09/02/2010: "Aquest país és així"

A Bogotà estan construint la tercera fase del projecte de transport públic anomenat Transmilenio. Aquest sistema consisteix en una xarxa d’autobusos que tenen vies exclusives (no comparteixen els carrers amb els cotxes), com si fos un tramvia però, en comtes de trens, fossin autobusos. Aquesta tercera fase és molt important perquè ampliarà la cobertura de transport públic formal i ordenat. Les obres estan molt endarrerides i passa que tenen dues vies principals importantíssimes mig tallades. Vaja, que hi ha una part de la ciutat que està feta pols! Anar a l’aeroport és tota una excursió, i cal sortir amb prou temps per no perdre l’avió.
Però quin és el problema?, us preguntareu. L’empresa que va guanyar la licitació per fer les obres és una empresa corrupta que s’ha trobat problemes financers i no pot pagar els operaris. Aquesta empresa va guanyar el concurs públic perquè té una connexió directa amb el president. I de fet, s’ha descobert que no és la primera vegada que deixen alguna cosa a mitges, si no que a la costa colombiana hi ha diverses carreteres sense acabar que estaven a mans d’aquesta gent.
Bé, i la reacció de la població? “Ja se sap, aquest país és així”. Com? On van perdre la indignació? Com és possible que ningú protesti? Eeeeeh! Gent, que se us estan enduent els impostos, s’estan repartint el pastís davant dels vostres nassos (això passa a tot arreu, sí) i a més a més, no estan complint, no estan acabant les obres. Ara resulta que a causa d’aquesta situació, s’ha de declarar la nul·litat del contracte i això pot passar a la justícia i poden trigar cinc anys a resoldre-ho. Com? Ningú diu res? Doncs no.

Però tot plegat és normal i tranquil·litza saber que són èpoques d’eleccions. Tenim eleccions al Congrés i al Senat el 14 de març, i les presidencials al maig. Ja us aniré explicant. Això promet: a veure qui la diu i la fa més grossa. Per primera vegada me n’alegro que jo no pugui votar en unes eleccions. Evito que em convidin a inauguracions de les seus dels candidats (aquí les eleccions són personalistes, no per partits), que intentin convèncer-me de les grandeses de certs candidats i que m’enviïn invitacions al Facebook… sóc feliç de ser fora del bombardeig polític que durarà quasi dos mesos.
Cristina
********************************
Fotos 1: El Transmilenio
Foto 2: Obres a Bogotà
+ Info:
Enllaç 1: Retrospectiva de les obres.
http://elespectador.com/impreso/bogota/articuloimpreso184988-via-de-vergueenza
Enllaç 2: L’escàndol continua, ara es veu que el constructor estava robant l’aigua.
http://elespectador.com/noticias/bogota/articulo184801-acueducto-denuncio-nule-esta-robando-agua-potable-obras-de-transmilen
Enllaç 3: L’anunci del president sobre els informants.
http://www.caracol.com.co/nota.aspx?id=944200
Enllaç 4: Versió de la notícia anterior en el periodisme seriós.
http://www.lasillavacia.com/historia/6206

Un exemple molt concret, que per a nosaltres representa un bon exponent de com es viu el pas del temps, és el temps i el protocol que requereix fer un “asadito” en contraposició a una bona graellada de carn a la brasa.
D’entrada, no cal tenir una excusa concreta per a organitzar-ne un. S’improvisa fàcilment, via missatge de text per mòbil, o pel boca orella o simplement convidant qui en aquell moment és a casa teva encara que sigui de passada. Si ets previsor, tens un bon “frizer” (congelador) i tens bons amics que tinguin bèsties (és el nostre cas amb el Pedro i el Padre Gustavo), avises que quan n’hi hagi alguna a punt pensin en tu. El dia menys pensat et porten sencer a casa un “chivo” (cabrit) o un “lechón” o “chanchito” (tocinet) de 7 a 10 kg de pes i , ja net, que et cobren a 10 pesos el kilogram (1,85 euros el kilogram) i cap al congelador si aquell dia no tens cap compromís.

La bèstia s’acostuma a guardar sencera, sense esquarterar. Com a molt, al porquet li talles el cap i al cabrit li talles les potes del darrera. I el dia de l’“asadito”, prèviament descongelat si és el cas, encens el foc amb fusta de "binal" unes 4 hores -sí, sí, 4 hores- abans de l’hora prevista del sopar (que després segur que serà una hora més tard de l’hora que has dit ha tothom que vingués, perquè sempre arriba tothom tard). Per cert, hem dit sopar, perquè acostuma a ser estrany un “asadito“ al migdia per dinar (ja entendreu perquè).
Amb el foc encès i mentre es va fent brasa, damunt una taula, obres bé l’animal perquè quedi el màxim de pla possible, trencant la unió de les costelles amb la columna però sense separar-les. Se sala la peça de carn, i es frega o s’embruta tota amb algun tipus de preparat a base d’all picadets, oli, aigua i llimona. Es poden fer talls a les cuixes i separar la carn de les costelles i posar-hi allets ben picats. I si ja hi comença a haver brasa, se’n retira una mica cap on hi ha la graella, que està a uns 30 cm d’altura, i ben escampada es posa formant un quadrat.

Tots els que llegiu el post heu fet carn a la brasa alguna vegada o bé heu vist fer-ne. Fas foc i quan s’apaga poses la carn al damunt, volta i volta i a la taula. Tot plegat no més d’una hora! Ai las!! Aquí, fins al cap d’una hora i mitja, com a mínim, no es gira l’animal per coure’n l’altra cara. Abans, però, es frega bé amb mantega o fins i tot amb mel, perquè com que hem deixat per coure al final la part de la pell de l’animal, quan es vagi coent aquesta quedi ben cruixent.

Ja ho veieu, doncs. El temps no el marca el rellotge aquí, sinó el que triga a coure’s la carn, compartir-la en una taula ben plena d’amics, prendre una cervesa o la xerrada que fas amb algú. Expressions com “me’n vaig, que tinc pressa” o “ja és l’hora, marxem” no les hem sentides, encara. De fet, hi ha pocs rellotges, aquí, ara que hi pensem... Per cert, com moltes altres coses aquí, fer l’“asado”, com el Soberano, només és cosa d’homes.
Família Carbonell
--------------------------------------------------------------------------
Foto 1: En Joan d'Agramunt, amb una bèstia
Foto 2: El Darío, mestre de l'escola, ensenyant a preparar la carn
Foto 3: El mestre en "asaditos" i mestre de l'escola Juan Carlos, àlies "el Tigre"
Foto 4: L'Álex apunt de queixalar una bona cuixa

Avui, després de 17 anys a Holanda, finalment he anat al museu d’Anna Frank. Ser a les mateixes cambres on aquests 8 jueus es van amagar durant dos anys i mig impressiona. Les cambres on vivien corresponien a la part superior i posterior de l’edifici on hi havia l’empresa del pare, una empresa de fabricació de confitures.

Només un parell de treballadors sabien que tota la família s’amagava allà. I, perquè ningú se n’assabentés, els vuit jueus no podien fer gens de soroll. Us podeu imaginar què significa això en una casa vella en la qual la fusta gemega a cada passa que fas? Durant les hores de feina no podien emprar l’aigua, ni cuinar, ni tirar la cadena del vàter, i tampoc podien moure les cortines que tapaven la vista a l’interior de l’amagatall. Les finestres no es podien obrir (tampoc a l’estiu, encara que fes molta calor), l’únic lloc on podien respirar aire fresc era a les golfes. Una de les treballadores els portava menjar, revistes, llibres...

I el pitjor d’aquesta trista història és que mentre que a Europa s’ha eradicat el feixisme, mentre que a Europa s’ha demanat perdó a les víctimes de l’holocaust i del feixisme i les han indemnitzat, a Espanya no s’ha fet pas res, de tot això.


Bé. Acabo aquest article fent una crida a la llibertat, la tolerància, la democràcia (democràcia de debò) i els drets humans per sobre de tot.
Miquel
__________________
Fotos:
1. L’armari i el mapa que tapaven la porta d’entrada a l’amagatall.
2. Reconstrucció de com era la cambra on dormia l’Anna Frank, on també dormia un amic de la família Frank.
3. Les cambres ara no tenen mobles. Les cambres es van buidar després que se’ls emportessin. La treballadora que els portava menjar i revistes és qui va salvar el diari de l’Anna Frank, que es va quedar sobre la taula.
4. La visita al museu la vaig fer amb una amiga meva holandesa i en sortir vam demanar a uns turistes italians que ens fessin una foto davant de la casa de l’Anna Frank.
5. Molt a prop del museu d’Anna Frank hi ha un monument dedicat a l’homosexualitat. No és un monument gaire bonic, però el que compta és el significat que té.
04/02/2010: Tepozteco


Al cap de dos dies, però, hi vam tornar i, ara sí, amb tota la intenció de pujar la muntanya. Per molta gent el Tepozteco és un lloc sagrat. Al capdamunt s’hi troba un santuari dedicat a Ometochtli-Tepoxtécatl, deïtat del pulque, la fecunditat i la collita. Tepoxtécatl era fill de Quetzalcoatl, i el 8 de setembre és el dia que cada any es commemora aquest Déu, una mica com l’aplec del Tepozteco, vaja


El que em va agradar menys va ser observar que a dalt del Tepozteco hi viu una colònia (força nombrosa) de teixons, els quals no poden reinserir-se al seu medi natural, i per culpa de qui? Bingo! De les persones que els donen menjar. Cada vegada estan més acostumats a la presència humana, fins i tot es deixen tocar, però poden ser perillosos, ja que a vegades es barallen pel menjar que els tira la gent.


I per acabar, una anècdota: quin nom posaríeu a un bar, si en volguéssiu obrir un a Tepoztlán? Si havíeu pensat posar-li Bar-celona, llàstima, ja heu fet tard! I és que es diu, i sembla que amb raó, que en aquest poble hi ha una concentració molt alta de friquis per metre quadrat.
Fins aviat!
Pep
__________________
Fotos:
1. Esglesia de Tepoztlán
2. Restaurant Colorines
3. Pujada al Tepozteco
4. Vistes des del Tepozteco
5. Teixons
6. Bar Bar-celona





























Sindica aquest blog - RSS



