L'any 1975, dues de les plaques tectòniques més grans del jazz topaven una contra l'altra provocant un dels terratrèmols més sonats de la història del gènere. Tony Bennett, un dels millors "crooners" de tots els temps, amb permís de Frank Sinatra, cara a cara amb Bill Evans, el millor pianista de la història del jazz. La festa estava assegurada.
Va ser a la universitat de Berkeley, a Califòrnia, on aquests dos mestres del jazz van decidir aplegar esforços i atacar un repertori que originalment va ser de 9 peces, entre les quals es trobava el mític "Days of wine and roses". D'aquella primera trobada en va resultar un disc anomenat "The Tony Bennett/Bill Evans Album" publicat l'any 75. Un any després apareixeria la segona part: "Together again".



La bona notícia és que ara s'acaba de publicar un disc que recupera aquells enregistraments originals corregits i augmentats. "The complete Tony Bennett Bill Evans recordings" recull, íntegres, els dos discos publicats els anys 75 i 76 més les sessions alternatives mai publicades que donen per a un segon CD amb 20 composicions més i un parell de "bonus track". Els enregistraments originals de Tony Bennett i Bill Evans surten a la venda en format de disc doble.

Es més fàcil escoltar la seva música que posar-li una etiqueta. Es fa dir Black Joe Lewis i per més tombs que li donem a la marca, el que podem assegurar és que el soul forma part imprescindible de la seva proposta, la resta és una barreja de punk, garatge i rock-and-roll del més brut.



Tenen el seu campament base a la ciutat nord-americana d'Austin a Texas, la formació està liderada pel músic negre Joe Lewis, una mena de terratrèmol soul amb una energia que s'encomana a la primera escolta, i la banda que l'acompanya són els Honeybears, una formació de 8 músics que funciona com la maquinària d'un rellotge suís.



Si haguéssim de buscar parents directes al grup de Joe Lewis no ens equivocaríem en citar James Brown, Wilson Pickett o el mateix Otis Redding. La moda de la nostàlgia envaeix les nostres cases, amb propostes musicals que ens porten a èpoques molt passades. Ara bé, si aquesta nostàlgia està tan ben enfocada com en la mirada de Black Joe Lewis, benvinguda sigui. El nou disc de Joe Lewis s'anomena Tell'em what your name is!.

Aquesta és la nota d'EFE que s'ha publicat aquest matí.

Madrid, 12 may (EFE).- El compositor madrileño Antonio Vega ha fallecido hoy a los 51 años a consecuencia de una neumonía, ha confirmado a Efe un portavoz de la Sociedad General de Autores (SGAE).
El músico, que llevaba varios días ingresado en un hospital madrileño, comenzó su carrera en 1980 al frente de Nacha Pop y diez años más tarde inició una trayectoria en solitario. EFE

Bill Frisell és un guitarrista delicat, meticulós i molt versàtil. Frisell és dels músics que se sap que hi són per la seva sonoritat més que per la seva presència física. La seva exquisidesa l’ha dut a col•laborar amb els noms més importants del pop i del jazz, terreny en què Bill Frisell es troba com a casa.



Ara Bill Frisell ha decidit recuperar els seus millor temes com a compositor en solitari i agrupar-los estilísticament en discos separats. És tan abundant la producció de Frisell que es fa impossible de concentrar-la en un sol volum, per tant bones notícies per als aficionats a la bona música, ja que tindrem Bill Frisell durant una bona temporada. El primer volum de la col•lecció dels “The best of Bill Frisell” està dedicat a les cançons folk del guitarrista.

Lyle Lovett ha estat sempre l'etern secundari. Va viure un temps sota l'ombra de Julia Roberts, amb qui es va casar per divorciar-se'n al cap de poc temps. Ha participat en un bon grapat de pel·lícules sempre interpretant papers secundaris i en el món de la música mai ha aconseguit un número u en cap mena de llista.



Sembla que parlem de la vida d'un perdedor, però realment a Lyle Lovett se l'ha de considerar més aviat com un "outsider", un nedador contra corrent que amb els anys ha aconseguit l'estatus necessari per no haver-se de preocupar pels diners ni per la fama. Lyle Lovett publica ara el que és el seu disc més ambiciós, amb una multitudinària formació que deixa clar que no és una "big band" sinó una banda extensa.



El nou disc de Lyle Lovett And His Large Band s'anomena "It's not big it's large". Lovett vol deixar clar d'aquesta manera que no ha volgut fer un disc tòpic amb acompanyament de "big band", sinó un disc on la seva habitual interpretació del country s'expandeix amb noves instrumentacions. Una nova lliçó del bo de Lyle Lovett.

El “bombón mallorquín” és un tipus de gelat que, com el seu nom indica, es fa a Mallorca. De ben segur que aquest estiu, les vendes augmentaran malgrat la crisi, i és que aquest ha estat el nom triat per Joan Miquel Oliver per titular el seu nou disc en solitari.



Joan Miquel Oliver, quan va per lliure, deixa anar tot el seu torrent d’inspiració i us ben asseguro que sense cap mena de limitació pot ser fins i tot perillós. En aquest nou disc, i a diferència de l’anterior, “Surfistes en càmera lenta”, Oliver es mostra més tendre i íntim, amb cançons que marquen unes distàncies molt curtes.



Melodies molt juganeres, fràgils i imaginatives acompanyen uns textos escrits per Joan Miquel Oliver a cops de genialitat mallorquina. Les seves cançons cal seguir-les amb el text al davant per no perdre cap detall important. Una vegada més Joan Miquel Oliver ha encertat la diana i ens convida a seguir imaginant.

L’univers Myspace és cada dia més gran i comença a ser necessària alguna mena de guia que ens porti fins a les propostes més interessants penjades a la xarxa. Avui us en recomanem tres produïdes a casa nostra que, de moment, només podeu sentir per internet. La primera és la de Maria Coma, 50 per cent del grup Ü-ma, que aposta per un projecte basat en la creació de climes i paisatges musicals.





Anna Roig, acompanyada del seu grup L'ombre de ton chien. L’Anna és de Sant Sadurní d’Anoia, canta en català i en francès, les seves cançons són fràgils i juganeres. Una base musical amb debilitats jazzístiques embolcallen una proposta tendra i delicada.





I per acabar aquestes recomanacions de música emergent, Minimal, un grup barceloní amb experiència en el món de l’electrònica. Fins ara unes primeres maquetes cantades en anglès els han obert les portes de festivals com el Sonar, ara la nova aposta són tres cançons en català que obren a la formació nous horitzons molt interessants. Recordeu que Maria Coma, Anna Roig i Minimal les podeu sentir al Myspace.