Conspiranoia al Twitter

El 28 de gener fou un dia de vaga de piulades contra la censura a Twitter. Molts usuaris van anunciar que abandonarien la xarxa social durant 24 h i l'etiqueta #TwitterBlackOut va treure fum. Censura, una paraula que provoca reaccions ràpides sense aprofundir gaire, i és que el mot «censura» sona molt malament en una internet que hauria de ser lliure. És veritat que Twitter serà més restrictiu?

Dos dies abans de la jornada de vaga, al blog del Twitter anunciaven un canvi tècnic. Fins ara, quan rebien una denuncia esborraven les piulades que anaven contra les lleis del país de torn. El canvi consistia a ocultar-les només per als internautes d'aquell país. Això significa que la resta de món sí que podrà veure allò censurat per les lleis d'algunes contrades. En principi tot indica que a Twitter hi ha menys censura que abans; ja no esborraran res per a tothom.

Per què una mesura per rebaixar el nivell de censura que abans ja existia provoca aital protesta contra la censura a Twitter? Possiblement perquè cal llegir i reflexionar les coses abans de fer acusacions –cosa no gaire freqüent, malauradament--, perquè a internet 2.000.000 de persones poden aixecar la cama just perquè han vist 200 que ho feien, i perquè la paraula censura és tabú a la xarxa. Qualsevol escàndol a internet sol generar una allau de suposades conspiracions, també conegudes com a conspiranoies. El mal pot ser gran per qualsevol servei i en una setmana veure com es desfà una comunitat que ha costat 5 anys fer-la. Per això, en veure les reaccions, a Twitter van donar més detalls, el dia 27, al mateix apunt de blog. Fins i tot la EFF, una organització que vetlla per les llibertats a internet, va publicar un article per explicar que tot plegat era una confusió.

Les qüestions legals són un bon maldecap per als responsables d'un projecte a la xarxa. Ben al contrari que «censura», el tractament que ara Twitter dóna als continguts amb problemes legals és una bona idea que poden seguir la resta de llocs. Internet no té fronteres i els nostres llocs es poden visitar arreu del món. Els països cada cop tenen lleis més restrictives; sense anar més enfora a l'estat espanyol per mor de la llei SindeWert, que pot fer que un lloc australià tingui problemes a Espanya perquè algú de l'Argentina hi ha publicat un enllaç cap a continguts amb drets d'autor. Fins ara no quedava més remei que esborrar-ho, cosa que podia semblar incomprensible per la resta de món –i pitjor encara, una «censura» que portés cap a conspiranoies. Sobretot calia anar alerta si el lloc web tenia una oficina al país demandant: podien tancar-la i que els empleats tinguessin problemes legals --a més de quedar-se sense feina. Twitter té oficina al Regne Unit, Irlanda, el Japó i aviat Alemanya.

Ocultar el contingut només pel país estiracordetes fa que la cosa queda resolta: cap perill per l'oficina local ni pel lloc. Sí, també el lloc, perquè seguint amb l'exemple d'Espanya, una demanda basada en la llei SindeWert pot suposar que bloquin el lloc sencer a l'estat. Amb la nova tàctica de Twitter no passaria i, mentre, a la resta de món poden seguir visitant el contingut. Fins i tot els visitants de l'estat si fan circular la seva connexió per servidors de proximitat estrangers –el que prou xinesos fan per esquivar la censura del seu país.

Per descomptat hi ha pràctiques penades per les lleis de molts països, com ara la publicació de dades personals o l'assetjament; qualsevol publicació contra els drets humans fonamentals. Però ningú mai no es queixarà si ho esborren perquè òbviament no és censura i eliminar-ho és un bon servei que ha de donar qualsevol parada a internet.

En definitiva, tot plegat una bona idea per a fer el menys penós enfront lleis que són una mala idea. I de l'escàndol al voltant de Twitter podem aprendre que cal anar molt alerta en fer anuncis de qüestions tant sensibles com la censura. Fet i fet, a Twitter ja feia temps que esborraven globalment continguts perquè en realitat també són víctimes de la censura dels règims més restrictius. I mentre això passava, sovint se'ls usava com exemple d'eina que havia ajudat en algunes revolucions a països totalitaris. Ara serà més fàcil garantir que això continuï passant, perquè la censura serà més laxa. Però la noticia és que Twitter s'ha passat al costat fosc i que a partir del dia 26 practica la censura.

Als cursos de gestió de gestió de comunitats a internet caldria que hi hagués un capítol per aprendre què fer i què dir, en ser gestors d'un lloc, per tal de no provocar mai les temudes conspiranoies internàutiques que poden fer que les víctimes semblin botxins.

---
Imatges: 324.cat, Turinboy al Flickr.

El tancament de Megaupload ha posat de manifest un grapat de coses que sospitàvem: massa internautes tenen mal entès què és ètic o no a l'hora de compartir arxius, què poc entén internet la vella indústria de la cultura i que no és pas veritat que la gent ho vulgui tot de franc a internet.

Molts internautes es lamenten del tancament de Megaupload i reclamen el seu dret a compartir. Amb el segon força gent hi està d'acord, però pocs se n'alegren del tancament de Megaupload. Cal tenir ben present que el lloc violava una norma bàsica: en copiar cal que no hi hagi ànim de lucre. No està gens bé guanyar diners amb unes obres i no pagar res a l'autor. Els propietaris de Megaupload hi van fer una milionada. Un bon nombre d'internautes d'arreu aconseguien un sobresou a canvi de pujar-hi obres protegides. És un tema de remuneració, no de còpies. Intentaré explicar que la remuneració és el rovell de l'ou de la qüestió dels drets d'autor.

Compartir és un dret natural. Així ho van tenir ben present els redactors de les primeres lleis del copyright, fa 202 anys. Fins aleshores copiava tothom qui podia i en sabia, però a mà. Les còpies eren ben escasses, clar. Va aparèixer un invent revolucionari, la impremta. Els empresaris del ram van demanar protecció i la societat va cedir el seu dret de còpia als impressors. Pensarem que no perdíem res pràctic, sinó més aviat tot el contrari: gràcies al copyright els empresaris s'hi posarien de valent i hi hauria moltes més obres que no pas copiant-les a mà –sovint per monjos de monestir difícils de tractar. L'accés als llibres faria que més gent aprengués a llegir i escriure; en definitiva, més cultura arreu. Per altre banda, tant donava no poder imprimir, tanmateix no fèiem pas comptes d'instal·lar cap impremta a casa. La llei tenia un detall que cal destacar: continuava vigent el dret de còpia sense ànim de lucre entre particulars. El lucre estava reservat pels impressors i autors perquè la remuneració era el centre de l'assumpte. També ho era difondre més la cultura, però no tant; seria una conseqüència de protegir la feina dels impressors i per tant dels autors, que fins aleshores sovint vivien del mecenatge.

Les lleis de copyright han tingut ben poques modificacions al llarg de gairebé dos segles. Les més importants són recents i per mor de l'arribada d'un canvi tecnològic tant important com el que les van fer sorgir: amb internet i els ordinadors, a gairebé totes les cases hi ha «impressors» en potència. Aquest altre bot tecnològic tant notable, ¿ha servit per a modificar el copyright en base a l'esperit amb el qual el vam redactar en aparèixer l'impremta? Això és, ¿hem legislat per tal d'aconseguir difusió de la cultura a base de fer el màxim nombre de còpies? Ben al contrari, les noves lleis pretenen prohibir el dret de còpia sense ànim de lucre entre particulars. Vam concedir el dret de còpia als editors perquè no era probable imprimir a casa, però ara que sí podem «imprimir» no ens el deixen recuperar.

Tothom està d'acord que els autors han de cobrar per la seva feina. Sempre ha estat el pinyol de l'assumpte –repeteixo. Però ningú no legisla clarament al voltant dels autors. Parlen de «lleis de drets d'autor» i el títol sembla molt correcte: lleis per a que els autors cobrin? Sí però no: a la pràctica totes les modificacions del copyright van contra les còpies sense ànim de lucre que fem a internet. Tot plegat és un bon embolic per a protegir els ingressos d'una indústria de còpia i distribució que ja no necessitem.

La qüestió és que seguim tenint les idees tant clares com fa 201 anys enrere. Les obres han de circular al màxim i seguirem compartint sense ànim de lucre. Però volem que els autors cobrin. Estem disposats a pagar, els milions de comptes premium de Megaupload en són un exemple. Han estat un error perquè ni un cèntim ha arribat als autors. Dels errors se n'aprèn. En primer lloc hauríem d'estar profundament en contra de les pràctiques d'aquesta empresa i celebrar que l'hagin tancat. En segon lloc hem de cercar com redirigir tota aquesta milionada cap a les butxaques dels autors.

No serà fàcil perquè la indústria ha demostrat que no comprèn aquest canvi –no hi aprofundirem; basta observar-los. El cert és que en revisar els meus darrers pagaments me n'adono que només els he pogut enviar cap autors que han renunciat a la vella indústria. Gent que ha col·locat els seus discos i llibres a llocs on els podia descarregar sense pagar --solen ser plataformes creades per una nova indústria de la distribució. A la mateixa plana sempre hi havia un botó on fer un pagament. No demanen pas que compris cap còpia sinó que paguis perquè han fet música o han escrit un llibre. Aquesta és la tendència: volem pagar però no volem comprar còpies. És el retorn del mecenatge de la cultura, només que aquest cop amb petits pagaments de milions de persones. Més lliure. Moltíssim més que no pas treballant per editors fabricants de còpies. Bones noticies per la majoria d'autors. Pels editors capaços d'oblidar el negoci de les còpies per a treballar en el que havien de fer però que sovint han deixat en segon pla: posar en contacte autors i persones que manifesten coincidències en les seves inquietuds.

Les lleis de copyright, adaptades a internet, haurien de penalitzar als que es quedessin amb els diners de les creacions, no de les còpies. Però em fa l'efecte que no podem esperar gaire del legisladors que només escolten la vella indústria; la llicència Creative Commons ho fa, ja en tenim, de legislació. Hi ha nova indústria disposada a reemplaçar l'anterior. I prou diners per a ells. Els ingredients hi són tots per què comenci l'efecte Megaupload.

Just una anècdota per acabar: el darrer llibre que he comprat en format electrònic ja l'havia llegit després de baixar-lo de Megaupload. En aquell moment no hi havia forma de pagar l'autor perquè el llibre no era a cap lloc legal. Però n'han fet una reedició, cosa que ha fet fos venal a un web on el podia comprar pel que crec que ha de costar un llibre electrònic: menys de 10 Eur i que l'autor cobri almenys el 70% cada venda. Ha estat l'oportunitat per pagar una obra que em va agradar. He pagat la feina, no la còpia, perquè ja l'havia fet. I va ser molt fàcil.

---
Imatges: 324.cat, Viquipèdia.

Google ha fet canvis al cercador que no li han agradat gens a Twitter . Diuen que costarà més trobar la informació del Twitter. La queixa no és coherent si recordem que no va renovar l'acord amb Google per a poder-hi fer cerques en temps real. Mesos després el signaria amb el cercador de Microsoft, Bing. Estem davant una lluita entre els grans de la xarxa que perjudica als internautes, que no ho tenen gens fàcil per a trobar continguts a un lloc on cada cop se'n generen més: el Twitter.

Si mirem el codi font de les planes del Twitter amb les nostres piulades, contenen una ordre que diu als cercadors que no han de seguir els enllaços. Es tracta del “rel=nofollow”. En el cas del Twitter, els hashtag (això és, paraules amb el caràcter coixinet davant) també són enllaços que envien cap a cercar les piulades amb el mateix hashtag, que diuen quins són els temes més calents dins la xarxa social. Tot plegat enllaços cap a llocs i paraules importants. Internet és un món d'enllaços, de connexions entre planes que exposen idees per tal d'expandir-les i depurar-les. És el que al món real en diem «tenir contactes». Els cercadors ho saben i per això mesuren la rellevància de cada text en funció dels enllaços que l'envolta, dels contactes. Quan un “rel=nofollow” diu que cal oblidar els enllaços, aleshores només queda el text. Es perd la connexió entre les diferents exposicions del pensament en forma de plana web. Es perden els contactes. No se sap qui és qui ni perquè diu el què diu. Només hi ha text orfe. És el que Google veu de les piulades del Twitter: text aïllat sense cap connexió amb res. Són ratlles a l'aigua; no tenen gaire rellevància.

El que diem a Twitter és prou vaporós. El lloc només serveix un nombre limitat de piulades i de missatges directes. El que hi vam escriure fa un parell de setmanes no hi brolla després d'una petició genèrica com, per exemple, cercar-hi una paraula. Podríem recuperar les piulades si tenim l'enllaç exacte, i aleshores sí les mostra. És per això que eines com Storify.com són molt útils: quan un tema ens interessa, allà hi podem crear una col·lecció de piulades sobre la cosa en qüestió. Però cal fer-ho ràpid, abans que Twitter deixi de servir les piulades. Per tot plegat els cercadors són prou útils: visiten el que diem cada poc temps i el guarden per a mostrar-ho quan cerquem un tema. Fan el que Twitter no fa. Però els “rel=nofollow” impedeixen classificar-ho com important o no, i els resultats de la cerca donen poca importància tot allò que diem al Twitter. No té connexions, és text «sense contactes», sense rellevància.

Hi ha una excepció: el cercador Bing amb el que Twitter té un acord comercial per què pugui indexar-ne els continguts com toca, ignorant els “rel=nofollow”. Allà sí que hi funcionen les cerques de temes que han tingut ressò al Twitter --això és, connexions mitjançant enllaços. Però a Twitter es queixen que no passi el mateix a Google que no en té cap permís. No és coherent.

A can Twitter mai no han tingut gaire clar què volen. És clar que fer-hi negoci, una cosa ben legítima. No és fàcil, a internet, però per aconseguir-ho cal no trair als usuaris. Les seves decisions comercials han fet que les nostres piulades restin invisibles. I perquè saben que tot plegat grinyola, ara llencen pilotes fora criticant a Google que fa invisibles, les piulades, per mor de les decisions comercials de Twitter. És un cas palmari d'allò que en castellà en diuen «el perro del hortelano». Cal que recordem que les nostres piulades són vapor i que si un tema és important cal recórrer a llocs, com ara els blogs, que encara respecten la neutralitat de l'essència d'internet: els hiperenllaços.

---
Imatges: Visión desde Cuba, In Between Cases at HarvardLaw74.

Que les xarxes mòbils de connexió a internet han de col·lapsar és una vella predicció: la van fer pel 2010 i pel 2011, però diuen que encara no ha passat. No n'estic gens segur perquè aquest any hem tingut problemes per a connectar des d'alguns llocs i moments. Possiblement perquè el 46% dels telèfons de l'estat són intel·ligents. Aquest Nadal i Reis se n'hi afegiran una bona quantitat. Si la cosa continua així el 2012 necessitarem més WiFi fins que no tinguem altres solucions.

La connexió ja comença a ser un problema al centre de les ciutats en hores punta i durant les aglomeracions dels horaris comercials. És fàcil comprovar com torna a mida que tanquen el comerços i tothom torna cap a casa. El mateix va passar aquest estiu a les zones turístiques i les platges: resultava gairebé impossible pujar cap foto al Twitter --fins i tot piular-- des de la platja a les hores de sol batent.

Totes les xarxes tenen problemes de saturació que es solucionen invertint-hi diners i ampliant-les, però les mòbils tenen una vulnerabilitat afegida: el senyal de ràdio. Potser ho hem comprovat a casa amb els encaminadors WiFi, que poden interferir amb els dels veïns. Només tenen 11 canals i cal usar-ne un d'allunyat a la resta d'encaminadors propers, cosa que a la pràctica redueix els disponibles. Cada punt pot donar connexió a un nombre limitat de dispositius --variable segons el model. Passa quelcom semblant amb les antenes de xarxes mòbils: cadascuna pot atendre un nombre limitat de persones i no se'n poden posar tantes com cal en llocs on hi ha molta demanda.

La connexió WiFi pot ser una alternativa per quan el 3G ja no dóna més de sí. Quan som a una zona saturada podem seguir connectats si usem una xarxa sense fils. També pot quedar saturada perquè els encaminadors no admetin més usuaris i no pugui haver-n'hi més --per mor de la limitació dels canals. Però donarien una mica d'aire al 3G. Cal afegir-hi que no és còmode: sol fer falta una contrasenya. La cosa es podria solucionar amb punts WiFi propietat de l'operadora amb qui hem contractat el 3G, amb autorització permanent per a connectar-hi. Però si ens movem perdrem la cobertura; la commutació entre encaminadors WiFi no és instantània. Ho és amb WiMAX. La tecnologia 4G farà que canviar de la xarxa mòbil a la WiMAX sigui transparent i les possibilitats de connexió es multiplicaran.

La 4G encara trigarà en estar present arreu. Mentre tenim una 3G que dóna senyals de saturació, amb poques possibilitats d'ampliació. També tenim prou espai per més WiFi i que, sobretot, als llocs públics sigui més fàcil connectar-s'hi. És una oportunitat perquè els comerços i institucions competeixin per a donar millor servei al client. Que la xarxa mòbil estigui saturada pot ser un altre motiu per aturar-se a fer una tassa a aquell cafè que té bons encaminadors i la contrasenya del dia a la pissarra, junt al menú.

--
Imatges: Wikimedia Commons, Wikipedia.

La discussió entre els defensors dels drets d'autor i els internautes és un diàleg de sords. Semblava que tot plegat estava ben allunyat, però el dia 12 Zapatero va dir que havia aturat la «llei Sinde» per la pressió al Twitter. Per fi ens escolten, als internautes? Potser no n'hauríem de dir internautes car és una majoria qui fa servir internet. Es tracta de ciutadans.

Els canvis a la indústria dels drets d'autor són inevitables. David Bravo ho il·lustra a les seves conferències: «podem discutir hores sobre si ens sembla bo o dolent que en amollar un bolígraf aquest caigui al terra. Però en acabar el debat i independentment de les nostres conclusions, si el deixo anar, el bolígraf tanmateix caurà». La indústria pretén prohibir unes descàrregues impossibles d'aturar a internet. Per aconseguir-ho, només poden ser repressors, això és, forçar un fre cap a l'inevitable. Lligar el bolígraf, perquè mai no caigui, de manera que sigui molt difícil escriure. A la repressió, cal afegir-hi propaganda. Han publicat informes que magnifiquen la «pirateria» a Espanya fins a situar-la en els primers llocs, que especulen sobre ingressos milionaris dels «pirates» i que quantifiquen les pèrdues de la indústria amb xifres que van més enllà del que ingressaven els anys més pròspers. Han fundat nombroses associacions per a fer veure que són molts i aconseguir una entitat corporativa eficaç per pressionar els governants que només escolten grups de pressió i no ciutadans individuals. Però alguna cosa ha canviat: persones unides mitjançant les xarxes socials també són una entitat capaç de fer pressió.

Som un lobby? Potser sí. A la Viquipèdia diuen que «és un col·lectiu més o menys organitzat que, amb estratègies diverses, intenta influir en administracions públiques, governs i parlamentaris perquè, quan prenen decisions, ho facin afavorint els seus propis interessos o els d'aquells que representen». Ho som perquè estem més o menys organitzats. Menys que més, si ens comparem amb els lobbies de la indústria. La nostra organització rau en les converses que brollen de la raó: si amolles el bolígraf, cau. No som prou cínics per crear una realitat paral·lela i vendre-la als nostres governants. La nostra desorganització ho fa impossible perquè sempre hi haurà un bon nombre de persones que explicaran el món com és i no com voldríem que fos. Internet és un món de converses que dóna lloc al lobby de la raó. Sense voler, possiblement. Per això ens vam sorprendre quan Zapatero va dir que la xarxa havia aturat l'aprovació del reglament de la «llei Sinde». No hi confiàvem pas. N'estem contents i per no perdre el fil cal que seguim usant la raó perquè no en sabem gaire, de lobbies.

---
Imatges: J. R. Mora, 324.cat.

Amb el Nadal arriben els informes sobre l'estat de les vendes a internet. Que cada any hi comprem més. Cert, és una notícia del tot previsible. Per donar-hi interès, podem donar voltes a una cosa de la qual encara en parlem poc: el fet de portar tot el mercat del món a la butxaca gràcies als mòbils intel·ligents –aquests ordinadors diminuts que també ens permeten telefonar a preu considerablement alt. Veiem prou gent al carrer consultant el mòbil: correu, xarxes socials, webs. Però n'hem vist poca «fotografiant» codis de barres a un comerç. Si és freqüent pot convertir-se en un canvi social prou important. De moment, només és latent i encara no sabem com funcionarà.

Existeixen aplicacions per a mòbils que llegeixen els codis de barres i els cerquen a internet. Ens podrien dir quin és el lloc que té millor preu. Tot seguit, hauríem d'arribar a llocs pensats per a mòbils que ens fessin molt fàcil la compra. Uso el condicional simple «hauríem» perquè encara no passa.

Hi ha milions de botigues a la xarxa, però no mostren el codi de barres a la fitxa del producte. Perquè no ho fan, els llocs de cerca no poden relacionar la seva oferta amb cap codi de barres. Passa que han pensat la seva botiga web com un lloc de ciment: algú hi entra i compra en funció del que troba a les lleixes. En aquest cas són lleixes virtuals en forma de plana web que brolla de categories; talment el rètol que encapçala el passadís del centre comercial: «estufes». Potser hi ha filtres per marques o preus, fins i tot pel codi del model; és l'única cosa que el web fa més fàcil la compra en línia. Però no és un canvi social gaire significatiu perquè no és pas tant allunyat de la compra al món real. El mercat real i virtual són compartiments estancs cada cop més a prop. Encara no sabem què passarà. La combinació del millor preu i servei, a la xarxa, amb el poder tocar i ensumar, al món real, fa preveure que la competència serà tremenda. Per jugar-hi, cal tenir un codi de barres ben posicionat. I ja veurem què passa.

Cal que els llocs de comerç electrònic facin un canvi important. En primer lloc, han de posicionar tota la seva oferta en funció del codi de barres. En segon lloc, han de crear llocs pensats per a mòbils que faci molt fàcil comprar-hi. Això farà que moltes més persones es passegin per botigues del món real escanejant codis i cercant a internet la millor oferta combinada a l'experiència de tocar i ensumar al món real. Quin canvi suposarà per al comerç basat en botigues de ciment i totxos? Possiblement, bons preus a canvi d'un millor servei; treballar per a una experiència que no estigui només basada en el preu. Saber aprofitar la diferència entre la compra com a activitat ociosa i la compra per necessitat.

Els clients en seran els beneficiats de tot plegat. Internet, un món de converses, està destinat a servir les persones humanes.

---
Imatges: Best Android Apps Review, Wikipedia.