En una d’aquestes habitacions es va anar mastegant una indignació per moltes coses que va convertir-se en una revolta a gran escala, els resultats de la qual encara perduren fins avui. El Maig del 68 va començar aquí, en aquest campus de Nanterre, que en el seus orígens era un anex de la Sorbonne parisenca que no podia absorbir tants fills del proletariat.

El 22 de març del 68, vuit estudiants d’aquesta universitat van protestar perquè membres del Comitè Nacional del Vietman havien estat detinguts. De mica en mica, tot es va anar fent gran, com una bola de neu. Just un mes més tard, estudiants que el “sistema” no podia absorbir van reunir-se a Nanterre. Eren 1.500. L’ambient s’anava encenent sol i comptava amb la inestimable ajuda de la policia que amb les seves càrregues no feien més que tirar benzina al foc que cremava al cor de la societat francesa. El divendres 10 de maig del 1968, la policia pren el control del campus de Nanterre, on hi havia 30.000 estudiants. La situació es va anar fent gran fins a arribar a les conseqüències que duren fins als nostres dies.

Els francesos, més o menys, estan bastant cofois de la que van muntar en aquells moments. Però els temps són cíclics i la situació que us explico no ha variat gaire de l’actual. El sistema no pot absorbir tanta gent que ja no en té prou amb una llicenciatura, sinó que necessita un màster de nivell 1 i després un de nivell 2. Això en època de bonança, però amb la crisi que ha començatconvindria que no es perdés de vista què passarà i què sentiran els joves que surten amb un títol (o uns quants) que no els permet tenir una feina decent.

El sistema universitari francès és gratuït, més o menys, i per a tots. Una altra decisió que fascina els francesos, però que ofega els comptes públics. A la universitat, a més, si ets estudiants pots dinar i sopar per 2,85 € un plat principal i tres més (fruita, iogurt, formatge, amanida...). Els restaurants com aquests es diuen Crous i aquest que veieu és el de Nanterre.

La universitat va fent amb el finançament que té, sense haver perdut l’esperit revolucionari. Vaig dedicar una estona de divendres a la tarda a buscar les restes del maig francès allà on va començar. L’ambient “rebel” encara es mastega, però el mateix Sarkozy (renegador oficial de l’esperit del Maig del 68) ha estudiat aquí, el seu fill també. També un dels líders de l’extrema esquerra francesa, Olivier Besancenot, ha passat per aquestes aules.

Després d’haver d’ajudar dues persones amb cadira de rodes, una perquè estava sola i havia de pujar al seu cotxe i l’altra perquè la rampa d’accés a l’estació és impossible de pujar-la un sol pel desnivell que té, em vaig trobar amb aquest espai. Una pista de volei platja. No sé si quan els revoltistes del maig del 68 deien que “sota les llambordes hi ha la platja”, les seves demandes eren tenir una pista de volei platja a la universitat. No sé si es referien exactament a això...

Jordi
**************
Foto 1: Residència d'estudiants
Foto 2: Entrada
Foto 3: Sarkozy en un mur
Foto 4: Edifici Crous, dedicat als estudiants
Foto 5: Edifici de la universitat
Foto 6: Camp de voleibol

Els francesos estan contents (almenys pel que jo he pogut constatar) que Obama hagi guanyat. Els analistes assenyalen la importància del canvi, i ningú expressa estar-hi en contra, almenys en públic.

Però em sembla que estem lluny de veure un president de la República Francesa, d’origen negre o àrab, un Sarkozy negre, com el de la foto. Les minories estan poc representades als mitjans, segons un estudi fet recentment pel Consell de l’Audiovisual francès (aquí en diuen CSA), els francesos negres i àrabs surten menys per la petita pantalla del que els tocaria en percentatge.

Hi ha comptades excepcions: potser el més conegut és Harry Roselmack, que és el substitut del presentador oficial de les notícies de les 20.00 hores de France 1. Però certament a la televisió francesa és molt difícil veure gent que no sigui blanca, fins i tot us diria que de públic. Al carrer, almenys per la meva zona, es difícil no topar-te amb un.

En política no ens queden tampoc curts. L'única Obama que hi ha a l’Assemblea Nacional és una diputada socialista de la regió de París, es diu Marie-George Pau-Langevin. Poca representació quan deu milions dels 66 milions de francesos no són d’ètnia francesa. Al govern, hi tenim per una banda la ministra de Justícia, Rachida Dati (de pare marroquí i mare algeriana), sotmesa actualment en una crisi amb les presons a rebentar i per l’altra una secretària d’Estat d’Afers Exteriors, Rama Yade, originària de Dakar. Però semblen més aviat símbols d’aparador per acostar-se a aquests sectors de població que més que una voluntat clara de superar les injustícies.

De moment, i després de l’elecció d'Obama, un altre negre, ha estat nomenat procurador de la República d’una província francesa. Als francesos els agrada molt mirar-se el melic i estar a la moda. Ara caldrà veure si es prenen l’efecte Obama com una moda o ho aprofiten per reparar injustícies, com la que retratava la pel·lícula "Indígenas", estrenada fa uns dos anys.

(Per cert, si voleu veure la vostra cara a l’estil Obama com he fet amb en Sarkozy podeu entrar en aquesta pàgina )

Aquesta és la petita part de França que es veu des de la meva finestra.
Visc a Nanterre, una ciutat de l’Illa de França, l’àrea metropolitana de París.

Però com a totes les metròpolis, crec, un se sent més de París que del lloc on hi ha la seva Universitat. Estic acabant periodisme amb una estada d’Erasmus a la Universitat Internacional de l'oest de París (han canviat el nom fa poc, abans era simplement Paris X Nanterre). La universitat que va engendrar els fets del maig del 68, però que també va tenir com a estudiant l’actual president de França, l’omnipresent Nicolas Sarkozy.

No és, però, l’única contradicció curiosa que envolta la zona oest del “Grand Paris”. A la zona, i de fet des de la meva Universitat, es veu el Gran Arc de la Defensa, una zona que va celebrar fa poc els 50 anys de vida i és el “barri de negocis” més gran d’Europa. Acull també el centre comercial de “Les 4 temps”, més de 100.000 metres quadrats de botigues, i és també el més gran d’Europa de la seva espècie. La Defense, amb crisi o sense, continua creixent i en expansió, arribant fins a la meva ciutat de residència, Nanterre, on governen els comunistes des del 1960. Així doncs, un dels pulmons del capitalisme europeu, la Defense, s’estendrà a una vila amb quasi 50 anys de govern comunista. Ironies de la vida francesa.

De fet, quan vaig arribar al setembre, ja em va semblar estrany que una de les vies principals de comunicació estigui dedicada a Vladimir Lenin . Tot i el que pugueu pensar, abans de saber-ho (ho admeto, com a quasi periodista hauria d’haver vingut documentat de casa) pensava que era una ciutat bastant “pija”, amb una alta qualitat de vida i de gent benestant.

Té l’esperit de poble i està a 45 minuts, com a molt, del cor de París. Sorprèn amb contrast amb les imatges que ens arriben d’altres llocs comunistes, sovint acompanyats de pobresa i en crisi permanent o amb poca democràcia. Aquí no sembla que sigui així. Hi ha cartells penjats convocant la gent al consell municipal a l’Ajuntament... vaja, el que seria una població democràtica com cal, al meu entendre. I com us deia, la sensació que vaig tenir al principi era d’una ciutat molt “chic”, la paraula cursi que fan servir els parisencs. Fins i tot té un mercat com els dels pobles de casa nostra.

En fi, aquesta és una petita introducció a la meva vida parisenca. Ja us aniré posant al dia de la situació de la metròpoli francesa.

Tinc 22 anys i sóc de Ripoll. He vingut per acabar de cursar els meus estudis de Periodisme i descobrir una gran ciutat.

A Barcelona estudiava Periodisme a la Universitat Autònoma. En teoria, aquest és el meu 'cinquè' any, faig el primer semestre a la Universitat de París pels crèdits de lliure elecció que em queden i el segon, a partir de febrer, començo les pràctiques de la carrera. Si no hi ha res de nou, podem dir que al juny ja seré periodista.

A banda d'estudiar, treballo al grup Comunicacions del Ripollès, que té Ràdio, Televisió i Diari. Faig una mica de cada, des d'informatius i aquest estiu hi he presentat un magazin diari.

El meu programa de ràdio, que també està de vacances, en té un blog anomenat Maktub allà hi penjo ja les meves 'aventures' que es poden llegir dins de l'etiqueta 'Paris10/Nanterre104'. També són meus els articles de les etiquetes 'Introducció'. La resta és material dels meus col·laboradors.

Salutacions, Jordi