Segur que molts de vosaltres ja esteu a punt de començar les vacances o ben poc us falta... Si encara no heu decidit on anar, però si ja heu pensat que voleu anar a l'estranger, veniu a conèixer la Toscana italiana! Ja us puc ben confirmar que aquesta regió italiana atreu cada any milions i milions de persones de tot el món, sobretot anglesos, americans, alemanys...Molts dels quals s'hi han quedat a viure per sempre! Ah, aquí m'hi he d'afegir jo, també. :-)

El tòpic del paisatge bucòlic i l'art que trobareu en cada poble, racó o ciutat, fan de la Toscana una de les destinacions turístiques italianes més importants... aquí ve gent de tot el món!


Recordo bé aquella Setmana Santa del 1988, quan tenia 16 anys. Viatge fi de curs a Itàlia amb l'escola: recordo que la nostra aturada a Florència va durar poques hores, i a més vam enganxar una tarda grisa i de mal temps… Em va impactar molt la catedral de la ciutat, amb tots els colors dels marbres de la façana, i la magnífica cúpula. I d'aquella visita “fugaç” ja no en tinc cap més record.

El que sí que em vaig dir a mi mateixa és que algun dia hauria de tornar a Florència… tenia la sensació que me n'estava perdent moltes coses, que aquell lloc era important. Volia tornar a veure per mi mateixa i amb molta calma tot l'art d'aquella ciutat... I ja ho veieu, han passat 21 anys i puc dir que ja fa dos anys i mig que em trobo vivint a tan sols 30 km del cor artístic del renaixement.


Deixant de banda els records… ja us ben dic que la Toscana ha estat un tòpic molt ben exportat. Per una banda, el cinema en fa publicitat amb pel·lícules com “Una habitació amb vistes” (James Ivory), “El pacient anglès” (Anthony Minghella) o el film també famós i més recent “Bajo el sol de la Toscana” (Audrey Wells). Segur que coneixeu algun d'aquests exemples. Per altra banda, personatges importants han deixat el seu país d'origen per venir a la Toscana i han comprat casa per viure-hi per sempre.

L'estil i qualitat de vida, la tranquilitat i l'entorn natural fan que gent com el cantant Sting hagi fixat la seva residència en aquestes terres. Ja durant els anys 60 començaven a arribar en terres toscanes els primers anglesos enamorats del sol, el vi, l'art i el paisatge... i artistes que com Sting, troben aquí la inspiració per a les seves cançons.

El maig passat, la revista americana “Forbes” publicava un article on un grup d'experts en turisme i qualitat de vida va triar la localitat de Gaiole in Chianti (2.600 habitants) com el primer dels deu llocs més idíl·lics d'Europa per viure. Esclar que qui esta acostumat a viure en una gran ciutat aquí no s'hi trobaria a gust... però és ben cert que per gaudir d'un cert estil de vida s'ha de renunciar a alguna cosa.

Gordon Matthew Sumner, 57 anys, conegut com a “Sting” viu a la seva vil·la “Il Palagio” a Ponte agli Stolli, localitat depenent de l'Ajuntament de Figline Valdarno, a uns 30 km al sud est de Florència. Sting viu amb la seva dona i els seus sis fills, un gos, un cavall i una mountain bike amb la qual va sovint al poble. Per moure's arreu del món, té un petit jet privat sempre a disposició a l'aeroport Peretola a Florència. El cantant ha comprat propietats durant els darrers quinze anys, que el fan propietari de pràcticament d'un turó sencer i de més de 300 hectàrees entre la zona Chianti i Valdarno. Aquí hi trobem la seva gran vil·la, un bosc amb sis petits llacs, vinyes i oliveres. Sting, a part de de la seva professió, s'ha convertit en vinater, productor d'oli, mel i embotits de porc senglar: productes que surten al mercat directament de les seves terres. Aquest setembre sortiran al mercat les seves primeres 30.000 ampolles de vi collita del 2007!

Us he volgut parlar de Sting com exemple del fenomen de descoberta i revaloració de les vil·les i cases rurals toscanes. Podem dir que la toscana ha “guanyat” gràcies a les inversions fetes que han permès recuperar tantes vil·les senyorials i cases rurals. Moltes d'aquestes cases s'han transformat en agroturismes (en italià en diem “agriturismo”). A Itàlia una de cada quatre cases rurals es troba a la Toscana, regió líder en aquesta forma de turisme que combina la tranquil·litat i la bellesa de l'entorn, amb la possibilitat d'un tracte més personal amb els propietaris i altres clients de la casa on us trobeu. Ja us he fet referència altres vegades al paisatge toscà tant particular, on la presència de l'home ha donat forma als milers i milers de turons: castells, vil·les, pobles medievals, vinya, oliveres i els tan característics xiprers que trobem ben sovint acompanyant-nos tot enfilant la carretera o en el camí d'entrada d'una vil•la o casa rural... o en qualsevol altre racó del paisatge... és a dir, a tot arreu!

Si us he convençut, feu un cop d'ull al web agriturismo, us el recomano: aquí hi trobareu més de 600 allotjaments a la vostra disposició a tota la Toscana. I també en altres zones d'Itàlia, com Sicília, l’Úmbria, Sardenya... Cases rurals, castells, vil·les, suites, apartaments o habitacions en un “bed and breakfast”... Hi trobareu moltíssima informació i tols els allotjaments classificats per província, així podeu anar directament a buscar a la zona que us interessa! Us suggereixo les províncies de Florència i Siena. I si voleu ser a prop del mar, Grosseto.

En canvi si heu decidit que us agradaria fer turisme de ciutat i veure tot l'art de Florència i visitar-ne els museus, entreu al portal Lodging: hi podreu trobar fàcilment una habitació segons la zona on vulgueu anar (a prop del Duomo, palau Pitti, església Santa Croce, Ponte Vecchio...). En aquest web no tan sols hi trobareu allotjament a Florència, sinó també en altres grans ciutats italianes (Roma, Venècia, Nàpols...).

No res, que jo també estic a punt d'agafar les maletes i anar-me'n de vacances. Estic segura que tots vosaltres deveu estar esperant tant com jo aquest merescut descans per oblidar-nos una mica de tot plegat! Quan torni ja us en parlaré...

Per la meva part, espero haver-vos donat una idea per fer un viatge o una "escapada" diferent!


Bones vacances a tothom i fins al proper article!

Gemma Grau Solé.
*************************
Foto 1: Casa rural a Castelfiorentino
Foto 2: Habitacio amb vistes a Chiesanuova
Foto 3: Jardins vil·la Rospigliosi a Lamporecchio
Foto 4: Paisatge de San Gimignano
Foto 5: Piscina d'una casa rural a Chiesanuova
Foto 6: Vil·la de Sting Il Palagio
Foto 7: Vil·la Rospigliosi a Lamporecchio

El dia següent a la semifinal de la Copa Confederacions, dijous, em vaig trobar l'oficina decorada. Dues banderes dels EUA em donaven la benvinguda a la porta, a dins altres fotografies em recordaven la nit fatal.

El futbol no és l'esport més important ni aquesta Copa la segueix tothom per aquestes contrades, però és una oportunitat única per als meus companys de feina per riure's una mica del pobre Spaniard.

El cas és que el vicepresident de l'empresa va enviar la fotografia per correu a tota l'empresa, incloent-hi el president..., i a partir d’aquí tothom va seguir amb la broma fins que es va acabar el dia.

Molt divertits aquests americans!!!!

Ferran Blanco
*******************
Foto: Imatge de l'oficina decorada

Després de més de 6 mesos de la meva arribada a l’Índia, he tornat per cinquena vegada a la capital econòmica del país. Evidentment, per feina. El motiu d’escriure d’aquesta bulliciosa ciutat és per tal de reflectir com la ment humana, en aquest cas la meva, que la suposo normal, pot arribar a canviar la percepció de les coses. I de veritat que em sap greu, però deu ser així.

Recordo perfectament el primer dia que vaig arribar allà a mitjans d’octubre de l’any passat. Calor, humitat, molta humitat, soroll, cotxes per tot arreu, gent cuinant a les voreres abans d’anar a dormir, gent demanant a la finestra del cotxe. També, però, edificis, hotels i monuments fascinants.

El recorregut des de l’aeroport fins a Colaba, on tenia la residència en aquella ocasió permet creuar tota la ciutat i tenir, per tant, una primera impressió, i la recordo molt forta, de la urbe. Colaba és un dels barris millors de Bombai i és on es troba l’hotel Taj de trist record per a molts de nosaltres. La veritat és que em va causar molta impressió la quantitat i quantitat de barraques que hi ha durant el recorregut.

Els habitants de Bombai diuen que és la ciutat del món on la gent dorm menys, ja que estan o treballant o viatjant en un dels superatapeïts trens que circulen i que fan les funcions de metro. Jo afegiria que, per dormir en les condicions que ho han de fer la majoria, val més no dormir gaire.

Avui, un divendres al capvespre, la temperatura és si fa no fa la mateixa, és a dir, alta; la humitat també. Quant al soroll i cotxes per tot arreu també és més o menys igual.

Però una cosa m’ha canviat: no ho he vist tan malament com a la primera vegada. La gent m’ha semblat fins i tot amb millor cara, com més alegre. M’ha semblat veure menys gent mal dormint pel carrer. També les barraques m’han semblat menys. M’han vingut ganes de dir-li al xofer, pari un moment que vaig a fer una volta per aquests carrerons que hi ha per aquí i per allà, plens de bicicletes i de gent anant amunt i avall buscant no sé pas què.

Evidentment a l’octubre al xofer li hagués dit: “escolti, no pot anar més ràpid si us plau, per tal de passar-ne més via.

I la veritat que, per molt que ho intento, no puc arribar a veure el mateix que la primera vegada. Què ha passat? Simplement que la meva ment s’ha acostumat a una situació xocant fa uns mesos. I em sap greu.

I ara també entenc per què els que estan més o menys bé en el propi país es miren tota aquesta majoria en un to quasi despectiu on els que s’hi troben ja hi estan bé, i tampoc fan res per intentar sortir-ne; almenys la majoria.

I fixeu-vos que les coses mesurables del principi i al cap del temps continuen igual. Els tècnics ho veiem així, sempre mesurant!!!

És la vida, penso i recordo les paraules del primer “amo” que vaig tenir, ja fa força anys: “nano”, deia llavors, “la societat està muntada així i tu no la faràs pas canviar” Tenia força raó. I aplicable a l’Índia, crec que aquest país no canviarà. S’anirà arreglant de ben segur, però canviar, no canviarà. És una societat massa complexa.

I amb aquest relat escrit en el vol de tornada de Delhi a Londres i just passant entre Kabul a l’Afganistan i Peshawar al Pakistan (Déu n’hi do) m’acomiado de totes i tots els que heu tingut la paciència de llegir tots o algun dels meus escrits.

El motiu? És clar, torno cap a casa. He acabat el treball que tenia encomanat. Amb la satisfacció personal de la feina ben feta, crec, torno, doncs, al costat de l’Antònia, l’Helena, dels pares, de la meva família en definitiva, dels companys, de l’ambient meu. Torno a Sabadell, la meva ciutat. Torno a Catalunya, el meu país.
Podré tornar a anar d’excursió!!!

Àngel Artigas
*********************
Foto 1: Mapa de Bombai, extreta de Wikipèdia
Foto 2: Imatge de Bombai
Foto 3: Panoràmica de Bombai, extreta de Wikipèdia

El budisme a Rússia és practicat aproximadament per mig milió de persones. Aquesta difusió no s’explica pel creixent interès a Europa per les ensenyances de Gautama Buda, sinó perquè és la religió tradicional de pobles que habiten prop de la frontera amb Mongòlia i la Xina i, més sorprenentment, a les estepes de la costa del mar Caspi, no lluny de la frontera amb Ucraïna. El 1741 un edicte reconeixia el budisme com una de les religions de Rússia, i l’actual constitució de la Federació de Rússia el declara una de les “quatre religions tradicionals del país”.

Els pobles tradicionalment budistes de la Federació Russa són els buriats, els tuvinians i els calmucs, tots ells ètnicament i culturalment mongols.

Els buriats habiten a diverses províncies de les zones frontereres amb Mongòlia, tot i que només els dels territoris més orientals són budistes (els occidentals són xamanistes). Gaudeixen de màxima autonomia a la República de Buriàtia, a la riba oriental del llac Baikal, amb capital a Ulan-Ude, on hi ha un excel·lent museu d’història, amb gran quantitat de pintures “thangka” i mobiliari religiós.

Prop d’aquesta ciutat es troba el “datsan” d’Ivolguinsk, un monestir que es va començar a construir el 1945 i que és el centre del budisme siberià. Quan el vaig visitar el gener de l’any 2005 es trobava en plena reconstrucció. El complex religiós es compon de temples, biblioteques, rodes d’oració i, el més curiós, un arbre “boddhi” nascut, diuen, d’una branca de l’exemplar sota del qual Gautama Buda va assolir el nirvana.

Mentre me l’estava mirant, a través d’un vidre des del pati del monestir, a –25 ºC, vaig pensar que aquest arbre devia ser el més envejat del món, ja que està plantat en una edificació especial amb calefacció i humidificadors que mantenen en vida a Sibèria aquesta planta originària de l’Índia.

Els tuvinians parlen una llengua turca i practiquen un xamanisme empeltat de budisme. La República dels Tuva va ser un estat independent durant un curt període dels anys 20, període en què, malgrat el règim comunista controlat des de Moscou, el budisme va ser la religió oficial de la República de Tannu-Tuva.

Els calmucs són l’únic poble mongol i budista d’Europa. Originaris de Mongòlia occidental, el segle XVII van deixar la seva terra fugint de les guerres i es van establir a la depressió del mar Caspi. Avui en dia a la República dels Calmucs, amb capital a Elista, hi viuen uns 150.000 calmucs, que, malgrat que van tornar a practicar la seva religió amb força després de la desaparició de l’URSS, veuen com la seva llengua mor i la seva cultura s’assimila a la dels russos.

El budisme practicat a Rússia és el de la secta Gelupca, o del Barret Groc, que pertany al budisme tibetà, i podreu fer-vos-en una idea al temple budista de Sant Petersburg, un peculiar edifici de principis del segle XX.

Ferran Güell
********************
Foto 1: Banderes d'oració
Foto 2 i 3: Interior d'un temple budista
Foto 4: Rodes d'oracio al temple de Sant Petersburg

Alguns diuen que sóc un tio amb la flor al cul, jo sempre prefereixo pensar que la sort la busquem tots una mica. El cas és que el fet que pogués anar a Roma a veure la final de la Champions va ser quelcom planejat amb temps... Bé, i una mica de sort en aquest cas sí que hi va tenir a veure.

Al febrer vaig sol·licitar dues entrades al sorteig que fa la UEFA. En aquelles dates el Barça encara no havia ni passat de quarts de final, així que era una aposta arriscada, però amb aquest equipàs hi havia moltes possibilitats. També abans de saber si el Barça passaria de les semis contra el Chelsea em vaig haver d'agafar els dies de vacances a la feina per poder donar prou antelació al meu equip perquè es preparessin per passar uns dies sense mi.

En aquest cas no era una aposta arriscada, perquè la idea era anar a Barcelona, i des d'allà, a Roma, així que si el Barça no hagués arribat a la final, doncs igualment hauria passat uns dies a casa amb la família i els amics, que cada dia trobo a faltar més. És curiós l'efecte que té la distància, a mi em passa que com més temps fa que sóc lluny de casa més ho trobo a faltar. Suposo que hi ha qui s'hi acostuma, però a mi els darrers mesos se m'estan fent durs.

En fi, enyorança a part, ja us podeu imaginar que al final tot va sortir rodó, vaig venir a Barcelona, vaig poder veure família, amics, etc., i a sobre me'n vaig anar a Roma amb el vaixell dels Grimaldi a veure la final. Per acabar-ho d'arrodonir, a casa som quatre socis del Barça, i ens van tocar dues entrades més al sorteig per als socis. Així que res, al final els tres germans Broquetas i la meva xicota amb entrada per anar a la final de Roma. Si m'ho diuen el 2006, quan, frustrat per no tenir entrades les buscava a la revenda, no m'ho hauria cregut.

El viatge en vaixell, molt mogut; a la nit, a la discoteca molts no ballaven, sinó que es movia tant que bàsicament anàvem de banda a banda. Va ser llarg, vam arribar justets per al partit, vam haver de sortir del partit gairebé a corre-cuita per tornar a agafar el vaixell de tornada la mateixa nit, però l'experiència va ser inoblidable.

L'any que ve guanyar-la a Madrid ja seria per morir-se. Atenció, que ja hem aconseguit Londres, París i Roma. Les capitals són el nostre fort!!


Martí Broquetes
***************************
Foto 1: Els tres germans Broquetas i l'Artur i la Gökçe abans del partit
Foto 2: Celebrant la victòria
Foto 3: Abans de pujar al vaixell

Vaig fer diversos vídeos del viatge i els he ajuntat en una minipel·lícula de 17 minuts

Avui quan he arribat a la feina el termòmetre del cotxe marcava 4 ºC i he pensat fer-vos saber que ja tenim aquí l'hivern. Encara que sembli mentida, al Brasil també fa fred; gens comparable amb el que passen els nostres companys de Noruega, Finlàndia i molts altres llocs, però, caram, això és el Brasil i se suposa que sempre hi fa calor.

Molt allunyat del tòpic, al sud del Brasil fa fred a l'hivern i hi pot arribar a gelar i a nevar. Com a prova us passo una foto tirada a la serra propera a Criciúma, on la previsió per avui és de -3 ºC. De tota manera, els amants de l'esquí han de saber que no hi ha cap pista al país i que els caldrà anar a l'Argentina o a Xile per practicar-lo.

D'altra banda, us volia comentar una cosa que em va sorprendre dissabte passat, encara que no en sé el motiu, perquè hauria de conèixer ja els brasilers.

Ens vam trobar amb uns amics i de cop i volta, com que ja anàvem amb pantalons curts i vambes (la setmana passada no feia fred) vam decidir anar a jugar una mica a futbol amb els nanos al club on som socis. Us podeu imaginar la meva cara quan a l’arribar el pare de l'altra família treu del cotxe una bossa d'esport i comença a posar-se unes vambes de jugar a futbol (unes "chuteiras", que en diuen aquí).

Quan li vaig preguntar com havia endevinat que hi aniríem a jugar, em va respondre que no ho havia previst, però que sempre portava al cotxe una bossa amb l'equip de futbol perquè "não dá para saber quando pode surgir um joguinho", és a dir, que cal estar sempre preparat per si surt l'oportunitat d'un partidet.

I és que realment aquí el futbol és com una religió! Però ja us parlarem un altre dia del futbol... malgrat que no vull deixar-vos de mostrar que aquí també vam celebrar la victòria del Barça.

Una abraçada

Jaume
***************
Foto 1. El termòmetre aquest matí a Criciúma
Fotos 2. Imatge de la serra prop de Criciúma
Foto 3. El Jaume i la Madina celebrant la Champions dimecres passat