Aquesta és la frase que més he sentit per disculpar qualsevol fet social, polític, económic que passi a Colòmbia i que no tingui una justificació políticament correcta. “Aquest país és així” és una posició còmoda, conformista, que es tradueix en un “Què hi farem? No hi ha res a fer!”. No hi estic gens d’acord. Aquesta no és l’actitud perquè canviïn les coses. Potser és que sóc una mica ingènua pensant que sí que poden canviar? Si sempre pensem així, les societats no evolucionarien, no canviarien situacions inacceptables per a la societat. Us en poso uns quants exemples de la premsa d’aquests dies.

A Bogotà estan construint la tercera fase del projecte de transport públic anomenat Transmilenio. Aquest sistema consisteix en una xarxa d’autobusos que tenen vies exclusives (no comparteixen els carrers amb els cotxes), com si fos un tramvia però, en comtes de trens, fossin autobusos. Aquesta tercera fase és molt important perquè ampliarà la cobertura de transport públic formal i ordenat. Les obres estan molt endarrerides i passa que tenen dues vies principals importantíssimes mig tallades. Vaja, que hi ha una part de la ciutat que està feta pols! Anar a l’aeroport és tota una excursió, i cal sortir amb prou temps per no perdre l’avió.

Però quin és el problema?, us preguntareu. L’empresa que va guanyar la licitació per fer les obres és una empresa corrupta que s’ha trobat problemes financers i no pot pagar els operaris. Aquesta empresa va guanyar el concurs públic perquè té una connexió directa amb el president. I de fet, s’ha descobert que no és la primera vegada que deixen alguna cosa a mitges, si no que a la costa colombiana hi ha diverses carreteres sense acabar que estaven a mans d’aquesta gent.

Bé, i la reacció de la població? “Ja se sap, aquest país és així”. Com? On van perdre la indignació? Com és possible que ningú protesti? Eeeeeh! Gent, que se us estan enduent els impostos, s’estan repartint el pastís davant dels vostres nassos (això passa a tot arreu, sí) i a més a més, no estan complint, no estan acabant les obres. Ara resulta que a causa d’aquesta situació, s’ha de declarar la nul·litat del contracte i això pot passar a la justícia i poden trigar cinc anys a resoldre-ho. Com? Ningú diu res? Doncs no.

Un altre cas. El cas de totes les institucions que estan malinterpretant les lleis i normes per preparar el camí al president perquè pugui optar a ser reelegit per tercer cop. La constitució ho prohibeix. Ja es va saltar les normes un cop, i ara hi ha tota una maquinària fent tot el possible perquè tot s’acceleri. I mentrestant el president què fa? Doncs crear un estat d’inseguretat en la gent, provocar que tinguem por. L’última proposta? Per guanyar la deliqüència organitzada a les grans ciutats que són Medellín i Cali, cal que la gent del carrer es converteixi en informadors. Aquests informadors tindran una remuneració per a tal servei. Bàsicament el que necessiten són estudiants que passin informació a les autoritats policials per atrapar els dolents de la pel·lícula. Uf! I jo dic: com és possible que se li permeti fer això? Aviat no es podrà ni parlar pel carrer! Qui són els dolents de la pel·lícula? ..I la gent què hi diu? “Aquest país és així. Tenim el president que ens mereixem”.

Però tot plegat és normal i tranquil·litza saber que són èpoques d’eleccions. Tenim eleccions al Congrés i al Senat el 14 de març, i les presidencials al maig. Ja us aniré explicant. Això promet: a veure qui la diu i la fa més grossa. Per primera vegada me n’alegro que jo no pugui votar en unes eleccions. Evito que em convidin a inauguracions de les seus dels candidats (aquí les eleccions són personalistes, no per partits), que intentin convèncer-me de les grandeses de certs candidats i que m’enviïn invitacions al Facebook… sóc feliç de ser fora del bombardeig polític que durarà quasi dos mesos.

Cristina
********************************
Fotos 1: El Transmilenio
Foto 2: Obres a Bogotà

+ Info:
Enllaç 1: Retrospectiva de les obres.
http://elespectador.com/impreso/bogota/articuloimpreso184988-via-de-vergueenza

Enllaç 2: L’escàndol continua, ara es veu que el constructor estava robant l’aigua.
http://elespectador.com/noticias/bogota/articulo184801-acueducto-denuncio-nule-esta-robando-agua-potable-obras-de-transmilen

Enllaç 3: L’anunci del president sobre els informants.
http://www.caracol.com.co/nota.aspx?id=944200

Enllaç 4: Versió de la notícia anterior en el periodisme seriós.
http://www.lasillavacia.com/historia/6206

Per aquestes terres del nord de l’Argentina hi ha moltes coses, conceptes, paràmetres que la mentalitat europea té difícil d’incorporar a la seva vida de cada dia si el que es vol és viure d’una manera tan similar com sigui possible als habitants de per aquí. El ritme de vida i de feina, les relacions socials, la relació amb el medi, la planificació del futur més immediat o les distàncies entre pobles són aspectes del nostre dia a dia que hem après, o més ben dit, anem aprenent potser no a incorporar-los tots a la nostra manera de ser, però sí a usar com a filtre en la nostra manera d’entendre per què la gent que hi viu és com és.

Un exemple molt concret, que per a nosaltres representa un bon exponent de com es viu el pas del temps, és el temps i el protocol que requereix fer un “asadito” en contraposició a una bona graellada de carn a la brasa.

D’entrada, no cal tenir una excusa concreta per a organitzar-ne un. S’improvisa fàcilment, via missatge de text per mòbil, o pel boca orella o simplement convidant qui en aquell moment és a casa teva encara que sigui de passada. Si ets previsor, tens un bon “frizer” (congelador) i tens bons amics que tinguin bèsties (és el nostre cas amb el Pedro i el Padre Gustavo), avises que quan n’hi hagi alguna a punt pensin en tu. El dia menys pensat et porten sencer a casa un “chivo” (cabrit) o un “lechón” o “chanchito” (tocinet) de 7 a 10 kg de pes i , ja net, que et cobren a 10 pesos el kilogram (1,85 euros el kilogram) i cap al congelador si aquell dia no tens cap compromís.

La bèstia s’acostuma a guardar sencera, sense esquarterar. Com a molt, al porquet li talles el cap i al cabrit li talles les potes del darrera. I el dia de l’“asadito”, prèviament descongelat si és el cas, encens el foc amb fusta de "binal" unes 4 hores -sí, sí, 4 hores- abans de l’hora prevista del sopar (que després segur que serà una hora més tard de l’hora que has dit ha tothom que vingués, perquè sempre arriba tothom tard). Per cert, hem dit sopar, perquè acostuma a ser estrany un “asadito“ al migdia per dinar (ja entendreu perquè).

Amb el foc encès i mentre es va fent brasa, damunt una taula, obres bé l’animal perquè quedi el màxim de pla possible, trencant la unió de les costelles amb la columna però sense separar-les. Se sala la peça de carn, i es frega o s’embruta tota amb algun tipus de preparat a base d’all picadets, oli, aigua i llimona. Es poden fer talls a les cuixes i separar la carn de les costelles i posar-hi allets ben picats. I si ja hi comença a haver brasa, se’n retira una mica cap on hi ha la graella, que està a uns 30 cm d’altura, i ben escampada es posa formant un quadrat. Les parts gruixudes de l’animal sobre la zona on hi ha brasa i les primes a l’interior del quadrat. A partir d’ara, anar vigilant que no falti llenya ni brasa, mentre comparteixes una cervesa i una bona xerrada amb els que van passant pel “quincho” (lloc on tenim l’“asador”). I aquí és on un nouvingut a l’Argentina, com ara l’acabat d’aterrar Joan d’Agramunt o l’Álex Guindal, que ens va fer una visita llampec fa uns dies, fa la típica pregunta: “Voleu dir que això ens ho menjarem pel sopar d’avui o bé és pel de demà?”.

Tots els que llegiu el post heu fet carn a la brasa alguna vegada o bé heu vist fer-ne. Fas foc i quan s’apaga poses la carn al damunt, volta i volta i a la taula. Tot plegat no més d’una hora! Ai las!! Aquí, fins al cap d’una hora i mitja, com a mínim, no es gira l’animal per coure’n l’altra cara. Abans, però, es frega bé amb mantega o fins i tot amb mel, perquè com que hem deixat per coure al final la part de la pell de l’animal, quan es vagi coent aquesta quedi ben cruixent. Hora i mitja més i a la taula. Abans, esclar, el que ha fet l’“asadito” esquartera l’animal per servir-lo, cosa que no es fa abans perquè la carn no s’assequi per dins, i ell acostuma a menjar directament de la graella els retalls, trossets i crostetes ben torrades de l’animal. Cervesa ben freda i bon profit! En una altra ocasió ja parlarem de l’“asado a la estaca” que només necessita unes 6 hores per coure la carn.

Ja ho veieu, doncs. El temps no el marca el rellotge aquí, sinó el que triga a coure’s la carn, compartir-la en una taula ben plena d’amics, prendre una cervesa o la xerrada que fas amb algú. Expressions com “me’n vaig, que tinc pressa” o “ja és l’hora, marxem” no les hem sentides, encara. De fet, hi ha pocs rellotges, aquí, ara que hi pensem... Per cert, com moltes altres coses aquí, fer l’“asado”, com el Soberano, només és cosa d’homes.

Família Carbonell
--------------------------------------------------------------------------
Foto 1: En Joan d'Agramunt, amb una bèstia
Foto 2: El Darío, mestre de l'escola, ensenyant a preparar la carn
Foto 3: El mestre en "asaditos" i mestre de l'escola Juan Carlos, àlies "el Tigre"
Foto 4: L'Álex apunt de queixalar una bona cuixa

Quina sensació més estranya. Jo he pogut sortir per aquella porta i passejar lliurement pel carrer sense que hagi passat res. La darrera vegada que ells sortien per aquella porta i que posaven els peus al Prinsengracht eren empresonats per les autoritats i atemorits per ser deportats a un camp de d’extermini nazi i viure un final de les seves vides inhumà i horrors.

Avui, després de 17 anys a Holanda, finalment he anat al museu d’Anna Frank. Ser a les mateixes cambres on aquests 8 jueus es van amagar durant dos anys i mig impressiona. Les cambres on vivien corresponien a la part superior i posterior de l’edifici on hi havia l’empresa del pare, una empresa de fabricació de confitures.

Per evitar que l’empresa tanqués, el senyor Frank, pare de l’Anna Frank, la va reobrir amb un nom nou i sota una identitat falsa.

Només un parell de treballadors sabien que tota la família s’amagava allà. I, perquè ningú se n’assabentés, els vuit jueus no podien fer gens de soroll. Us podeu imaginar què significa això en una casa vella en la qual la fusta gemega a cada passa que fas? Durant les hores de feina no podien emprar l’aigua, ni cuinar, ni tirar la cadena del vàter, i tampoc podien moure les cortines que tapaven la vista a l’interior de l’amagatall. Les finestres no es podien obrir (tampoc a l’estiu, encara que fes molta calor), l’únic lloc on podien respirar aire fresc era a les golfes. Una de les treballadores els portava menjar, revistes, llibres...

Un mes després de la mort d’Anna Frank, Holanda s’alliberava del feixisme, esperem que per sempre més. Als camps de concentració van morir moltes persones. La majoria jueus. Però que no oblidi ningú que també hi va haver homosexuals i gitanos que hi van ser deportats i exterminats. No se sol parlar d’aquests grups. I el que ningú sap a Europa i al món sencer és que la persecució contra Catalunya, contra la nostra cultura, la nostra llengua i la persecució contra els republicans va continuar durant la Segona Guerra Mundial, i que en Franco va enviar milers de catalans i republicans als camps d’extermini nazis. Que el que va passar l’Anna Frank, doncs, també ho van passar molts catalans.

I el pitjor d’aquesta trista història és que mentre que a Europa s’ha eradicat el feixisme, mentre que a Europa s’ha demanat perdó a les víctimes de l’holocaust i del feixisme i les han indemnitzat, a Espanya no s’ha fet pas res, de tot això.

Espanya és l’únic país d’Europa on els símbols feixistes estan permesos. L’únic país on encara avui, l’any 2010, l’extrema dreta, vinculada amb el feixisme i amb implicacions feixistes, omple un gran número d’alts càrrecs del funcionariat estatal. És a dir, no estem parlant de 4 desgraciats extremistes que no hi pinten res, sinó d’alts funcionaris que són els que manen a Espanya i són els que fan impossible una Espanya plural. Són els que fan impossible que Espanya sigui un país obert i realment democràtic. Espanya és l’únic país on encara no han tornat els documents confiscats per les autoritats feixistes que pertanyen als catalans, que no ha corregit les injustícies que el règim feixista va causar, ni ha demanat perdó, ni ha indemnitzat, ni ha rectificat. Espanya ni tan sols ha tingut la dignitat de recollir les deixalles dels cossos de soldats republicans que l’Espanya feixista va fer enterrar a l’aire lliure a les muntanyes de l’Ebre i que encara són allà escampats pel camp. Després de la Primera Guerra Mundial, Espanya va rebre nazis alemanys i els va acollir i protegir. I encara avui viuen lliurement a Espanya sense haver deixat de ser feixistes, participant lliurement en les associacions feixistes espanyoles.

No ens n’oblidem, i propaguem que si bé Europa es va alliberar del feixisme, nosaltres encara no n’estem pròpiament alliberats. El simple fet que l’advocat de l’Estat que va intentar prohibir la consulta popular d’Arenys de Munt hagi estat candidat de la Falange en dues ocasions, ja ho acredita. I tots els escàndols d’implicacions de polítics del PP i de funcionaris estatals amb organitzacions feixistes, també ho acrediten.

Bé. Acabo aquest article fent una crida a la llibertat, la tolerància, la democràcia (democràcia de debò) i els drets humans per sobre de tot.

Miquel

__________________
Fotos:
1. L’armari i el mapa que tapaven la porta d’entrada a l’amagatall.
2. Reconstrucció de com era la cambra on dormia l’Anna Frank, on també dormia un amic de la família Frank.
3. Les cambres ara no tenen mobles. Les cambres es van buidar després que se’ls emportessin. La treballadora que els portava menjar i revistes és qui va salvar el diari de l’Anna Frank, que es va quedar sobre la taula.
4. La visita al museu la vaig fer amb una amiga meva holandesa i en sortir vam demanar a uns turistes italians que ens fessin una foto davant de la casa de l’Anna Frank.
5. Molt a prop del museu d’Anna Frank hi ha un monument dedicat a l’homosexualitat. No és un monument gaire bonic, però el que compta és el significat que té.

Una de les excursions que més recordaré d’entre les que vam fer aquestes vacances és la visita a Tepoztlán, Morelos (Mèxic), i l’ascensió al Cerro del Tepozteco, una muntanya que queda just al costat d’aquest poble. Perquè us en feu una idea, és un poble molt típic mexicà, seria com un Rupit, tal com jo m’ho imagino. Què tenen de característic els pobles mexicans? Sobretot, les parades d’artesania, els restaurants i les esglésies. Com Rupit, el que deia. Però de parades d’artesania n’hi ha moltes més i segurament força més desordenades, però s’hi pot trobar coses realment boniques. Pel que fa al menjar, he de dir que de moment el Colorines, nom que entendreu de seguida veient la foto del restaurant, és un dels establiments on més bona cuina mexicana he provat. M’havien recomanat el mole i, sí senyor, va ser per llepar-se’n els dits. Aquell dia, però, encara no vam poder aconseguir el nostre objectiu (sobretot de la meva sogra i meu), que era pujar al Tepozteco. Tot just arribàvem a Tepoztlán a les quatre de la tarda, i preveient que no tindríem prou temps de pujar i baixar, vam decidir entaular-nos, opció que, com us deia, va acabar sent una molt bona elecció.

Al cap de dos dies, però, hi vam tornar i, ara sí, amb tota la intenció de pujar la muntanya. Per molta gent el Tepozteco és un lloc sagrat. Al capdamunt s’hi troba un santuari dedicat a Ometochtli-Tepoxtécatl, deïtat del pulque, la fecunditat i la collita. Tepoxtécatl era fill de Quetzalcoatl, i el 8 de setembre és el dia que cada any es commemora aquest Déu, una mica com l’aplec del Tepozteco, vaja. Aquest any, però, em sembla que en lloc del 8 de setembre, la cosa es va avançar i van decidir fer l’aplec l’1 de gener, que és el dia que nosaltres vam triar per pujar-hi. I si no era l’aplec, com si ho fos. Mireu, si no, quanta gent hi havia, tant per pujar-hi com per baixar-ne. Va ser al•lucinant. Tant va ser així que, al final de l’ascensió, el camí es va anar fent molt estret i costerut, i fins i tot hi van haver de fer un pas amb unes escales per fer més fàcil l’escalada. Tampoc no és res de l’altre món, però si s’hi suma la gentada que hi havia aquell dia, com que és tan estret, hi ha d’haver algú que controli el pas de la gent, i els deixi pujar o baixar per grups alternativament. En definitiva, que entre el temps que ens vam haver d’esperar per acabar d’arribar a dalt i per començar a descendir, va passar ben bé una hora, si no és que més. Sort que el paisatge, la companyia i l’esforç s’ho valien!

El que em va agradar menys va ser observar que a dalt del Tepozteco hi viu una colònia (força nombrosa) de teixons, els quals no poden reinserir-se al seu medi natural, i per culpa de qui? Bingo! De les persones que els donen menjar. Cada vegada estan més acostumats a la presència humana, fins i tot es deixen tocar, però poden ser perillosos, ja que a vegades es barallen pel menjar que els tira la gent. I tot això, al costat d’un cartell ben gran i ben bonic que acompanya, i de quina manera, l’escenari pictòric en general, que diu que, sisplau, no donis menjar als teixons, que els fas més mal que bé. Però la gent som com som. Vaig arribar a veure, perquè us acabeu de fer una imatge de l’escena, persones que es retrataven amb els teixons de fons, com si es tractés d’una estrella de cine o de futbol (la imatge és patètica, ja ho sé, però és el que em va transmetre personalment en aquell moment la noia amb ulleres de sol i una gorra que estava sent fotografiada amb els teixons just darrere seu). Potser si posessin un cartell que digués “Doneu menjar als teixons! És bo perquè fomenta l’equilibri i la igualtat entre les espècies, i alhora, fomentes el teu esperit de solidaritat i germanor amb els altres animals d’aquest planeta”, aleshores potser la gent s’ho pensaria dues vegades. En fi.

I per acabar, una anècdota: quin nom posaríeu a un bar, si en volguéssiu obrir un a Tepoztlán? Si havíeu pensat posar-li Bar-celona, llàstima, ja heu fet tard! I és que es diu, i sembla que amb raó, que en aquest poble hi ha una concentració molt alta de friquis per metre quadrat.

Fins aviat!

Pep

__________________
Fotos:
1. Esglesia de Tepoztlán
2. Restaurant Colorines
3. Pujada al Tepozteco
4. Vistes des del Tepozteco
5. Teixons
6. Bar Bar-celona