El 7 d'octubre del 2008 presentaren la primera versió del Spotify i tot d'una va ser un èxit. Que per usar-lo calgués invitació un encert, perquè molta gent l'esmentava per a demanar-ne, altres per oferir-ne. En provar-lo trobarem que era molt còmode teclejar el nom d'un disc, artista o discogràfica, que sovint el trobés, clic i a sonar. El darrer disc d'U2 va estar abans al Spotify que no pas a les botigues.

Música i més música a l'abast, de franc i legal. Semblava impossible. Molts es preguntaven quant duraria. El febrer del 2009 retiraren música després de les pressions d'algunes discogràfiques. Vam pensar que era el principi del fi. Havia de passar; són ben sabuts els problemes que hi ha entre internet i la indústria musical.

Volem que les discogràfiques trobin un nou model de negoci adaptat a la Xarxa i per això els nois del Spotify ens queien bé. Volíem que se'n sortissin. Férem la vista grossa quan la versió de franc tenia cada cop més publicitat. Mirant de ser pràctics tampoc no ens queixarem gaire perquè no és programari lliure; de moment l'important és la música i després ja demanarem reproductors sense restriccions. Fins i tot al web de la Free Software Foundation esmenten el servei perquè la música brolla en el format lliure Ogg Vorbis.

Però l'agost vam saber que algunes discogràfiques eren accionistes de Spotify en secret des del 2008. Sony BMG, Universal Music i EMI tenen accions de l'empresa amb seu a Luxemburg. Uns dies després sabíem que que el darrer any l'empresa havia perdut 3.1 milions d'Euros. La noticia gairebé coincidia amb la presentació del reproductor per iPhone i Android, el sistema operatiu de Google per a telèfons mòbils. Només el poden usar qui pagui els 9,99 Eur mensuals de l'abonament Premium. No ho hi ha versió de franc, finançada amb publicitat, per qui vulgui escoltar des del mòbil.

L'anunci del Spotify mòbil ens ha fet tocar de peus a terra. La majoria van qualificar el programa amb una o dues estrelles al lloc de descàrregues. El preu del compte Premium sembla pensat per les discogràfiques, encara aferrades al vell i suculent model de negoci del disc rodó. La xarxa fa possibles preus més baixos gràcies al fàcil que és construir una economia d'escala: comprar és a un clic de ratolí o «tap» de mòbil tàctil, i sense que calgui fabricació, estocs ni distribució –això darrer ben clar al Spotify, on els usuaris són els distribuïdors perquè usen tècniques de p2p.

Els qui estem interessats en que el model de negoci canvii potser hem de mirar cap a d'altres llocs on no hi hagi discogràfiques. El Jamendo n'és un. Ja fa dies que té reproductor per a telèfons mòbils i permet descarregar les cançons per a sentir-les sense connexió. Qualsevol bitòleg pot programar reproductors perquè és lliure. De franc per ús particular però de pagament per la resta. El preu s'hi diu amb les possibilitats de la Xarxa i l'economia d'escala que permet: si voleu usar la música pel vostre negoci, per 160 Eur l'any us enviaran un USB carregat de música o us el renovaran periòdicament. La meitat, 80 Eur, són pels artistes. La SGAE no podrà cobrar-vos res.

Això sí, els de Jamendo són artistes no gaire coneguts. Encara. Potser passa perquè usam massa Spotify i afegitons, on només hi sonen els de sempre gestionats pels de tota la vida; aquells que mai no canvien encara que en algun moment ens ho pugui semblar.

---
Imatges: material de premsa de Spotify i Jamendo.