Després d'uns dies a casa, em sento una mica com la cançó d'Adriano Celentano cantada per la Françoise Hardy: buscant la “casona” que jo m'estimava però que no la trobo perquè ni casa és com era, ni jo sóc com era.



Encara que tots els edificis estiguin on han de ser, i la transformació de la ciutat no hagi estat gaire important, el temperament de la gent sí que ha canviat, potser d'una forma que no m'esperava (això sense tenir en compte el canvi personal).

D'una banda, d'això en diem desarrelament, però de l'altra li podríem dir “multiarrelament” (ho dic, perquè potser la “casona” que no és com era s'ha sumat a la meva altra “casona” que és a l'altra banda del globus en aquest moment).

Tres anys sense venir a casa, amb 8 anys vivint a Tòquio en total, pesen molt. Sobretot tenint en compte que el lloc on he madurat, ha estat allà, a Tòquio (i no pas aquí a Barcelona).

Els efectes són patents. Va des dels usos socials, passant pels gustos per la roba o la tallada de cabells, el menjar, com treballar, la velocitat caminant o fent les coses, fins i tot els hàbits per fer-se la dutxa. Val a dir que el record del lloc que vaig deixar fa llufa, i ho fa perquè hi ha alguna cosa que no torna.


Un aspecte subtil del país ha canviat mentre jo feia els meus canvis personals a un altre lloc, on la cultura és tan diferent. Japó el porto a dintre, igual de fons que altres cultures que he conegut a través dels ulls d'amics que he fet allà hi que han deixat la seva petjada. Allò que et diuen que tornes a ser com eres quan arribes a casa, trobo que no és veritat.

En tot cas t'hi adaptes, però no com abans. T'hi adaptes com si fossis un estranger que acaba d'arribar a un país nou. El fet de poder veure els canvis que hi han hagut a casa “amb ulls crítics”, a més, fa que sota els ulls dels nadius que s'han adaptat als canvis conjuntament amb el país, et fa una persona “dura”, o fins i tot “aliena”, o un que “no hi entén perquè no ha estat aquí quan això i allò passava”. I això ratlla.

Ratlla perquè tenen a dins del cap la imatge d'una persona que, amb el temps, s'ha tornat estranya, però que “les deixa anar” per veure si alguna cosa impacta i canvia a millor.

Pepi

(continuarà...)

-----------------
Vídeo: François Hardy canta "La maison où j'ai grandi " d'Adriano Celentano
Imatge: Àlbum de Pepi a Flickr (http://www.flickr.com/photos/depepi) "With @cat_net"

Ahir a la tarda, segons tornàvem a casa després de passar el dia fora amb uns amics, vaig veure al carrer, tirada a les escombraries, una carpeta gran d’aquelles que acostumen a portar els estudiants d’arquitectura. De l’interior en sortia un paper que semblava ser una làmina del segle XIX, a punt de caure a la vorera.

Desde fa anys m’he acostumat a anar tafanejant pels mercats d’antiguitats –aquí a França n’hi ha molta afició- i només em va caldre una ullada per reconèixer que el paper i l’estil s’assemblava molt a alguns dibuixos que tinc per casa de la mateix època.

La carpeta estava just davant d'uns baixos, a la mateixa vorera de casa, on durant uns quants anys sempre hi havia assegut un home ja gran que hi tenia tot tipus de paperots. Vaig obrir la carpeta amb compte -un no sap mai el que es pot trovar- i per la meva gran sorpresa va resultar estar plena de dibuixos i gravats del segle XIX.

Després de passar una bona estona classificant el lot, hi vaig comptar unes 200 làmines diverses. Es notava que el conjunt havia tingut problemes d’humitat, però hi havia algunes làmines on els dibuixos encara estaven en un estat raonable.

La majoria són representacions de sants i d'història sagrada, però també hi ha llocs comuns de França o dibuixos satírics.

Un dels que més m’ha cridat l’atenció és una representació de l’últim sopar en un grabat de l’any 1832 –avui he vist que el Museu Britànic en conserva una còpia-. Representa la LLibertat, sopant amb els seus apòstols –els polítics francesos de la època- i dient allò de “en veritat us dic que un de vosaltres em trairà”.

Per cert, la reproducció que em vaig trovar data del període de la revolució de juliol de 1830, coneguda arreu pel famós quadre de Delacroix: “la Llibertat guiant al poble”.

Avui he tornat a pasar pels baixos dels veins, però les portes tornen a estar tancades, com ja és normal durant aquestos últims mesos. Em pregunto que més deu haver-hi al interior i quantes coses a vegades acaben a la brossa per no saber-hi trovar un lloc millor.

Antoni Chumillas, Antibes (França).

-------------------------------------------------------------
Foto 1: Gravat del segle XIX.
Foto 2: Representació de l’últim sopar en un grabat de l’any 1832.

Fa uns mesos vam visitar la Missió de San Juan Capistrano, una parròquia espanyola situada al sud de Califòrnia. Aquesta missió va ser erigida l’any 1776 pel Pare mallorquí Juníper Serra. És una de les missions més importants de totes les missions californianes.

L’objectiu primari de les missions era el de convertir el major nombre possible de natius cap al cristianisme. Espanya, en comptes de portar espanyols a habitar les colònies, com van fer els britànics, van creure que podrien convertir els natius en espanyols.

Per aquesta raó van crear les missions, per educar i convertir la gent. Aquells que es van convertir, van anar a viure a la missió i no en podrien sortir sense permís. En menys de 30 anys la missió va anar prosperant fins a tenir 1000 habitants.

La missió compta amb una basílica de pedra, una capella i una església; habitacions/cel•les i menjadors, sales de música, sales on feien el vi i l’oli, una gran extensió d’horts, forns i jardins, un cementiri i la caserna dels soldats, entre d’altres.

L’any 1812 hi va haver un terratrèmol que va destruir gran part de la missió, que posteriorment va ser reconstruïda. De fet avui dia les obres de reconstrucció encara segueixen. A partir d’aleshores, la missió va entrar en declivi.

Quan Mèxic es va declarar independent d’Espanya, el 16 de setembre de 1810, el govern va decidir acabar amb la missió. Però quan Califòrnia va passar a ser part dels Estats Units, el govern va retornar la missió a l’església catòlica.

Tot i que aquesta missió és propietat de l’església, està dirigida per una organització no governamental, així doncs només reben subvenció de les donacions dels visitants i els benefactors.

Estel i Lluís, EUA.

------------------------------------------------------------
Foto 1: Horts de la parròquia.
Foto 2: Restes d'un forn en el que feien estris de metall.
Foto 3: jardins de la parròquia

Fa molt temps que no us explico res des de Berlín. Torno a ser aquí després de moltes setmanes de silenci, amb vacances pel mig i una reincoporació laboral molt intensa. Escriure al bloc és sovint buscar un forat a l'agenda, estar inspirat, trobar idees i escriure sense presses ni estrés. No és precisament en el moment que en trobo jo, però ara mateix m'estic adonant que escriure és un bon mètode de relaxaciò per trencar amb la rutina i les obligacions.
Ara mateix sóc al metro, a la línia U8 i anant cap a Alexanderplatz, són les 08:30 del matí d'un dissabte i mentre alguns miren sense pauses el seu smartphone, jo doncs he decidit agafar un paper i escriure-us.

Després d'una setmana de més de 70 hores treballades de dilluns a divendres (!!!) em sorprèn que Berlín encara em faci somriure en un moment d'esgotament absolut. Ahir a la nit, sortint de la feina sobre les 12 de la nit, vaig endinsar-me als mons subterranis per anar cap a casa. Observar el què passa al metro pot ser molt emocionant i sobretot un divendres a la nit.

Ahir tothom semblava feliç, només hi havia gent jove amb ganes de gresca i els vagons estaven plens de gom a gom. Encara que per molts visitants pugui semblar sorprenent, la festa pels que viuen a Berlín comença al metro. La primera cervesa es fa al metro, de camí cap a la festa que toca aquella nit; així que el consum d'alcohol pot preocupar a països on hi ha "llei seca", però pels berlinesos és una acte rutinari i un clar indici de cap de setmana!!!.

Imagineu-vos-ho doncs: 12 de la nit, vagons plens i cervesa. Estar a aquell vagó després de 15 hores treballades em va resultar surrealista, però al mateix temps molt emocionant. Un al costat de la porta del metro, altres seguint-los en l'estrofa principal, turistes seguint l'exemple dels alemanys ja amb la cervesa a la mà i rialles i crits que es sentien per tot arreu. Era inevitable somriure i meravellar-se de tan bon rollo. Era una sensació estranya. Estava esgotada, tenia el cervell saturat, tenia ganes d'anar a casa i dormir, però aquell ambient enganxava i em van arrencar unes bones rialles durant els 20 minuts de trajecte.

Aquesta és una de les grans virtuts de Berlín. Els berlinesos seràn antipàtics, serà una capital sense calers ni feina, una ciutat amb poc sol, però enganxa, cautiva, sorprèn i sempre fa somriure.

Aquesta ciutat es plena de personatges bojos, bohemis inspiradíssims i joves enèrgics que fan fascinar a qualsevol. Serà la força del ying yang, que mostra només la part maca de les coses en una moment de devallada? Serà una façana que no deixa veure la incertesa i solitut de les persones en una impersonal gran ciutat de 892 km quadrats?

Maria Miquel Quadra, Berlín.

--------------
Video 1: Flashmob a un vagó del metro de Berlín (línea U8).
Video 2: Un grup tocant a la parada de metro de Alexanderplatz.