O potser només és el primer dia de la resta de la meva vida. Tard o d'hora ens retrobarem, això segur.

I fins aquí hem arribat. Aquest serà l'ultimíssim "Coses d'en Santi". Ho deixo quan encara no he cansat ni agobiat ningú, espero, quan els vídeos tenen la alegria i ganes de fer coses que em va fer posar amb tot això de les càmeres, l'edició i el guió. Tampoc espero que aquesta sèrie us hagi canviat la vida, però en aquest cas tampoc no es tracta d'això. Si heu somrigut i us heu quedat amb ganes de més, em dono per satisfet.

Hi haurà més "Coses d'en Santi"? Trobaré parella? Em podré guanyar la vida imitant animals? El temps ho dirà. Ara per ara, aquest és el final del camí. Un plaer haver-lo compartit amb tots vosaltres.

Aquí ho teniu, el gran final, amb la segona part de les sèries de tv que m'han marcat. Perquè de vegades, la realitat supera qualsevol ficció. Al vídeo també us explico que serà de la meva vida, i què faré a partir d'ara. Tremola, món, que aquí ve el nou Santi Feliu!!!

Jovent,

Hi ha moltes maneres de dir que tot té un final, però potser una de les més directes i ben nosta seria "aqúí s'acabava el que es donava". Això és el que em deia la meva àvia quan li demanava més pa amb nocilla per berenar quan era petit. Em feia un tastet amb torrada de pà de pagès inclosa i apa, a escampar la boira! La seva teoria era que les coses bones, millor tenir-les en petites dosis, així no te'n canses mai. Ben mirat, era ben punk aquesta filosofia....

Doncs bé, seguint la filosofia de l'avia (gràcies, iaia!), avui podreu veure la penúltima entrega de les "Coses d'en Santi", per deixar-ho tot ben amunt i que la gent tingui un bon record d'aquesta sèrie, d'aquests vídeos. I pensant de què podria anar aquesta entrega final, me n'he adonat que les sèries en sí ja eren un bon tema.

Som-hi doncs, amb les sèries de TV que m'han marcat, primera part!

Ep nois,

Què, us pensàveu que se m'havia empassat la terra? Ah, gran error amics, però he estat amb mil embolics al cap, i per fer vídeos necessites temps i energia. Per cert, que tot té un final i el d'aquest blog i sèrie de vídeos ja és ben a prop. Però abans de posar-nos melodràmatics, fem un "alto" al camí. Ara que tothom està obsessionat amb tenir un cos 10, lluir modelet i cos a la platja a l'estiu i tot allò que s'engloba dins la vida sana, opto per una via reivindicatica: visca la vida contemplativa i visca la vida relaxada!

Fer esport no és bo per la salut física i mental, amics. I per demostrar-ho, he fet un "Coses d'en Santi". Vagi de gust!

L'espera s'ha acabat! Després dels quatre capítols de la Primera Temporada, Santi Feliu, cambrer del bar del Zoo torna amb nous videos. Avui, un dels temes que més capfiquen als homes de totes les professions i edats:com escollir la música adequada per triomfar a la primer cita. Energy!

Nois, la vida és una cosa ben estranya i de vegades tomba per uns lloc que no t'esperaves i, coi, fa mal. Recapitulem: vaig començar la setmana de la millor manera possible, retrobant-me amb la noia amb qui vaig xocar a la sortida del supermercat. I, mira, no m’havia passat mai abans, però va ser un retrobament de pellícula. Ella es diu Rossio, i mare de deú, és guapíssima. A més, li agraden les novel•les de detectius. Ens vam enrotllar, vam parlar, vam quedar...Fabulós.

Fins aquí tot bé. Ara ve el “baixon”. El problema és que és dedica a...com ho diria.....bé, per no donar-hi voltes: fa el carrer. I no, a mi no m’ha cobrat, però té al costat un paio d’aquells que no convidaries mai a casa perquè no et robés els coberts. Em sembla que li diuen Rossinyol, com l’ocell i la cançó. Parlo d'aquest ocell:


Sembla maco, oi? Doncs el Rossinyol d’aquí a Barcelona no ho és tant. Fa cara de ser un mala peça aquest Rossinyol. No, si ja tenia raons perquè els ocells em fèssin grima, ara ja puc dir que fugiré davant de qualsevol cosa amb dues ales!

El cas, que veure la Rossio amb aquesta mena de xulo-putes m’ha desinflat una mica. L’Iris ho ha notat, la Clàudia em sembla que també i...ostres, la Gisela ha anat al gra, i m’ha fins i tot m’ha dit que feia la mateixa cara que un ximpanzé enamorat, en zel! Això ja sí que no. Això és un mico enamorat:


Això també és un mico enamorat. Una mica més gran i molt enamorat:


I aquest sóc jo ahir al vespre. Val, bona cara no faig, però cara de mico.....tampoc, no? Vosaltres mateixos, mireu:


Que què feia escoltant cançons de Jacques Brel i Leonard Cohen amb l'Ipod. Moments baixos, amics, ben baixos....


Sí nois, de vegades l’amor fa mal. I al Zoo en tenim uns quants que subscriurien aquesta idea.

Ser fidels als animals és profitós. Les granges Foster fa més de quinze anys que fa els anuncis amb un parell de pollastrots. La gràcia és que ells intenten ser pollastres real, però no ho són. Són ninos, com el gall dindi que representarà Eurovisión i que ja us vaig presentar al blog, i per tant, pollastres impostors. Maco, oi?

A la seva web hi ha la vida i miracles dels pollastres Foster, val la pena fer-hi una ullada. A més, recentment han fet una paròdia brutal d’un anunci famós del qual també en vam parlar al blog, aquell on una noia del carrer es transformava en perfecta amb l’art del retoc.

Aquesta és la paròdia de l’anunci de transformació. De ninos a pollastres reals!


I si els pollastres Foster us cauen simpàtics, què dir d’un animaló clàssic de la publicitat argentina, protagonista de mil anuncis i paròdies. Us enrecordeu de “La llama que llama”? Allà va!


Poser no són reals, però aquests animals es fan estimar.

Salut i Zoo!

Quina manera de tornar a la realitat de Zoo, amics. De vegades passa, que tu arribes a un lloc i està radiant, i la gent sembla que vingui d'un enterrament. I la meva primera conversa amb la gent del Zoo només tenia una paraula que es repetia i molt mal rotllo de fons: sabotatge.



Uns desgraciats han fet servir bidons tòxics a dins el Zoo. Però a qui se li pot acudir una bestiesa com aquesta? A la gent del PLA, potser i la seva dèria malaltissa i psicòpata amb els animals? Mireu, no cal ser un gran detectiu amb aquest tema. Jo els veig MOLT capaços a aquests individus.

Resultat: encarara hi ha molt merder dins el Zoo, i m'he agafat uns dies de vacances que tenia pendents per escampar la boia mentres la poli fa la seva feina. Jo em dedicaré a fer com l Àngel'Esquius, el detectiu del llibre de l'Andreu Martin que estic llegint.

Però la paraula sabotatge em continuarà voltant pel cap.Sabotatge. Una paraula molt lleja, i la podiern haver fet molt grossa. Fa anys, però, que una cançó que es diu, casualitats de la vida, "Sabotatge" és una de les meves preferides.

Mentres li dono voltes a la resolució del cas, allà va la cançó. Perquè tot no pot ser dolent del tot, oi?

Tinc complexe de Terminator, que sempre torno (i si no, mireu la sèrie que acaben d’estrenar a la tele, amb més robots amunt i avall!). Després de passar la febrada que em va tenir al llit uns quants dies i de desconnectar del món, Internet inclosa, per Setmana Santa, ja he tornat a Barcelona i al Zoo.

Abans, però, vaig viure un d'aquells moments que com a bon cosmpolita que no té cotxe ni tansols recordava, però que pateixen la majoria de mortals a terres catalanes: els embussos a la carretera. Quan estava acostumat a la pau i tranqui·litat de la caseta al Montseny, i anar sense estrès ni horaris....patam! Visca el colapse per tornar a la gran ciutat. Jo, que vaig amb la calma en bici al Zoo, i que estava orgullós de no tocar res amb quatre rodes, he caigut de grapes a l'asfalt. I què vaig fer?

Tenia dues opcions:

La primera, prendre-m'ho com una experiència mística, tipus aquest clip clàssic de REM


La segona, petar com un aglà. És el que feia Michael Douglas a "Un dia de Furia". I tampoc cal, oi?


Torno a la pregunta: I què vaig fer? Resposta: res de res. Fer com el nou cadell del Zoo, i dormir una estona. Perquè tot i que de vegades la vida pot ser com una pel·li o un videoclip, el millor és prendre-te-la com si estiguessis al Zoo. Més tranquil i més felçi, segur que estaràs. Prova-ho, jo ja ho he fet!

Carai...semblo un venedor d'enciclopèdies.....m'ho hauré de fer mirar. En tot cas, tot torna a la normalitat. Espero.

Bones!

Quan era petit, el primer dia de classe sempre feia una redacció que es deia “Les meves vacances”. Aquest cop seria una redacció avorridíssima, perquè, ho reconec, per primer cop a la vida he trobat a faltar el curro! Sí, ho dic clar i alt: VULL TORNAR AL ZOO! Bé, ehem, el cas és que he tornat avui mateix, i als cinc minuts ja tenia ganes d’estar fent el gos, que bàsicament és el que he fet aquestes vacances. Sempre volem el que no tenim, oi?

El moment àlgid de les fantàstiques vacances que he passat a casa d’uns amics al Montseny amb un post-refredat brutal ha estat veure moltes pel•lícules. I anant al cine, sense descàrregues sospitoses....Perquè després es digui que sóc un pirata! De fet, els del cine valoren si fer-me soci honorífic, amb la pasta que m’hi he deixat! He recuperat pel•lícules que tenia pedent des de fa temps. I sí, ja ho sé, que són pel•lis que tothom n’ha parlat, amb premis, cues de gent i bla, bla, bla. I know! Però estic ocupant trobant la dona de la meva vida, i les pel·lis passen a segon terme.

Al gra. La primera que he vist, una bonica història d’amor, amb una gran cançó. Serà per contrarestar els meus fracassos amb les relacions via internet? És “Once”


I la segona, una d’aquelles pel•lis que tet fan somriure parlant d’un tema del•licat. Amb noies com la Juno, qui pot dir que no es rendeix als encants de les dones?


Bé, demà, segueixo de tornada. Amb tanta pel·li i tant amor, tinc noves armes de seducció masiva, segur.

Salut i Zoo!