Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
En aquesta ocasió no us parlaré de cap lloc visitat, ni dels grans contrastos d’aquest país tan gran -el segon més habitat del planeta. Avui us parlaré d’una altra de les coses que xoquen al visitant quan arriba a l’Índia. No és altra cosa que l’enorme ús que els indis i les índies fan de les abreviacions, no ja sols en la premsa escrita, sinó també en la seva parla habitual.

Em refereixo evidentment als que parlen i utilitzen l’anglès com a idioma normal, que en són bastants milions, si bé és cert que menys dels que em pensava, però milions al capdavall.

Resulta, doncs, que si ja és difícil d’entendre’ls, a causa del seu accent, principalment, i al muntatge que fan de les frases (suposo que d’aquí ve allò que diem molt a Catalunya: “Parles l’anglès com els indis”), això es complica quant comencen a fer servir diminutius de paraules llargues i fins i tot de paraules compostes. I si bé hi ha alguns exemples que s’entenen de seguida, n’hi ha d’altres que s’ha de rumiar una bona estona abans de “donar en lo clau”, que diuen els valencians.

I així, us posaré uns quants exemples que es poden trobar fàcilment als diaris, però que, com deia anteriorment, també te’ls pots “trobar” parlant amb indis o índies. Així tenim per començar el “PM”, que estareu d’acord amb mi que es fàcil, ja que vol dir el primer ministre, o “Jan” que vol dir “January” o gener al català. Els mesos de l’any és molt normal trobar-los escrits amb les tres primeres lletres: així tenim el “Feb”, “Mar”, etc., per a febrer i març, respectivament.

La cosa es comença a complicar quan comencem a trobar les sigles “PC” que son les inicials del nom en indi del famós ministre d’Interior, el qual no us dic ja que es llarguíssim i complicat. També es usual trobar “Pak” quan parlen dels “seus amics” del Pakistan, o trobar “veg” quan es refereixen a alguna persona vegetariana o a algun restaurant vegetarià, que a l’Índia són els més normals. També és fàcil trobar “agri” en parlar de l’agricultura.

Ara bé, el tema ja es complica del tot quan ens parlen del “govt” en comptes del “governement”, és a dir, el govern. O quan algun habitant de Delhi ens parla de l’“IGI”, que no es més que l’aeroport internacional Indira Gandhi, nom de l’aeroport de Delhi.

I per anar-ho complicant trobem “2k9” quan es refereixen a l’any 2009 (té nassos, eh!!, tot i que en el fons és lògic i s’estalvien un número). I també és complicat -per a un occidental, almenys- saber que el “DGP” és el director general de la Policia. També tenen el seu intríngulis particular les lletres “J&K”, que utilitzen quan parlen del conflictiu estat de Jammu i Caixmir, o “Cachemira”, com ens ho van ensenyar en estudiar la geografia mundial.

I per acabar aquest relat un xic especial, us en posaré tres més que posen la cirereta al pastís i que són de nota: “Congrats” es l’abreviació de la paraula anglesa “Congratulations” coneguda per tots.

“WD” no és ni més ni menys que una “Western Disturbance”, és a dir, una pertorbació que ve de l’oest. I una de les que almenys a mi em va costar més: la “LoC”, que és la “Line of Control” o, d’una altra forma més entenedora, la temible frontera entre el Pakistan i l’Índia, electrificada en molts i molts quilòmetres i permanentment molt vigilada pels militars de la -tornem-hi- “BSF”, la “Border Security Force” o la policia de fronteres, per entendre’ns.

Què us ha semblat? No em negareu que té la seva gràcia. Per tant, ja sabeu una altra cosa més d’aquest peculiar país, tan i tan diferent del nostre.

Àngel Artigas

****************************
Foto 1: Mapa de la India, extret de 'Guia de Viaje'
Foto 2: Aeroport de Ganghi. Foto de Grubb, extreta de Wikipedia
Foto 3: Un policia de fronteres o BSF. Foto estreta de 'The Tribune'
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Shimla es famós per un fet que és el següent: Els estius a Delhi són molt i molt calorosos. I els estius no són sols els tres mesos que vàrem estudiar a l’escola. Aquí els estius duren cinc mesos ben bé. Per aquest motiu i en temps dels britànics, un escocès -funcionari, esclar- va descobrir aquesta localitat. Pel que expliquen les cròniques de l’època, Shimla era un racó de món.

A 2.200 metres d’altitud, a prop de l’Himàlaia i a tan sols 400 km de la capital, era tota una temptació. Tant va ser així que els britànics se’n van enamorar i la van fer capital estiuenca de l’Índia. Així és que al començament de cada estiu tot l’aparell governamental agafava tots els trepants i cap a Shimla. Diuen també que s’estaven una setmana per anar-hi i una altra per tornar-ne. Així passaven dels 45º C de Delhi als poc més de 30. Tot un canvi. I a més envoltats de verd, que als anglesos ja els agrada.

Ja us podeu imaginar que a partir d’aquell moment, el poble no va parar de créixer i avui és una ciutat de 140.000 habitants amb presència de les més importants cadenes hoteleres de l’Índia. Encara avui en dia, anar a passar uns quants dies a Shimla i els seus entorns és per als indis un senyal de benestar molt ben valorat. No cal dir també que, com a casa nostra, també aquí s’han fet i s’estan fent bestieses urbanístiques. Només us diré que Andorra és un paradís urbanístic al costat de Shimla. I dic Andorra perquè té un cert parel·lelisme amb Shimla. El terreny de pla en té ben poc i les construccions s’enfilen muntanya amunt sense miraments.

La ciutat en si s’estructura al voltant de la part més antiga i central, on hi ha tres basars molt característics i on hi pots trobar de tot. I de tot és de tot. Suposo que a l’estiu hi ha més gent, però ara a finals de gener s’hi camina molt bé (tot el centre és per a vianants) i pots entrar al regateig sense cap problema. Xoca veure de tant en tant traginers del país portant les maletes dels visitants a l’esquena i al cap fins a l’hotel corresponent.

Una cosa curiosa del lloc es que hi ha una església catòlica -no oblidem que a l’Índia els catòlics són uns “rara avis”- i per cert molt ben conservada tant de dins com de fora. Com que l’endemà era diumenge i feien missa a les 9 del matí, vaig pensar: “Hi aniràs”. Després de més de mitja hora d’espera i en veure que el capellà oficiant no es presentava, vaig decidir anar cap a un altre lloc. En sortir un xicot indi amb la seva parella em preguntava pel capellà. “Noi, comprendràs que no sóc d’aquí i no en tinc ni idea d’on s’ha posat”, li vaig dir. A la universitat si el professor no es presentava al cap de deu minuts ens n’anàvem. Aquí li he donat mitja hora, per tant no es pot pas queixar. Llàstima!! Després de voltar pels principals carrerons de la ciutat i fer unes quantes fotos, torno cap a l’hotel, a no més de quinze minuts a peu.

L’endemà diumenge amb el cotxe vaig pujar fins la petita localitat de Kufri a 2.700 metres, a 20 km de l’hotel. Ara sí que el paisatge ja és més muntanyenc, amb vistes a la profunda “green valley” i a uns 40-50 km de les primeres muntanyes serioses de l’Himàlaia. Em va fer il·lusió veure aquests cims tot i que des d’una certa distància. En aquest temps a més la neu hi destaca molt i dóna a l’ambient un to agradable.

També transitar per la famosa “highway Hindustan-Tibet” és un al·licient més, tot i que d’autopista en té ben poc i si més aviat és un carretera decent i amb trams de terra on la pols, els camions aturats per avaria o gairebé aturats de les pujades que fa, hi donen un to especial. I compte amb els busos que van a tota velocitat -de baixada- i són un perill constant. Un al·licient més d’aquesta Índia!! Un cop vist el lloc i de retorn a Shimla, passem pel petit poble de Mashobra amb vistes magnífiques a l’Himàlaia.

A la tarda decideixo anar a fer la meva primera excursió. Així és que m’encamino cap a la part alta de la ciutat fins al lloc anomenat Ridge, llavors seguint les indicacions i unes pujades brutals arribo després de 45 minuts al cim del Jakhu, a 2.450 metres, on a dalt hi ha un petit temple dedicat al déu mico Hanuman, i realment li van ensopegar el nom, ja que la quantitat de mones i micos que hi ha pel camí es impressionant. Fins i tot la “Lonely Planet” diu que agafis un bastó per si les mosques. La veritat és que a mi cap d’elles i/o ells em van molestar. Just a les 5 de la tarda arribo a dalt. La vista sobre la ciutat i les valls que l’envolten està molt bé.

De retorn a l’hotel torno a passar pel Ridge, on ja estan acabant els preparatius per a la parada de l’endemà -no oblidem que és el dia de la Independència i aquí a l’Índia és molt celebrat- i pels basars del mig i de baix, on torno a trobar el nano al qual ahir li vaig comprar mitjons fets a mà per 20 rúpies. Em diu si en vull més i al final em deixo convèncer. “Són del Caixmir”, em recorda. “Va, doncs, dóna-me’n dos parells més”. Me’ls embolica i tot; en paper de diari, és clar. Simpàtic, el nano, que no deu tenir més de 12 anys.

I fins aquí aquest relat del cap de setmana. L’endemà i després d’esmorzar, retorn cap a Delhi pel mateix camí. Aquest cop, però, hi arribem amb 8 hores. Alguna cosa hem millorat.

Àngel Artigas
**********************************
Foto 1 i 2: Viatge a Kufri
Foto 3: Lal Quila
Foto 4 i 5: Imatges de Raj Ghat
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera

Per a un europeu els caps de setmana de dos dies i un afegitó de divendres a la tarda són molt normals. Un cap de setmana de tres dies, si bé no és gaire freqüent, passa de tant en tant. Però a l’Índia això és diferent. Els caps de setmana, excepte els funcionaris i algun apadrinat més, són d’un dia (diumenge) i molt de tant en tant hi ha dos dies de festa aprofitant l’endemà de diumenge. Això és just el que va succeir a finals de gener: amb motiu de la celebració del dia de la Independència (26 de gener i dilluns) i fent festa dissabte, vaig poder gaudir d’un cap de setmana com Déu mana.

Així és que seguint els consells de la gent de la terra vaig decidir anar a visitar la localitat de Shimla i el seu entorn. D’entrada us haig de dir que és una zona de muntanya a la falda de l’Himàlaia que està situada a 2.200 metres d’altitud. Es troba a gairebé 400 km de Delhi i això vol dir 8 o 9 hores de cotxe, ja que si bé també s’hi pot anar en avió o en tren m’ho van desaconsellar. L’avió perquè a vegades, si no l’omplen, anul·len el vol així per la cara, i el tren pels tres canvis que s’han de fer i la dificultat que sempre comporta poder lligar els horaris.

Així és que puntualment com sempre a les 6 del matí em passa a buscar en Jabahr, el xofer amb qui vaig més per aquí. Diu que coneix la ruta i per tant és una garantia. Després va resultar que era la segona vegada que hi anava després de vuit anys de xofer, però bé, ja és alguna cosa. Creuar Delhi a aquesta hora del matí és una delícia i així al cap de poc més de 45 minuts som ja als afores de la capital, just quan comenta a clarejar. Highway o carretera de dos carrils per als primers 250 km, que també és d’agrair, i tot i que són teòriques autopistes de peatge, t’hi pots trobar de tot: des de vaques per la vorera, fins a tractors en sentit contrari, bicicletes, gent caminant i un llarg etcètera. És divertit, vaja. Us ben asseguro que no t’adorms durant el trajecte.

Després de la reglamentària parada per al “breakfast” cap a quarts de 10, el trànsit sembla augmentar ja que també els indis funcionaris i els adinerats aprofiten per anar-se’n de cap de setmana, però no es col·lapsa ni de bon tros. Així passem Chandigar, la capital de l’estat d’Haryana, i entrem tot seguit al Punjab, on el cotxe ha de pagar la corresponent taxa d’entrada, tal com està establert per als cotxes públics i camions. Per uns moments penso que sóc a València, ja que les parades de venda de taronges són abundants. La zona és famosa per les seves taronges, fent honor així a tot l’estat del Punjab eminentment agrícola i un dels més pròspers de la Unió Índia.

Més enllà de Chandigar arribem a la petita ciutat de Kalka. A la sortida de la ciutat, curulla de gent, tornem a canviar d’estat i per tant això vol dir tornar a pagar. Som ara a l’estat de Himachal Pradesh, del qual precisament Shimla n’és la capital. Ja fa 5 hores que som al cotxe; falten 90 km i això em fa pensar erròniament que hi estarem menys de 8 hores. Doncs efectivament per fer aquests darrers quilòmetres van caldre 3 hores i mitja. Per fer un símil, els que coneixeu la carretera de Sant Llorenç Savall a Monistrol de Calders ho entendreu. La carretera es més o menys com aquella, potser un xic més ampla però plena de revolts, de camions i busos i amb una pujada constant que fa anar molt a poc a poc a aquests camions carregats a vessar. Ara en trobes un d’aturat, ara un altre d’espatllat al mig de la via, ara un que avancem en ple revolt i per tant un dels dos ha de parar… Tot un número, vaja.

Finalment cap a dos quarts de tres arribem a Shimla. Sortosament l’hotel és molt a l’entrada de la ciutat. M’hi instal·lo, menjo una mica i cap a veure Shimla, la capital d’estiu de l’època de la dominació britànica. Com a qualsevol lloc de l’Índia, gent pertot arreu.

Si us haig de dir la veritat me n’esperava més, del lloc, ja que gent de la feina sobretot, m’havia dit que era tan i tan bonic. Sí que està bé, però tractant-se com es tracta d’una població de muntanya, al nostre Pirineu hi ha molts llocs que hi donen vint voltes, a Shimla, almenys en aquesta època de l’any en què els boscos son verds però no tant, i alguns arbres estan passant l’hivern. Potser a la primavera o a l’estiu és millor. Què hi farem!!

El proper dia us seguiré explicant les curiositats de Shimla.

Àngel Artigas
*****************
Fotos de la localitat de Shimla
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Estic vivint en una residència, “guesthouse” que en diuen aquí, situada al bell mig de l’espaiós terreny que ocupa la multinacional de motors elèctrics on treballo. A més de ser un lloc eminentment industrial, amb les seves corresponents naus, l’espai és realment bonic; altes palmeres, enormes ficus, flors de molts tipus i colors, arbres típics de la vegetació índia, verda gespa. Tot tenyit, però, i cada vegada més, d’un color de fina pols que de mica en mica ho va tornant tot entre verd i marró. Si a més hi afegeixo que de tant un nombrós grup de mones i uns petits animalets semblants als esquirols, ens vénen a visitar a tocar de la finestra, convindreu amb mi que el lloc no està pas malament.

El terreny, un dels dos que té l’empresa, limita per una banda amb la “highway” a Agra i per l’altra, i uns 500 metres enllà, amb les vies del tren. Així és que el soroll tant dels típics i estridents clàxons de camions i cotxes com de les màquines de tren fent sonar una escandalosa sirena, m’acompanyen cada nit abans d’anar a dormir. L’aïllament acústic exterior no és pas el plat fort de l’edifici.

Així és que en aquest marc, passades les 12 h, com quasi cada nit i després de parlar i veure’ns amb la meva esposa i la meva filla que segueixen a Sabadell, i després de llegir unes pàgines més del llibre dels 100 anys d’esquí a Catalunya, em disposo a agafar el son. És fins ara, doncs, una nit com moltes altres.

Cap a quarts de quatre de la matinada, però, un fort i no massa normal soroll, em desperta. En el primer moment no m’ho creia; després i en veure la llum que de tant va entrant per entremig de la cortina de la finestra, m’ho crec. Està tronant!!! Després de més de quatre mesos de no sentir aquest soroll, com a mínim el trobo diferent i bonic, i em ve a la memòria més d’una nit de llamps i trons passada a recer d’una tenda de campanya a més d’un lloc del Pirineu. Sembla aquella de Bujaruelo de l’estiu del 92, penso.

Després de pocs minuts, arriba el que faltava: el vent i un xic més tard l’altra convidada: la pluja; la forta pluja que colpeja amb força els vidres. La tamborinada, doncs, és just al damunt. El plat fort dura poc, és cert; però es fa notar i així el carreró de dessota de la finestra de la cambra queda ben ple d’aigua.

Al mateix temps el meu pensament se’n va cap a tot aquest munt de gent que està vivint dins una precària barraca amb quatre plàstics per sostre, i fins i tot els que ni tan sols això tenen i que mig embolcallats dins una bruta i polsosa manta jeuen a la vorera mateix de qualsevol carrer, no pas gaires metres enllà d’aquí. Com ho estaran passant? Penso una vegada més. Just al davant de la fàbrica on treballo, hi ha sis barraques fetes amb pals i plàstics, on cada dia en arribar al matí hi ha canalleta jugant a no sé què i corrents darrere la pols que es llancen entre ells. Com ho deuen superar?

Perquè quan arriben els monsons, que durant quatre mesos plou força i com que ja ho esperen, ja es deuen preparar. Però avui ha estat una cosa sobtada; no prevista, ja que pel monsó encara falten més de dos mesos. Em ve a la memòria tota la quantitat de gent que sota un simple arbre passa una nit i una altra i una altra. Com ho deuen estar passant? Bé segur que no. Mullats segur que sí i a més sense res per escalfar-se després; bé, sí, deuran fer un foc a terra com cada nit, per fer-se la mica de sopar… Amb la remor de l’aigua, el vent, els trons i amb el meu pensament, em torno a adormir. Quina sort la meva!!

L’endemà en arribar a la fàbrica, la canalla continua fent el mateix; bé el mateix no: avui es llancen fang i no pas pols. Han superat la nit, la pluja i la tamborinada. Es l’altra cara de la “incredible India” dels anuncis televisius, dels grans monuments antics i dels luxosos i moderns hotels de cinc estrelles.

Àngel Artigas des de Delhi
********************
Foto 1 i 2: Barraques a Delhi
Foto 3: Noticia d'un diari d'Agra
Anterior       Següent
Publicitat