Internet està formada per tres capes:

- Infraestructura de xarxa
- Programari (el codi)
- Continguts

Diuen que els mòbils són la connexió del futur. Fins no fa gaire la infraestructura de Xarxa mòbil no era gaire de refiar: cara i lenta. Limitada a certs continguts. El programari tampoc no era gens transparent. No podíem escollir el codi que governava els nostres mòbils. Entesos, “codi” sona quelcom molt llunyà, una cosa “d'ells”. Però cal que superem l'aparent complexitat del concepte o la nostra llibertat és en joc. El codi és qui decideix allò que podem fer al món dels bits. Ningú no vol ser dirigit ni tenir la llogada la llibertat de llegir, de moure's. Cal vigilar el codi i saber identificar quin ens convé. Els continguts a la Xarxa són molt diversos, cap problema. Pero ai, el codi i les infraestructures poden dir què podem visitar o no.

Tot plegat ha començat a canviar al darrer Mobile World Congress. Per primer cop l'important era el programari i no l'aparell; el mòbil de torn.

Al WMC la pregunta no era quin mòbil nou presentava cada casa sinó amb quin sistema operatiu funcionarien. El pavelló de desenvolupadors al WMC va tenir més pes que mai. El protagonista ha estat l'Android, de Google, al que HTC, LG, Sony, Motorola i Samsung s'hi han apuntat amb més ganes que la resta. Els rivals són Apple amb l'iPhone, BlackBerry i Microsoft amb el Windwows Mobile 7. Però la multinacional de Redmond ja no és la protagonista. El món del maquinari PC és diferent al del maquinari mòbil. La diversitat comença al món dels bits. Per primer cop haurem de pensar en quin és el sistema operatiu de les galindaines que comprem.

El moment no és ideal però tot té un començament. Google ha fet l'Android a partir de codi lliure, el pinyol ho és, però no el conjunt final. El fonament hi és per aconseguir mòbils completament lliures, això és, que no governin allò que podem fer per la Xarxa. Els hàckers (els mestres d'aixa del bit) tornen a tenir la paraula. A can Google miren de mantenir-hi la complicitat que els permet la seva condició de megacorporació. Caldrà seguir des d'aprop quin tictac gasten amb els mestres del codi.

I Nokia? Han apostat fort pel programari lliure amb el sistema operatiu Maemo però no han aconseguit seduir altres fabricants. Tampoc no hi ha gaire oferta pròpia amb Maemo. Només Apple es pot permetre un sol mòbil potent amb un sistema operatiu que no té ningú més --i que no és lliure, a diferència del Maemo. El Symbian (recentment alliberat) pesa molt a la casa però s'ha fet vell de cop. A Nokia necessiten un “thinking outside of the box”.

La capa del programari està canviant al món de la telefonia mòbil però encara hi ha molt camí per a recórrer. Les infraestructures són en mans de poques empreses que no ens permeten refiar-nos de la seva neutralitat --i l'assumpte dóna per un altre apunt que va més enllà de la telefonia mòbil. Només els continguts són en les nostres mans. Però i què, si el programari i les infraestructures els ignoren?

---
Foto: Xoxe Garcia.

A can Google diuen que el Wave ha de revolucionar la forma de comunicar-nos a internet. Tant que el correu electrònic semblarà, en comparació, una cosa antiga i poc pràctica. Que algun dia en comptes d'e-mails enviarem e-ones. L'experiència personal és que la cosa no arranca.

Al Wave algú obre una ona amb un text, foto, enllaç o vídeo i t'hi inclou. És una invitació a participar en una conversa. Després d'un parell de mesos la majoria de converses van sobre per a què serveix el Wave. I a les interessants hi he arribat tard perquè el Wave no avisa.

S'hi han fet coses prou útils, com ara el «Manifest en defensa dels drets fonamentals a Internet». Va sorgir en forma de Wave cap a un grup d'internautes. Depuraren el text proposat mitjançant comentaris, en enllestir-lo el publicaren als seus blogs, l'anunciaren al Twitter, usuaris de Facebook el penjaren en forma de nota al seu mur, i en poc temps els mitjans de comunicació se'n feien ressò. Tot plegat en una tarda.

Tots els que participaren en la redacció manifest tenien el Wave obert aquella tarda. O algú els va avisar per un altre mitjà. El Wave no avisa. Tot ho fa: els SMS, la missatgeria instantània, el correu electrònic, el Facebook i el Twitter. Quan algú ens esmenta a un tuit, un led blau fa pampallugues al mòbil. Taronja si és correu. Pel correu arriben avisos de missatges directes del Twitter i dels esdeveniments més rellevants al Facebook –que podem configurar per a dir què és o no rellevant. Enmig de tot això el Wave resta silenciós.

Sembla que els enginyers de Google volen tinguem permanentment el Wave obert al nostre navegador. Aquest és, per a mi, el problema més important de l'invent. Potser la intenció de substituir el correu electrònic els ha fet ignorar completament un mitjà que no es pot obviar en tant poc temps. La realitat és tossuda. Els serveis a la xarxa són molts i hem d'organitzar-nos. En fem seguiment també amb telèfons mòbils quan no som davant la pantalla gran. El correu electrònic és una gran manera d'estar al corrent de les coses que passen: els missatges són un text senzill i podem llegir el correu des de molts llocs, amb programes prou simples perquè el correu ho és. Usar el Wave significa tenir permanentment carregat el navegador --un programa prou pesant-- a la memòria d'un dispositiu que no va gaire sobrat de recursos. Ja tenim en marxa el correu per a rebre avisos d'arreu. Perquè allà no hi pot ser també el Wave?

Els serveis a internet mai no ens han de donar la sensació que ens estem perdent alguna cosa important. El Wave, sense avisos, aconsegueix que ens perdem el xup-xup d'allò que s'hi cou. I miram que no cuinar-hi coses gaire importants --com ara demanar perquè serveix el Wave.

Un empleat de Google em va demanar que no li preguntés coses del Wave; «és cosa dels australians i jo tampoc no hi estic gaire d'acord». Però també va recordar que és una versió «alfa» i que encara s'hi han de fer moltes coses. I que és lliure. La idea és bona tot i que --de moment-- faltin detalls que potser aniran arribant. La reconciliació amb el correu electrònic? No li perdrem el fil. O l'ona.

Els problemes de Google amb Xina eren un tema recurrent cada cop que tocava criticar l'empresa. «Qué opines del sotmetiment de Google a la censura xinesa?», em demanaren aviat farà un any.

La decisió d'obrir un cercador auto-censurat és del febrer del 2006. Google.com estava filtrat pel govern xinés, fallava i era lent. Obriren Google.cn per a 1) satisfer els interessos dels usuaris i construir una empresa líder, 2) ampliar l'accés a la informació i 3) ser sensibles a les condicions locals. Argumentaren que «en una situació on només hi ha opcions imperfectes, creiem que hem fet una opció raonable».

Encara que un dels tres motius era «l'ampliació de l'accés a la informació a qualsevol persona que vol que farà que el nostre món sigui millor, més informada, més lliure i lloc», el Google.cn servia, per damunt de tot, per a situar-se a un mercat gran i cada cop més important.

Gestionar una empresa global no és fàcil. A internet totes les empreses són globals perquè persones d'onsevulla poden visitar el lloc. Les lleis són diferents a cada país. Sense anar més enfora, a Espanya cal guardar un any els moviments dels visitants als servidors. Algú podria pensar que això va contra la seva privadesa i enfadar-se amb qui gestiona el lloc web. Però el cas és que les empreses espanyoles no poden garantir l'anonimat a internet; no pot estar entre els seus serveis talment Google tampoc no podia mostrar segons quins enllaços a les planes de resultats de Google.cl. Tant l'anonimat com l'accés a tota la informació són dos drets importants a internet.

Per a Google fer bondat a la Xina suposava que els acusessin de censuradors en complicitat amb un règim totalitari. Però també atacs. Divendres Google explicava atacs sofisticats que suposaren el robatori de propietat intel·lectual. Sovint reben atacs però aquest era diferent: almenys 20 grans empreses també havien sortit malparades. Les evidències deien que l'objectiu de l'atac eren comptes del Gmail d'activistes pels drets humans a la Xina. També descobriren que terceres parts entraven regularment al correu d'alguns activistes.

Google ja no censurarà els resultats. No tendran més crítiques ni atacs però hauran de tancar Google.cn. Google.com, filtrat, anirà malament i perdran visites --i impactes publicitaris. La decisió és valenta perquè la Xina és un mercat prou important. Per això, a la pregunta «qué opines del sotmetiment de Google a la censura xinesa» vaig respondre «és un problema d'alguns règims polítics, no dels llocs web». 10 mesos enrere justificava l'auto-censura de Google perquè per a una empresa el primer són els beneficis --van obrir Google.cl per a «construir una empresa líder en un sector altament competitiu». Però internet és social per damunt de tot i les empreses han de tenir-ho en compte. No és gens fàcil satisfer els usuaris a mida que els governs --també de països democràtics-- volen tenir més control sobre la Xarxa. Alguns perquè no volen que ningú parli clar i d'altres per a protegir la propietat intel·lectual.

---
Imatge: BBC.

El 2009 ha estat marcat per la lluita al voltant dels drets d'autor. Per un costat els editors demanant més restriccions a les còpies que circulen per internet. Per l'altre els internautes rebutjant qualsevol restricció a la xarxa. La història només ha començat perquè no serà fàcil trobar un punt de trobada: els internautes no volen comprar el que la indústria cultural vol vendre. Els seus productes van ser molt útils quan ells eren l'única manera de publicar i distribuir les obres culturals, però internet ha canviat radicalment l'escenari. Els empresaris volen perpetuar el seu negoci emparant-se amb les lleis del "copyright". Però la realitat és tossuda: si ha canviat la tecnologia també ha de canviar el "copyright".

Les lleis del "copyright" nasqueren fa 200 anys per mor d'un nou escenari tecnològic. Fou una concessió de la societat als empresaris que muntaren impremtes i xarxes de distribució. Fins aleshores no havia existit cap restricció per a la còpia, però n'hi havia poques: poca gent sabia llegir i per tant pocs eren capaços d'escriure –i tornam al començament de la frase. La indústria ens va demanar que prohibíssim fer negoci als impressors sense drets damunt les obres. En definitiva, tot plegat tenia l'objectiu de protegir impressors amb d'altres impressors. Era raonable. En aquell moment ens va semblar fantàstic cedir els nostres drets de còpia als impressors perquè finalment hi hauria llibres per a tothom. Tampoc no hi perdíem cap cosa pràctica perquè no podíem tenir impremtes a totes les cases. És molt -potser massa- fàcil cedir un dret quan no té utilitat pràctica. Però la tecnologia ha canviat i el 2009 tenim impremtes digitals a gairebé totes les cases. També ha sorgit un gran sistema de distribució: internet. I ara, qui és el valent que recupera el nostre dret inicial a la còpia privada? Ens agradaria que la indústria trobés un altre model de negoci que no estigués basat en la còpia ni la distribució, però de moment semblen poc disposats a fer-ho. Han de pair-ho. Serà dur. Alguns artistes ja han adaptat el "copyright" a noves fórmules més laxes, com ara el Creative Commons. Però són poc coneguts perquè tenen poc (o gens) suport dels empresaris. Tampoc no els ajuden gaire els organismes públics que han de vetllar per la cultura, unes institucions que sovint semblen més amoïnades per la indústria. Són inèrcies males de canviar en poc temps.

Però pensem-hi: si existís una màquina de copiar pans amb cost proper a zero, consentiríem que tinguessin restriccions per protegir els forners? Doncs la cultura també és un aliment de primera necessitat. El bit és així de poderós i no podem ignorar-ho. No podem posar portes a foravila.

Hi ha més coses que han passat al 2009: s'ha parlat molt de xarxes socials de "cloud computing", de llibres electrònics i la connexió des dels mòbils ha començat a agafar força. Però quan pugem un vídeo al Facebook, enviam una foto des del mòbil al Twitter, escrivim un text a qualsevol lloc, passem un llibre o desam un document, tot això pot ser delicte si el "copyright" continua com era 200 anys però més dur encara: sense el dret de còpia privada sense ànim de lucre que sempre havia estat nostre i que ara ens volen llevar.

L'any que deixem ha estat el del 40è aniversari d'internet. No hauria estat un fenomen social si no fos per l'hipertext, el programari de treball en grup, les interfícies gràfiques i un maquinari més fàcil d'usar. Douglas Engelbart fou l'inventor de totes aquestes coses. Fins i tot del ratolí, que batejà com a «indicador de posició x-y per a sistemes de pantalla».

La primera connexió de la xarxa ARPANET va ser entre dos ordinadors, clar. L'un al laboratori de Leonard Kleinrock a UCLA (University of California, Los Angeles) i l'altre a SRI (Stanford Research Institute). L'ordinador del SRI era a l'oficina del Douglas Engelbart, i és que ell n'era al pinyol de tot plegat.

Devers el 1950, Engelbart li donava voltes a com fer que el món fos millor. Creia que calia organitzar-se per a recollir l'intel·lecte humà de les persones. Va pensar que els ordinadors eren un bon instrument per aconseguir-ho. La idea era nova, perquè aleshores aquells maquinots no eren gaire cosa més que grans calculadores. El següent objectiu era connectar-los entre sí i fer-los més fàcils d'usar. S'hi va posar.

El 1955 Engelbart es doctorà per enginyeria la Univesitat de Berkeley i va fundar l'Augmentation Research Center (ARC) a l'Al SRI. L'objectiu era augmentar l'intel·lecte humà mitjançant un nou sistema informàtic. Del treball «Augmenting Human Intellect: A Conceptual Framework» en va sorgir el NLS (oN-Line System). Va ser el primer ordinador que emprà enllaços d'hipertext, el ratolí, monitors, informació organitzada per rellevància i finestres gràfiques. La presentació del NLS --el 9 de desembre de 1968 a San Francisco-- encara avui es coneguda com a «La mare de totes les demostracions». Perquè les investigacions d'Engelbart a l'Augmentation Research Center estaven dins els programes d'ARPA, aquelles experiències serviren par a crear la xarxa ARPANET precursora d'internet. Un any després de la demostració del NLS, el primer node permanent era en marxa. El 2009 n'ha fet 40 anys.

A partir de 1976 les coses no anaren gaire bé i una bona part de l'equip del SRI va anar a parar al Xerox PARC. Allà hi pogueren perfeccionar les idees que havien vist al NLS i presentaren els primers ordinadors gràfics: l'Alto i el Star. Steve Jobs i Steve Wozniak el 1979 van fer una visita al PARC per a veure l'Alto. En sorgiria l'Apple Lisa i més endavant el Macintosh l'any 1984. Bill Gates va visitar Apple per a oferir millores als fulls de càlcul i demés programes. Amenaçava amb vendre els seus programes a IBM, el principal competidor d'Apple. Finalment aconseguí una aliança Apple-Microsoft que els donava accés als detalls tècnics de les interfícies gràfiques d'Apple. La informació serviria per a perfeccionar el Windows 1.0, presentat el novembre de 1985.

I en Dogulas Engelbart? Apple li va pagar uns 40.000 Dòlars per a poder incloure ratolins als seus ordinadors. La cosa va durar poc temps, perquè quan l'estri fou popular --i podia donar prou ingressos a l'inventor-- la patent ja havia caducat.

---
Imatge 1: University of Virginia.
Imatge 2: MIT.
Imatge 3: The University of Texas at Austin.

La Mar ha evolucionat els darrers anys però el Pep no. Queda molt enfora aquella època inicial en la que un cuidava de l'altre. En la que en Pep era brillant. Ara s'ofeguen; les coses no flueixen. La Mar sent afecte pel Pep, que la vol però no l'estima. L'imposa les seves necessitats i obvia les d'ella. La Mar ha esperat, amb paciència, uns canvis que no arriben. Pretén que la Mar retrocedeixi cap als vells temps feliços. Ella sap que mai no pot tornar enrere i ho ha decidit: la relació s'ha acabat.

En Pep no sap què fer. Tot plegat ha anat molt ràpid i l'ha agafat per sorpresa. Està ancorat al passat --quan era brillant-- i no se li acut cap proposta de futur. Només xantatge emocional. Li diu a la Mar que sense ell està perduda. Que no trobarà ningú igual. L'acusa de matar-lo poc a poc.

La Mar no reacciona al xantatge i aleshores ell se n'adona que la ruptura és inevitable. Contracta un advocat. Legalment ella té accés a una part del patrimoni que van fer junts, però el Pep no vol ni parlar-ne. Cal que signi un conveni privat renunciant a tot el que la llei li atorga.

El conveni privat és desmesurat. La Mar reuneix un grup d'amics que l'ajuden a preparar una defensa basada en drets legítims, sense legalismes. Ella no vol plets. Just pretén que en Pep accepti la realitat; que entengui cap on van evolucionat els seus respectius camins. Que cadascú perdi el menys possible. Orientar-lo perquè la seva nova vida li sigui profitosa.

En Pep organitza una reunió amb la Mar i els seus advocats. Li comuniquen que el conveni no admet cap rectificació. Però que estigui tranquil·la, no van contra ella sinó contra les persones que li puguin fer costat. Marxa sense creure-s'ho. Amoïnada pels drets dels seus amics, presents i futurs.

En Joan, pare del Pep, se n'assabenta i la telefona: «No passis pena que res no és definitiu. Parlaré amb ell i trobarem una solució» . Ella no se'n refia perquè sospita que en Joan protegirà el patrimoni familiar. És lògic. Que en Pep és molt tossut i hàbil amb el xantatge emocional. I que els advocats han demostrat que se les saben totes. Ella no vol plets; només seguir el flux natural de la vida, un que va cap a una llibertat que el Pep no ha volgut valorar. Per això no poden seguir junts. No serà fàcil.

Si heu clicat els enllaços sabreu quins són els veritables protagonistes d'aquesta història. Tocava parlar-ne perquè la cosa ha estat sonada –i el que ens espera. Però no puc agafar-ho per enlloc. No té cap lògica perquè no hi governa la raó. M'ha recordat el que passa a tantíssimes ruptures sentimentals on els despits, ressentiments, venjances, xantatges i dolor anul·len la capacitat de raonar. No serà fàcil.

---
Imatge: Eneko/20minutos.es