31/01/2012: Si vens a Ithaca et recomanem...
Com bé sabeu ens trobem a Ithaca, un poblet situat al nord de l'estat de Nova York. Darrerament aquesta zona és va fer una miqueta més famosa entre els telespectadors de TV3, ja que pels qui seguien el programa de 'El Convidat' amb l'Albert Om, segur que van veure el capítol dedicat a en Miquel Calçada, que estava fins fa ben poc a Syracuse! una petita ciutat que és troba a unes 40km al nord d'on som nosaltres.
Em va agradar molt aquell capítol, perquè realment reflectia la vida i el paisatge del Upstate New York! D'altra banda va ser una llàstima que en Miquel no portés a l'Albert a Ithaca, ja que és un indret preciós! Valgui dir-ho, més maco que Syracuse! jajaja.
Ithaca és troba al comptat de Tompkins i més concretament a la zona dels Finger Lakes,en la que trobem 5 llacs en forma dels 5 dits de la mà. No cal dir que si veniu a Ithaca us recomanem la visita al Finger Lakes i dels poblets que es troben a punta i punta dels llacs.
Aquesta zona és maca a qualsevol estació de l'any. Ara a l'hivern val la pena fer fotos de la neu i els llacs mig gelats, així com de les nombroses cascades congelades! A la tardor val la pena venir, perque l'Estat de Nova York és vesteix de colors. Tots els arbres és posen taronges, grocs, morats, vermells. De debò que és increïble.
Diuen que, segons si un any ha estat més plujos o menys, els arbres estan de color més o menys viu! I finalment si veniu a la primavera o a l'estiu, heu de fer una volteta amb barco, vela o pràcticant esquí aquàtic pels llacs!
Si veniu per la zona, ja us he comentat que no us podeu perdre les cascades que tenim, però sobretot heu d'anar a Watkins Glen State Park, un parc situat a 20 minuts d'Ithaca. Nosaltres el vam descobrir fa un parell de mesos i és una passada! Té diversos camins que recorren les cascades, i els gorgs i vas passant per sobre o per sota l'aigua tota l'estona. De debò que val molt la pena.
A banda de tot l'indret natural, si veniu a Ithaca heu de fer una ullada a la zona dels Amish. Aqui en tenim una comunitat i és espectacular veurel's com van vestits, veurel's a cavall, i el que ens va impressionar més, veurel's llaurar la terra encara amb 4 cavalls, com és feia antigament! Val la pena!
Finalment, si veniu a Ithaca, veureu-ho que és un poble amb moltes activitats i si busqueu a les pàgines DownTown Ithaca o a Ithaca Events, veureu totes les festes que s'organitzen.
Per exemple: al desembre tenim el concurs de figures de gel, a l'octubre el Festival de les pomes, entre moltes altres activitats!
I finalment, si veniu a visitar Ithaca, ja sabeu, aqui teniu dos catalans que amb els braços oberts us faràn el tour!
Fins aviat,
David i Laura
----------------------
Foto 1: Concurs figures de gel al desembre passat.
Foto 2: Arbre vermell a l'octubre del 2011.
30/01/2012: Un nou català pel món!
Aquests darrers mesos han estat una mica atrafegats. Quasibé tot l’any el vam passar a França mentres esperàvem el feliç naixement del nostre fill David que va arribar després de nou mesos que van passar volant com un suspir, a mitjans d’octubre.
Amb aquest motiu, per primera vegada he hagut d’estar realment al damunt del sistema de salut françès i de tots els mecanismes de seguiment i control previstos en un embaràs normal. Nosaltres n’ hem quedat bastant satisfets.
Tot i no poder comptar amb el tenir a la familia al costat – és part del preu a pagar al viure fora- al menys hem pogut sentir en tot moment hi ha hagut estructures d’acompanyament i de seguiment. Aquí va, en unes breus pinzellades, el que es pot esperar d’una situacio aixi a França.
a) Un parell d’ecografies gratuïtes i obligatòries –una a final de cada trimestre- i, a partir del segon trimestre, un seguiment mensual a l’hospital .
b) Unes 10 sessions pre-part durant el trimestre final. Amb temes de lo més variat, des d'exercicis de respiració a xerrades sobre els beneficis de la lactància. L’assitència dels futurs pares està fortament aconsellada.
c) Normalment la mare es queda a l’hospital durant els 3 o 4 dies posteriors al part. Tant la mare com el nen es poden posar les piles abans d’anar a casa i alhora el servei de pediatria de l’hospital organitza sessions obligatòries per ensenyar els gestos bàsics de neteja. Com fer els primers biberons si les mares no volen o no poden donar el pit, com agafar-lo, posar-lo a dormir, etc. La idea és tenir-nos en un entorn controlat i ensenyar-nos com ser 100% autònoms de tornada a casa.
d) Just el dia després del naixement un pediatra ve a fer tot tipus de proves i revisions al nadó. Després t’obliguen a agafar cites amb un especialista perquè visiti el nen un cop al mes fins que tingui sis mesos. Aquestes cites estan pagades per la seguretat social.
e) La baixa per maternitat és de tres mesos –el pare en canvi toca uns 14 dies-. Daltra banda passats els primers 3 mesos la meva companya té dret a uns altres 6 mesos en que se la dispensa de treballar i rebem una petita ajuda de l’Estat de 600 EUR al mes.
f) Un cop ja instal.lats a casa tenim, a nivel local, unes estructures conegudes com PMI (Protecció Materna i Infantil) on hi ha especialistes de tot tipus– ginecologia, puericultura, assistents socials, etc. - Responen en qualsevol moment a les preguntes que es puguin tenir –. A un nivell més bàsic ens permet pesar el David de tant en quant i veure si continua fent-se gran com li toca.
En resum, finalment i des de ja fa uns mesos, hi ha un altre català pel món.
Això sí, nascut a França en el dia de la Hispanitat.
Antoni
Amb aquest motiu, per primera vegada he hagut d’estar realment al damunt del sistema de salut françès i de tots els mecanismes de seguiment i control previstos en un embaràs normal. Nosaltres n’ hem quedat bastant satisfets.
Tot i no poder comptar amb el tenir a la familia al costat – és part del preu a pagar al viure fora- al menys hem pogut sentir en tot moment hi ha hagut estructures d’acompanyament i de seguiment. Aquí va, en unes breus pinzellades, el que es pot esperar d’una situacio aixi a França.
a) Un parell d’ecografies gratuïtes i obligatòries –una a final de cada trimestre- i, a partir del segon trimestre, un seguiment mensual a l’hospital .
b) Unes 10 sessions pre-part durant el trimestre final. Amb temes de lo més variat, des d'exercicis de respiració a xerrades sobre els beneficis de la lactància. L’assitència dels futurs pares està fortament aconsellada.
c) Normalment la mare es queda a l’hospital durant els 3 o 4 dies posteriors al part. Tant la mare com el nen es poden posar les piles abans d’anar a casa i alhora el servei de pediatria de l’hospital organitza sessions obligatòries per ensenyar els gestos bàsics de neteja. Com fer els primers biberons si les mares no volen o no poden donar el pit, com agafar-lo, posar-lo a dormir, etc. La idea és tenir-nos en un entorn controlat i ensenyar-nos com ser 100% autònoms de tornada a casa.
d) Just el dia després del naixement un pediatra ve a fer tot tipus de proves i revisions al nadó. Després t’obliguen a agafar cites amb un especialista perquè visiti el nen un cop al mes fins que tingui sis mesos. Aquestes cites estan pagades per la seguretat social.
e) La baixa per maternitat és de tres mesos –el pare en canvi toca uns 14 dies-. Daltra banda passats els primers 3 mesos la meva companya té dret a uns altres 6 mesos en que se la dispensa de treballar i rebem una petita ajuda de l’Estat de 600 EUR al mes.
f) Un cop ja instal.lats a casa tenim, a nivel local, unes estructures conegudes com PMI (Protecció Materna i Infantil) on hi ha especialistes de tot tipus– ginecologia, puericultura, assistents socials, etc. - Responen en qualsevol moment a les preguntes que es puguin tenir –. A un nivell més bàsic ens permet pesar el David de tant en quant i veure si continua fent-se gran com li toca.
En resum, finalment i des de ja fa uns mesos, hi ha un altre català pel món.
Això sí, nascut a França en el dia de la Hispanitat.
Antoni
(Continua de la part 1)
El dia 26 de desembre és festiu: és el "boxing day", un d'aquests festius estranys ja que tot és obert i comencen les rebaixes (per cert Nadal és dels pocs dies on tot o gairebé tot és tancat). Arreu del país se celebren moltes competicions esportives però a Sydney és un dia important perquè comença la regata
Sydney-Hobart, a l’illa de Tasmània, que segons sembla és una de les més difícils del món. L'any 1998 van morir 6 participants i molts altres van haver de ser rescatats per les tempestes i els forts vents que hi havia.
Aquesta regata de 650 milles reuneix el bo i millor dels velers de tot el món i va començar el 1945. El rècord el va aconseguir el 2005 el Wild Oats XI que va fer el trajecte en 1 dia, 18 hores, 40 minuts i 10 segons.
L'espectacle comença dies abans amb els velers al port de Sydney, fent els últims preparatius, sent entrevistats pels mitjans de comunicació i preparant els darrers detalls.
El mateix 26 de desembre pots veure la sortida de la cursa de moltes maneres: per exemple si tens un veler o barqueta (i aquí molta gent en té) pots anar a la mateixa badia i posar-te a banda i banda d'on passaran els velers per veure'ls passar. Ja us podeu imaginar el batibull que hi ha de vaixells: els de la policia, els controladors de la cursa, els que van a veure l'espectacle, etc.
De fet algunes companyies organitzen una sortida pel port amb dinar inclòs i música en directe que et permet gaudir de l’espectacle. Això també ho fa la companyia de ferris de Sydney, que prepara un ferri especial per a l'ocasió on pots escoltar jazz i dinar el que et donen en una caixeta de pícnic mentre fas temps fins que comenci la cursa.
Encara que comença a la una, durant el matí la gent va prenent posicions dins la badia o els diferents penya-segats i platges que l'envolten per veure-ho tot plegat. I és que la badia de Sydney es converteix en un batibull de vaixells i barques de tots els colors i mides, un espectacle difícil d'explicar.
He passat les festes a Sydney dues vegades: la primera varem agafar un d'aquest ferris especials i va ser prou distret: molta gent per pujar, alguns personatges típics d'aquests que no s'ho perdren mai, un grup de jazz tocant. Tot i que a la mateixa badia hi ha poca visibilitat per poder veure-ho tot a causa de la quantitat de vaixells i a les restriccions per poder-se moure per allà.
Aquest any vàrem decidir anar a veure-ho des d’un dels penya-segats que envolten la badia i que antigament era un punt important de la defensa de la ciutat: el Georges Head. És un antic emplaçament militar on encara hi queden restes de canons però que ara està habilitat com a parc. És un dels llocs on anem sovint a passejar, a llegir o a portar a la gent que ens ve a veure.
El dia no va acompanyar massa, però a partir de les 12 el lloc es va anar omplint de gent que venia a veure-ho. Alguns, molt clàssics, amb les seves cadires o mantes, cistelles de pícnic i copes de vi. Altres disposats a veure-ho sí o sí amb escales plegables per poder ser els més alts de tots. I tothom disposat a passar una bona estona.
Poc abans de la una els velers ja eren a la zona de sortida donant voltes en una petita superfície preparats pel tret de sortida. A la una en punt va començar la cursa. En primera línia els "maxis", els velers grans, en segona línia els mes petits. I des d' allà dalt tothom va aplaudir i va gaudir de l'espectacle.
Un cop van arribar a la sortida de la badia, a mar obert, van girar cap al sud i els vàrem deixar de veure i fins a l'any vinent. Llàstima que el dia era núvol, però va aguantar fins a la tarda sense ploure.
Per veure una bona foto del que això representa us aconsello anar a la Wikipedia per veure la panoràmica del 2007.
Marina
__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
Foto 1 i 2: Badia de Sydney des de George Head durant la sortida de la regata Sydney-Hobart
El dia 26 de desembre és festiu: és el "boxing day", un d'aquests festius estranys ja que tot és obert i comencen les rebaixes (per cert Nadal és dels pocs dies on tot o gairebé tot és tancat). Arreu del país se celebren moltes competicions esportives però a Sydney és un dia important perquè comença la regata
Aquesta regata de 650 milles reuneix el bo i millor dels velers de tot el món i va començar el 1945. El rècord el va aconseguir el 2005 el Wild Oats XI que va fer el trajecte en 1 dia, 18 hores, 40 minuts i 10 segons.
L'espectacle comença dies abans amb els velers al port de Sydney, fent els últims preparatius, sent entrevistats pels mitjans de comunicació i preparant els darrers detalls.
El mateix 26 de desembre pots veure la sortida de la cursa de moltes maneres: per exemple si tens un veler o barqueta (i aquí molta gent en té) pots anar a la mateixa badia i posar-te a banda i banda d'on passaran els velers per veure'ls passar. Ja us podeu imaginar el batibull que hi ha de vaixells: els de la policia, els controladors de la cursa, els que van a veure l'espectacle, etc.
De fet algunes companyies organitzen una sortida pel port amb dinar inclòs i música en directe que et permet gaudir de l’espectacle. Això també ho fa la companyia de ferris de Sydney, que prepara un ferri especial per a l'ocasió on pots escoltar jazz i dinar el que et donen en una caixeta de pícnic mentre fas temps fins que comenci la cursa.
Encara que comença a la una, durant el matí la gent va prenent posicions dins la badia o els diferents penya-segats i platges que l'envolten per veure-ho tot plegat. I és que la badia de Sydney es converteix en un batibull de vaixells i barques de tots els colors i mides, un espectacle difícil d'explicar.
He passat les festes a Sydney dues vegades: la primera varem agafar un d'aquest ferris especials i va ser prou distret: molta gent per pujar, alguns personatges típics d'aquests que no s'ho perdren mai, un grup de jazz tocant. Tot i que a la mateixa badia hi ha poca visibilitat per poder veure-ho tot a causa de la quantitat de vaixells i a les restriccions per poder-se moure per allà.
Aquest any vàrem decidir anar a veure-ho des d’un dels penya-segats que envolten la badia i que antigament era un punt important de la defensa de la ciutat: el Georges Head. És un antic emplaçament militar on encara hi queden restes de canons però que ara està habilitat com a parc. És un dels llocs on anem sovint a passejar, a llegir o a portar a la gent que ens ve a veure.
El dia no va acompanyar massa, però a partir de les 12 el lloc es va anar omplint de gent que venia a veure-ho. Alguns, molt clàssics, amb les seves cadires o mantes, cistelles de pícnic i copes de vi. Altres disposats a veure-ho sí o sí amb escales plegables per poder ser els més alts de tots. I tothom disposat a passar una bona estona.
Poc abans de la una els velers ja eren a la zona de sortida donant voltes en una petita superfície preparats pel tret de sortida. A la una en punt va començar la cursa. En primera línia els "maxis", els velers grans, en segona línia els mes petits. I des d' allà dalt tothom va aplaudir i va gaudir de l'espectacle.
Un cop van arribar a la sortida de la badia, a mar obert, van girar cap al sud i els vàrem deixar de veure i fins a l'any vinent. Llàstima que el dia era núvol, però va aguantar fins a la tarda sense ploure.
Per veure una bona foto del que això representa us aconsello anar a la Wikipedia per veure la panoràmica del 2007.
Marina
__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
Foto 1 i 2: Badia de Sydney des de George Head durant la sortida de la regata Sydney-Hobart
Setmana 4 (23-4-2011)
Aquesta setmana he fet algunes coses noves, com per exemple anar a comprar al supermercat. Aquí una empresa espanyola, amb base a Canàries, té la major cadena de supermercats del país. La veritat és que sembla com ser a Espanya, hi ha de tot, només que un xic més car. Lògicament no hi ha productes frescos, ja que tot ve congelat. Però per ser a l'Àfrica, no està gens malament poder seguir prenent Nescafé, paté el Ramat, etc.
Com que els supermercats no tenen pàrquings, hi ha uns nois molt amables que t'omplen les bosses un cop buides el carro, i te les porten al cotxe. Tot i que cobren per això, una propina mai està de més. Sempre porto bitllets de 500 francs (menys d'un euro) per ajudar-los a complementar el seu escàs sou.
Aquesta setmana també he experimentat la meva primera sortida nocturna. Que, per cert, no m'ha agradat gens. A on vam anar primer estava ple d'espanyols i occidentals en general. Quina gràcia! Per això em quedo a Barcelona!
I per acabar d’"alegrar" la nit, em porten a una espècie de discoteca, on als 30 segons tenia una negreta penjada del coll. Per Déu! Quin aclaparament... Si és que està clar, com deia un amic meu: “Allà seràs una cartera amb cames”. Blanc i ben vestit, presa fàcil d'aquestes noies de dubtosa moralitat que, sense arribar a ser prostitutes professionals, esperen una compensació al final de la nit. Així qualsevol triomfa. Com li vaig dir al meu company de treball: “M'has portat al paradís dels lletjos”. Està clar que si em perdo a Malabo no m’hi han de buscar allà.
La sortida de dissabte a la nit va ser molt més, diguem-ne, normal. Visita al cafè Malabo, el local amb més estil de la ciutat, amb música en viu i gent benestant gaudint-ne amb còctels de qualitat. M'he pres el meu primer mojito, ja que els fan també sense alcohol, de manera que em van guanyar a l'instant.
Després vam anar a una discoteca normal, on jo era l'únic blanc, la qual cosa cridava bastant l'atenció. Ara ja sé a qui m’he d’arrambar per sortir: al meu company Victor, que el tinc a càrrec d'una de les obres. És un negre colombià la mar de simpàtic que, a més, es vesteix elegant per sortir a la nit.
Ja us podeu imaginar l'estampa: un negre i un blanc amb americana, ben vestits i elegants a la nit malabenya. Si fóssim al meu TT, semblaríem dos policies d'una sèrie de finals dels anys 80. Endevineu quina? Més pistes, s'anomenaven Croquet i Tubs.
Setmana 5 (5-5-2011)
La veritat és que una de les coses que no t'esperes és que aquí hi hagi tanta seguretat. El primer dia estava espantat però, després d'uns dies aquí, em vaig adonar que no és ni de bon tros el que m’imaginava. El fet de ser blanc, paradoxalment, em dóna una imatge de respecte, i més quan vaig amb el vestit i el xofer.
Gairebé cada dia he d'anar al banc, per un motiu o un altre. Aquí tot es mou en efectiu, o amb transferència, però tot s'ha de fer manualment. Entrar o sortir d'un banc amb bastants diners en efectiu no és problema. Intenteu fer-ho a Espanya, segur que hi ha algú dins que li diu al de fora qui va "carregat".
A la nit és més del mateix, he passejat pels carrers de Malabo de nit sense problemes, de vegades en cotxe, de vegades caminant, sense incidències. Tot s'ha de dir, hi ha prou presència policial i això ajuda.
En definitiva, totes les meves pors a la seguretat en aquest país han quedat en res. Cada dia estic més a gust i integrat.
José.
__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Supermercat de Malabo.
Foto 2: Cafè Malabo.
Anterior
Aquesta setmana he fet algunes coses noves, com per exemple anar a comprar al supermercat. Aquí una empresa espanyola, amb base a Canàries, té la major cadena de supermercats del país. La veritat és que sembla com ser a Espanya, hi ha de tot, només que un xic més car. Lògicament no hi ha productes frescos, ja que tot ve congelat. Però per ser a l'Àfrica, no està gens malament poder seguir prenent Nescafé, paté el Ramat, etc.
Com que els supermercats no tenen pàrquings, hi ha uns nois molt amables que t'omplen les bosses un cop buides el carro, i te les porten al cotxe. Tot i que cobren per això, una propina mai està de més. Sempre porto bitllets de 500 francs (menys d'un euro) per ajudar-los a complementar el seu escàs sou.
Aquesta setmana també he experimentat la meva primera sortida nocturna. Que, per cert, no m'ha agradat gens. A on vam anar primer estava ple d'espanyols i occidentals en general. Quina gràcia! Per això em quedo a Barcelona!
I per acabar d’"alegrar" la nit, em porten a una espècie de discoteca, on als 30 segons tenia una negreta penjada del coll. Per Déu! Quin aclaparament... Si és que està clar, com deia un amic meu: “Allà seràs una cartera amb cames”. Blanc i ben vestit, presa fàcil d'aquestes noies de dubtosa moralitat que, sense arribar a ser prostitutes professionals, esperen una compensació al final de la nit. Així qualsevol triomfa. Com li vaig dir al meu company de treball: “M'has portat al paradís dels lletjos”. Està clar que si em perdo a Malabo no m’hi han de buscar allà.
La sortida de dissabte a la nit va ser molt més, diguem-ne, normal. Visita al cafè Malabo, el local amb més estil de la ciutat, amb música en viu i gent benestant gaudint-ne amb còctels de qualitat. M'he pres el meu primer mojito, ja que els fan també sense alcohol, de manera que em van guanyar a l'instant.
Després vam anar a una discoteca normal, on jo era l'únic blanc, la qual cosa cridava bastant l'atenció. Ara ja sé a qui m’he d’arrambar per sortir: al meu company Victor, que el tinc a càrrec d'una de les obres. És un negre colombià la mar de simpàtic que, a més, es vesteix elegant per sortir a la nit.
Ja us podeu imaginar l'estampa: un negre i un blanc amb americana, ben vestits i elegants a la nit malabenya. Si fóssim al meu TT, semblaríem dos policies d'una sèrie de finals dels anys 80. Endevineu quina? Més pistes, s'anomenaven Croquet i Tubs.
Setmana 5 (5-5-2011)
La veritat és que una de les coses que no t'esperes és que aquí hi hagi tanta seguretat. El primer dia estava espantat però, després d'uns dies aquí, em vaig adonar que no és ni de bon tros el que m’imaginava. El fet de ser blanc, paradoxalment, em dóna una imatge de respecte, i més quan vaig amb el vestit i el xofer.
Gairebé cada dia he d'anar al banc, per un motiu o un altre. Aquí tot es mou en efectiu, o amb transferència, però tot s'ha de fer manualment. Entrar o sortir d'un banc amb bastants diners en efectiu no és problema. Intenteu fer-ho a Espanya, segur que hi ha algú dins que li diu al de fora qui va "carregat".
A la nit és més del mateix, he passejat pels carrers de Malabo de nit sense problemes, de vegades en cotxe, de vegades caminant, sense incidències. Tot s'ha de dir, hi ha prou presència policial i això ajuda.
En definitiva, totes les meves pors a la seguretat en aquest país han quedat en res. Cada dia estic més a gust i integrat.
José.
__________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: Supermercat de Malabo.
Foto 2: Cafè Malabo.
Publicitat
Sindica aquest blog - RSS