Un dels factors importants per conèixer altres cultures és el menjar. Però si ens demaneu quin és el menjar més “típic” dels EUA no sabrem gaire què contestar. Als restaurants d’aquí és universal el menjar tailandès, la pizza, el sushi, el curri i el pollastre tandoori, els burritos i els rotllets de primavera... La societat americana és extremament plural, i això es reflecteix en els menús i la varietat dels restaurants.

Les estadístiques diuen que gairebé el 20% de la població de Seattle no ha nascut als EUA i, a més a més, els fills de xinesos, japonesos, indis o llatinoamericans que sí que neixen aquí sovint mantenen els costums culinaris dels pares. Hi ha de tot i per a tots els gustos. Per un visitant, és pràcticament impossible passar gana.

Però què mengen els nord-americans “de debò”? Jutjant pels companys de feina, diríeu que la base de l’alimentació és la mantega de cacauet. Molta gent jove viu el dia a dia a base d’entrepans de mantega de cacauet i melmelada (sí, sí, s’ho mengen junt!), barretes energètiques, batuts i coca-coles. I riureu, però un dels batuts més populars és el de xocolata amb mantega de cacauet.

Malgrat que Seattle no és de les ciutats amb més obesitat dels EUA i que aquí es òbvia una certa cultura de l’esport i la vida sana, a vegades ens sorprèn què (i quant) poden arribar a endrapar.

Només com a petit “divertimento”, hem col·leccionat algunes de les combinacions gastronòmiques que farien que qualsevol nutricionista s’estirés els cabells. Ferran Adrià i Carme Ruscalleda, preneu-ne nota!

1. Deep-fried mac and cheese: macarrons amb formatge compactats en forma de boletes, arrebossats amb ou i farina i fregits a la fregidora. I això només és un exemple... de fet, qualsevol cosa imaginable pot ser arrebossada i fregida.

2. Pizza de macarrons al pesto: tal com sona. I els més agosarats s’acaben els cantons de la pizza afegint-hi mel.

3. Chili-burger: hamburguesa amb formatge, enciam, ceba, cogombre, maionesa i tot el que vulgueu, però com a afegitó s’hi posa una cullerada generosa de mongetes seques amb salsa mexicana picant.

4. Tofu de pollastre, gambes o vedella: En un restaurant vegà (vegetarià radical) ens oferien aquesta combinació. Com que ens semblava una contradicció inexplicable vam preguntar al cambrer: el tofu “de gustos” és una mena de conglomerat de soja amb químics artificials que li donen un regust de carn. No podem dir-vos si és bo perquè no vam ser prou valents.

Què? S’ha obert la gana? Bon profit, doncs!

Anna i Sergi
_________

Foto 1. Un plat típic, l’hamburguesa!
Foto 2. En Sergi i la Cecília passant-se a la dieta “sana”.

Aquí a l’Argentina aquesta és una frase feta que vol dir que algú va “torrat” o amb unes copes de més. I és així perquè aquestes dues províncies argentines són conegudes pels seus vins i vinyes.

Així que després de deixar La Rioja amb el que havíem vist vam entrar a San Juan resseguint la mítica Ruta 40. L’avantatge de viatjar per carretera amb temps i un mapa és que les coses es decideixen sobre la marxa i et trobes un munt de sorpreses.

La ruta 40, que com podreu veure si cliqueu l’enllaç d’abans va de sud a nord de l’Argentina pel cantó dels Andes, té connotacions de viatge en majúscules. Fa anys en un altre viatge l’havíem trobat entrant per Atacama a Jujuy a l’extrem nord de l’Argentina. I també l’havíem resseguit durant molts quilòmetres a la Patagònia per anar a la “Cueva de las manos”, ben al sud.

No l’esperava trobar però al veure en el mapa que era una de les opcions per entrar a San Juan no va haver-hi dubte, per allà aniríem. I realment va ser un regal de terres àrides, desèrtiques, altíssimes muntanyes, colors diferents i formes increïbles.

Tant San Juan com Mendoza – que aquesta té,de punta a punta, de 700km el qual vol dir que només vam veure una petita part del nord – són províncies molt àrides, semidesèrtiques. També cal dir que es troben a bastant alçada vora els 1000 m sobre el nivell del mar. Tot això fa que el clima sigui propici per a la vinya i, en contrast amb el desert que les envolta, hi ha extensions enormes de vinyes verdes emparrades que per a un penedesenc com nosaltres ens feia sentir a casa.

A Mendoza són molt conegudes les festes de la verema que, amb el calendari austral, significa que es produeixen al març amb la collita. També hi ha bodegues que es poden visitar i, encara que ho tenen complicat per sobreviure, pots llegir per la carretera cartells que t’anuncien “vino patero” fet a les petites finques o “chacras” que es van veient.

A San Juan, hoquei sobre patins

Val a dir, però, que en aquesta etapa del viatge vam poder gaudir d’una trobada molt maca i especial, sobre tot per al meu pare. En un post de l’any passat ja vaig mostrar una foto on es veia que tota la meva família estàvem vinculats a l'hoquei sobre patins de moltes maneres.

A més, San Juan és el lloc on es juga a hoquei a l’Argentina sent una de les potències mundials. Molts jugadors que juguen o han jugat a casa nostre venen d’aquí o de Mendoza. Doncs bé, a San Juan vam buscar un vell conegut del meu pare i que va ser considerat durant els anys vuitanta el millor jugador del món. Parlo del Daniel Martinazzo.

Va ser un sopar molt agradable i, si com a jugador l’admirava, com a persona ho superava. Molt d'hoquei sobre patins però també educació, política i tot el que pot sortir en un sopar davant d’un bon xurrasco.

Propera etapa, creuar els Andes!!

Fins ara

Xavi

______________

Foto 1. Imatge de la Ruta 40 a les pujades de Huaco direcció Jachal.
Foto 2. Vinyes en un lloc indeterminat entre San Juan i Mendoza.
Foto 3. Daniel Martinazzo amb part de la seva familia conjuntament amb mon pare i jo al darrera.

Tinc 33 anys i vaig viure sempre a Barcelona ciutat. Un bon dia vaig decidir marxar al Regne Unit a aprendre anglès fent una d’aquestes feines de pub per finançar l’estada. Com probablement tots els que han estat a l’estranger saben, és una experiència difícil d’oblidar. Quan al cap d’uns anys de tornar a Barcelona els esdeveniments en la vida laboral i personal aconsellaven un canvi, no m’ho vaig pensar dos cops i em vaig llançar a l’aventura.

El repte no només era acostumar-me a viure en un entorn estrany, sinó que, a més, la meva feina era especialitzada en l’entorn econòmic espanyol. Sortir del país volia dir perdre la meva especialització, i el meu avantatge. Així que, com diuen a les entrevistes serioses, em vaig haver de "reinventar" a mi mateix. Per aquesta raó, vaig triar Londres, per la riquesa cultural de la ciutat i perquè era on creia que tindria més oportunitats.

Vaig passar algunes penúries econòmiques però finalment, no sé si per la meva formació en Econòmiques, la meva experiència o per una combinació de totes dues i una bona quantitat de sort, ara tinc una feina que m’agrada a l’equip d’intel·ligència de mercat d’una multinacional de tecnologia.

Un cop vaig tenir una mica de diners estalviats, cosa que a Londres no és tasca fàcil, em vaig comprar una càmera de fotos, i quan tinc una mica de temps lliure vaig retratant el que veig pels voltants i pujo les fotos a Flickr. I per si voleu veure alguns monuments londinencs sota la neu de fa dues setmanes, aquí una mostra.

Òscar

Tinc 25 anys i, tot i que vaig néixer a Barcelona, he estat vivint a diversos indrets de Catalunya, com Caldes de Montbui, Santa Perpètua de Mogoda, Viladecans o Sabadell. Però com l'Eixample de Barcelona –el meu estimat barri del Ninot no hi ha res.

Fa uns quants mesos vaig perdre la feina, com moltíssima gent en aquestes èpoques. Va ser llavors quan vaig decidir canviar de vida, conèixer un país nou i, sobretot, crear nous records per a un futur. Suposo que quan ens fem vells el que ens queden són els bons records, i a Barcelona començava a notar que ja havia omplert tots els racons de records passats.


Després de meditar-ho durant dies vaig decidir-me per Malta, un petit país al bell mig de la Mediterrània. Vaig creure que allà podria viure noves experiències i, de pas, tenir d'una vegada per totes un nivell decent d'anglès. El que busco aquí és simplement “viure”, buscar-me la vida per tal de viure i gaudir de les noves sensacions que aquí pugui trobar, que crec que en seran moltes. I, creieu-me, aquí a Malta hi ha vida, encara que no ho sembli.

Abans de marxar, però, vaig decidir acabar la carrera d'Història, que feia vuit anys que l'arrossegava. Però no penseu que em dedico a la recerca històrica, durant els últims anys he estat treballant als mitjans de comunicació, especialment a la ràdio, la meva vertadera passió. Malauradament, però, el món del periodisme és molt complicat actualment.

Des d'aquest espai us explicaré les vicissituds, les curiositats, les tradicions i les maneres de fer dels maltesos i els estrangers, que en som molts.

Dani