(Aquest text és la continuació de 'Lost in translation (I))

L'altre dia us parlava dels meus problemes amb l'alemany. Doncs bé, n'hi ha una mica més, del mateix tema. Si amb els alemanys del sud em costava, a Suïssa la cosa ja es fa gairebé impossible.

Fa un parell de setmanes, l'empresa on treballo, a Stuttgart, em va enviar una setmana a Basilea, a Suïssa, per treballar en el projecte de la nova seu central de Roche, la companyia farmacèutica. Tot i que amb els suïssos vaig tenir poc temps d'interactuar, la poca estona que ho vaig fer em va servir per adonar-me que a vegades un dialecte es pot convertir en un idioma diferent per un parlant no gaire versat com jo.

Sincerament, quan vaig sentir parlar els locals per primera vegada vaig pensar que parlaven suec, i no és broma. Tinc amics suecs, i el suïs de bon principi em sonava igualet que el suec. A poc a poc, parant l’orella, em vaig adonar que de fet entenia moltes paraules, fins que, veient que tothom parlava igual, vaig deduir que allò no era suec, era "schweizerdeutsch", l’alemany de Suïssa. És si més no un xic frustrant pensar que coneixes un idioma i, de sobte, trobar-te indefens davant un dialecte totalment diferent. Com tot, és qüestió de posar-s'hi i d'agafar l'accent i les expressions típiques.

L'experiència em va fer recordar un viatge que vam fer a setè d'EGB amb el meu equip d'handbol dels Jesuïtes del carrer de Casp. Pel centenari d'una escola de Jesuïtes de Villafranca de los Barros, a Extremadura, ens van convidar a passar una setmana i a participar en els actes esportius del centenari. Els estudiants locals van interpretar l’obra de teatre "El alcalde de Zalamea". El cas és que de dues hores d'obra de teatre no vam entendre ni una paraula. Coses de l'accent extremeny.

En fi, fins aquí les meves queixes sobre l'idioma. Us deixo un parell d'imatges de Basilea, ciutat maca però sense gaire vida (dir “gaire” és ser optimista, no hi havia ni una ànima, i tampoc és que hi fes tant de fred...) i una vista del nou gratacel per a la seu central de Roche, que és el projecte en el qual estem treballant.

Martí
_________
Foto 1: Vistes des de l’oficina al poble/barri de Aesch (Basilea)
Foto 2: Nova seu central de Roche
Fotos 3: Basilea de nit

Tot aquell que hagi passat un temps a Alemanya deu saber que l'idioma no és fàcil. O bé es ve al país amb una molt bona base, o bé s'ha de sobreviure en anglès. Jo pensava que era dels que tenia bona base, però m'estic adonant que em costa més del que em pensava.

M'he passat de setembre a desembre estudiant el màster en anglès i bàsicament fent vida amb la comunitat internacional, cosa que vol dir que d'alemany des de setembre fins a Nadal, ben poc. A principis de gener vaig començar a treballar a Drees & Sommer, una empresa alemanya força important que es dedica a fer gestió de grans projectes per tot Europa (ara mateix portem la nova seu d'uns laboratoris farmacèutics a Basilea i la nova seu d'un important banc a Madrid). En un altre text us explicaré el viatge a Basilea per treballar en aquest projecte, però primer he d'esbrinar quanta informació doble del tema puc explicar, per qüestions de confidencialitat.

Com alguns ja deveu saber vaig viure un any a Karlsruhe durant el curs 2003-04, allà és on vaig aprendre tot l'alemany que sé. Tot après al carrer i la Volkshochschule (que és com una escola pública per a adults). Després em vaig treure el cinquè curs de l’EOI a Barcelona, però per què enganyar-nos, amb el cinquè nivell de l’EOI no se sap realment gaire alemany.

Doncs bé, tot i que l'entrevista va ser facileta i el meu alemany va ser suficient per fer-me entendre, des que he començat a treballar m'he adonat de les meves mancances. I les mancances són una combinació de falta de vocabulari i de falta d'agafar l'accent tancat que tenen aquí al sud. La sensació aquest mes ha estat totalment d'estar "Lost in Translation". Les pauses del cafè o de dinar no són pauses on puguis relaxar-te, sinó que són encara per mi una classe forçada d'alemany on he de fer grans esforços per seguir les converses o on simplement desconnecto.

Es fa difícil d'explicar potser, però la sensació és d'estar entenent pràcticament totes les paraules que surten de la boca del davant però no acabar d'entendre de què parla, només perquè de la frase hi ha dos o tres paraules que no tens ni la més remota idea del que volen dir, generalment els verbs.

L'alemany no és fàcil, i a diferència de l'anglès, hi estem molt menys exposats. Si a això li sumem que realment tenen moltes menys paraules d'arrel llatina comparat amb l'anglès, doncs ja us ho podeu imaginar, cada dos per tres he de consultar el diccionari “online” per saber què m'acaben de dir. A les reunions he de prendre notes de tasques a fer i a vegades em toca després traduir-me les notes per acabar-les d'entendre. El cas és que, en tres setmanes, he notat una millora força important, a poc a poc vaig entenent més coses, tot i que costa.

M'agradaria, doncs, lligar aquest tema amb el tema de la integració. L'idioma és clau per integrar-se en un país, i sovint els catalans fem servir aquest lema per demanar que els estrangers i els espanyols aprenguin català. És fàcil dir-ho de paraula, però costa molt més ser el que està passant-les canutes.

Entomo el “mea culpa”, perquè fora de l'ambient laboral segueixo fent vida en anglès. Però és que l'anglès el tinc quasi com a llengua materna ja i de veritat que hi ha moments que no tens ganes de fer esforços per entendre o només vols poder expressar el que sents i pensar sense fer un esforç immens. Així que només puc dir que tot i que sóc un gran defensor de la integració a través de l'idioma, crec que cal entendre que costa, i que a vegades es fa gairebé impossible.

No defenso aquells que vint anys després d'arribar a un país (al nostre o a qualsevol altre) encara no parlen l'idioma local, però també m'agradaria que els catalans locals fossin comprensius amb aquells que no els entenen. En fi, que poc a poc aniré millorant, ja us explicaré d'aquí a un temps si la cosa va millor o no.

Us deixo algunes fotos de la ciutat d'Stuttgart que he fet recentment, tot i que el tema no dóna per gaires reportatges gràfics.


Martí
-------------------------------------------------------------------------------------
Foto 01: Nens i pares gaudint de la neu i el fred a Killesberg.

Foto 02: Museu de Weisenhof, és una casa dissenyada per Le Corbusier.

Foto 03: Panoràmica de la Schlossplatz

Foto 04: Altes Katolisches Kirche

Una de les coses més típiques d'Alemanya són els mercats de Nadal, coneguts com a Weihnachtsmarkt (mercat de nadal) o Christkindlemarkt (el mercat del nen Jesús). Qualsevol ciutat que es preui una mica en té un. Aquí a Stuttgart el mercat de Nadal a la Schlossplatz té també una pista de patinatge sobre gel i s'estén des de la Schlossplatz (l'equivalent de la plaça Catalunya de Barcelona, però a Stuttgart) fins a la plaça de l'Ajuntament i per bona part dels carrers del centre.

Que s'hi fa en un Weihnachtsmarkt? Doncs bàsicament s'hi va a menjar i a beure. En tema beguda, el més típic és el “gluhwein”, que és vi calent amb espècies. Per a molts això pot sonar horrorós, però la veritat és que el “gluhwein” és molt bo, i sobretot, amb el fred que fa al carrer aquí, s'agraeix i molt veure quelcom calent. Després de tornar d'Alemanya per primera vegada, vaig portar les espècies per fer “gluhwein” i el vam fer amb amics en una calçotada d'hivern, tot un èxit!

A part del vi, per menjar un pot trobar les típiques salsitxes alemanyes. En general al que a Catalunya s'anomena frankfurt, aquí se'n diu Wiener Wurst (salsitxa de Viena), tot i que també hi ha la Frankfurter Wurst, que és similar. La varietat de salsitxes i la llista de noms és llarga. Aquí en teniu una llista en anglès per als que siguin curiosos.

A prop de Stuttgart hi ha el poble d'Esslingen, molt típic i recomanable de visitar, on juntament amb el mercat de Nadal, es fa també el Mittelaltermarkt, un mercat medieval amb tot tipus d'espectacles medievals i s’hi poden comprar productes fets a mà i menjar típic d'una altra època.

En fi, crec que aquests mesos a Alemanya són els més macos, sempre et trobes algú que et diu "anem a fer un “gluhwein”?" i és una excusa perfecta per socialitzar-se tot i el fred. Per acabar, només vull desitjar bon Nadal a tothom i feliç any nou. O com diuen per aquí, "Frohe Weihnachten und einen guten Rutsch ins neue Jahr" (bon Nadal i una bona relliscada d'entrada a l’any nou).

Us deixo algunes fotos, tot i que per desgràcia no en tinc gaires, perquè al meu darrer viatge a Hamburg, se'm va espatllar la càmera.

Martí

__________________
Fotos:
1. El Weinachtsmarkt a la Schilerplatz (font: Viquipèdia)
2. La Marylin amb gluhwein

Com us vaig dir en el meu post de comiat des de Baltimore, m'he mudat a Stuttgart per estudiar un màster en International Project Management. Ja fa gairebé dos mesos que soc per aquí i finalment he trobat un moment (i la motivació) per escriure unes línies introductòries.

Més que escriure sobre Stuttgart, que ja ho faré més endavant, m'agradaria compartir les meves primeres reflexions, coses que em passen pel cap, i veure si a altres catalans pel món els passa el mateix. Posem les coses en context.

Un dels motius per triar Stuttgart va ser el màster mateix, però també hi va influir el fet que Stuttgart és molt més a prop de Barcelona que no pas Baltimore. A Baltimore va arribar un punt que vaig tenir la sensació que enyorava molt Barcelona, o com a mínim que enyorava la possibilitat de ser-hi de tant en tant. Des de Stuttgart es fàcil i barat anar-hi, molt més que no pas des dels EUA. El cas és que aquests primers mesos m'han servit per adonar-me d'un parell de coses: per una banda que enyoro Barcelona menys del que creia, de l’altra que encara em queden ganes de descobrir aquest món tan gran i tan fantàstic en què vivim. I quan dic “descobrir” no vull dir anar a passar-hi quinze dies, sinó potser anar a viure a un altre lloc més. El cas és que sorprenentment em trobo trobant a faltar moltes coses dels EUA, més potser de les que trobo a faltar de Barcelona, però suposo que és normal, perquè no visc a Barcelona des de fa tres anys.

He llegit als posts d'altres catalans que els passa quelcom semblant, la sensació de no sentir-se local ni a casa ni a fora, però he de dir que, tot i que a vegades un se sent sol i un pèl perdut, la sensació té alguna cosa d'addictiva. És la sensació de no deure res a ningú, de tenir només les obligacions que un vol tenir, de conèixer gent nova constantment (és curiós com augmenta el nombre d'amics al Facebook en els primers mesos de ser en un lloc nou), de descobrir coses noves dia sí, dia també.

El cas és que em trobo tan feliç com perdut, ara mateix, no tenir el futur marcat et dóna molta llibertat però alhora et fa sentir de vegades que no saps cap a on vas. Us passa una mica el mateix als altres que rondeu pel món??

Bé, si algun dia se cap a on vaig prometo que us n’informaré. De moment us deixo amb algunes fotos de la meva nova ciutat adoptiva (la quarta després d’Osca, Karslruhe i Baltimore).

Fins aviat.

Martí

________________
Fotos:
1. Panoràmica del jardí del campus de la universitat
2. Vista de la Schlossplatz
3. Vista del palau