un paper decisiu en l'acompliment d'aquest projecte.

» Veure més