Tres clavells: blanc, rosa i vermell. El blanc, pel primer examen: dimecres. El rosa, pel segon examen: dijous. El vermell, per l’examen final: divendres. Exàmens amb clavells a la solapa. I amb pantalons negres, camisa blanca, bata negra, sabates negres, i llaç negre (per les dones) o corbatí blanc (pels homes). Ah, i mitjons negres! Sobretot, mitjons negres. No blancs, que si no, et desqualifiquen: com gairebé li va passar a un dels meus estudiants, ara fa dos anys.

A Oxford, tot just han acabat els exàmens oficials dels meus alumnes de primer curs de la carrera de Dret. Tres dies, tres exàmens, tres assignatures, tres hores de respostes manuscrites a preguntes que van molt més enllà del “què diu la llei?”, i demanen com caldria reformar-la, quines injustícies pot comportar, o com l’haurien d’interpretar els jutges. Porten preparant-se per l’examen poc més de cinc mesos, els seus primers cinc mesos de vida universitària: van començar la carrera l’octubre passat. El resultat d’aquest examen – la seva primera “Official Examination” – determinarà en gran mesura les seves perspectives laborals.

Bé, almenys fins d’aquí a dos anys i mig, quan s’ho juguin tot a la segona “Official Examination” amb què conclourà la seva carrera. Llavors seran deu dies, deu clavells, deu assignatures... i novament l’uniforme, i els mitjons negres. Això serà al juny de 2014, a plena calor. I segurament encara no hi haurà aire condicionat a l’edifici de les “Examination Schools”. A l’Edat Mitjana tampoc n’hi havia, d’aire condicionat.

Per segons quines coses, el temps a Oxford passa molt lentament. Però per segons quines altres, passa molt de pressa. Més de pressa que a molts altres llocs. S’aprèn molt en molt poc temps. Els períodes lectius són tan intensos que poden suposar un règim d’estudi de matí, tarda i nit, 7 dies a la setmana. És clar que també hi ha temps per passar-s’ho bé, per fer esport, música, o anar de festa. Però en els estudis, no es perd el temps. O millor dit: es treu el màxim suc al temps, el màxim suc a les ganes d’aprendre, a les habilitats, a la curiositat i l’entusiasme de l’estudiant de 18 anys. Admiro molt els meus estudiants. Des que arriben, ells mateixos són els responsables d’impartir-se la matèria, només amb l’ajut de llibres.

La nostra funció, com a tutors, no és donar-los la informació. Es ensenyar-los a pensar. A qüestionar-se la informació. A formular arguments. El tutor és com l’entrenador, no com l’àrbitre. El tutor (normalment) no és qui examina: és qui ajuda l’estudiant a treure el millor de sí mateix. El Guardiola del món acadèmic.

El tutor conversa amb l’estudiant una hora cada setmana, a soles o amb un o dos estudiants més. Durant aquesta hora, anomenada “tutorial”, es sol parlar de la redacció (“essay”) que l’estudiant ha composat prèviament. Pobre essay, no en surt sempre ben parat del tutorial. Sovint acaba completament descompost... És bona senyal: vol dir que es pot fer millor encara. “Essay” ve del francès “essayer”, o sigui, assajar, intentar-ho... Després de molts “assajos”, arriba el moment en què el coneixement ha arrelat amb prou força com per donar els seus fruits. És aquell moment de l’any en què les primeres flors de primavera, als jardins del college, també s’obren pas trencant el gel i tenyint de colors i perfum el que, pocs dies abans, era un fred i fosc hivern.

És llavors quan els estudiants de primer curs de Dret van a examinar-se, amb nervis i uniforme, amb clavells de colors i mitjons negres.

Maris
____________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Dues imatges del college, preses amb un mes de diferència.
Foto 2: Flors valentes que s’obren pas entre el gel.
Foto 3: Estudiants abans d’un examen.

Tinc 33 anys i sóc de Barcelona, però parlo amb accent de Lleida (perquè ma mare és d'allí) i també sóc mig alemanya (per part de pare).

Em dedico a la docència i investigació en el món del Dret. Després de llicenciar-me a Barcelona, vaig fer estudis de postgrau a Bèlgica, als Estats Units, i finalment l'any 2003 vaig anar a petar a l'Universitat d'Oxford per a fer-hi el doctorat en filosofia del Dret. Des de fa tres anys, acabat el doctorat, hi sóc professora.

Durant els periodes lectius de l'any, per tant, visc a Oxford, un lloc que molta gent situa a Anglaterra però que en realitat està suspès en el temps i en l'espai, ancorat en un passat mil·lenari forjat amb la saviesa i follia dels seus genis, i alhora empès pel vent de la història cap a la cerca de respostes a molts dels reptes del futur.

Imagineu un menjador tipus Harry Potter (es va filmar aquí), bates negres, llum d'espelma, rituals en llatí i, entre càntic i càntic, una conversa apassionada sobre el darrer descobriment en nanotecnologia, l'impacte econòmic d'energies alternatives, o un projecte de justícia internacional.

Així és, si fa o no fa, aquest lloc estrany i fascinant on treballo, i del que us aniré parlant.

Podeu llegir la meva pàgina "Maris Oxford". Per cert, si sabeu d'algun altre català o catalana que visqui a Oxford, proposeu-li que es posi en contacte amb mi.

I vosaltres mateixos, escriviu-me si sentiu curiositat per qualsevol cosa de les que es couen aquí, i sobretot si teniu interès per venir-hi a treballar o estudiar, o coneixeu algú que s'ho planteja.

Maris