Després de més de 6 mesos de la meva arribada a l’Índia, he tornat per cinquena vegada a la capital econòmica del país. Evidentment, per feina. El motiu d’escriure d’aquesta bulliciosa ciutat és per tal de reflectir com la ment humana, en aquest cas la meva, que la suposo normal, pot arribar a canviar la percepció de les coses. I de veritat que em sap greu, però deu ser així.

Recordo perfectament el primer dia que vaig arribar allà a mitjans d’octubre de l’any passat. Calor, humitat, molta humitat, soroll, cotxes per tot arreu, gent cuinant a les voreres abans d’anar a dormir, gent demanant a la finestra del cotxe. També, però, edificis, hotels i monuments fascinants.

El recorregut des de l’aeroport fins a Colaba, on tenia la residència en aquella ocasió permet creuar tota la ciutat i tenir, per tant, una primera impressió, i la recordo molt forta, de la urbe. Colaba és un dels barris millors de Bombai i és on es troba l’hotel Taj de trist record per a molts de nosaltres. La veritat és que em va causar molta impressió la quantitat i quantitat de barraques que hi ha durant el recorregut.

Els habitants de Bombai diuen que és la ciutat del món on la gent dorm menys, ja que estan o treballant o viatjant en un dels superatapeïts trens que circulen i que fan les funcions de metro. Jo afegiria que, per dormir en les condicions que ho han de fer la majoria, val més no dormir gaire.

Avui, un divendres al capvespre, la temperatura és si fa no fa la mateixa, és a dir, alta; la humitat també. Quant al soroll i cotxes per tot arreu també és més o menys igual.

Però una cosa m’ha canviat: no ho he vist tan malament com a la primera vegada. La gent m’ha semblat fins i tot amb millor cara, com més alegre. M’ha semblat veure menys gent mal dormint pel carrer. També les barraques m’han semblat menys. M’han vingut ganes de dir-li al xofer, pari un moment que vaig a fer una volta per aquests carrerons que hi ha per aquí i per allà, plens de bicicletes i de gent anant amunt i avall buscant no sé pas què.

Evidentment a l’octubre al xofer li hagués dit: “escolti, no pot anar més ràpid si us plau, per tal de passar-ne més via.

I la veritat que, per molt que ho intento, no puc arribar a veure el mateix que la primera vegada. Què ha passat? Simplement que la meva ment s’ha acostumat a una situació xocant fa uns mesos. I em sap greu.

I ara també entenc per què els que estan més o menys bé en el propi país es miren tota aquesta majoria en un to quasi despectiu on els que s’hi troben ja hi estan bé, i tampoc fan res per intentar sortir-ne; almenys la majoria.

I fixeu-vos que les coses mesurables del principi i al cap del temps continuen igual. Els tècnics ho veiem així, sempre mesurant!!!

És la vida, penso i recordo les paraules del primer “amo” que vaig tenir, ja fa força anys: “nano”, deia llavors, “la societat està muntada així i tu no la faràs pas canviar” Tenia força raó. I aplicable a l’Índia, crec que aquest país no canviarà. S’anirà arreglant de ben segur, però canviar, no canviarà. És una societat massa complexa.

I amb aquest relat escrit en el vol de tornada de Delhi a Londres i just passant entre Kabul a l’Afganistan i Peshawar al Pakistan (Déu n’hi do) m’acomiado de totes i tots els que heu tingut la paciència de llegir tots o algun dels meus escrits.

El motiu? És clar, torno cap a casa. He acabat el treball que tenia encomanat. Amb la satisfacció personal de la feina ben feta, crec, torno, doncs, al costat de l’Antònia, l’Helena, dels pares, de la meva família en definitiva, dels companys, de l’ambient meu. Torno a Sabadell, la meva ciutat. Torno a Catalunya, el meu país.
Podré tornar a anar d’excursió!!!

Àngel Artigas
*********************
Foto 1: Mapa de Bombai, extreta de Wikipèdia
Foto 2: Imatge de Bombai
Foto 3: Panoràmica de Bombai, extreta de Wikipèdia