Per la seva etiqueta de “xarxa social”, Facebook ha estat sovint criticat com un lloc on la gent només hi “perd” el temps exhibint la seva vida privada, xafardejant l’aliena i compartint jocs i vídeos divertits. Però entre aquest brunzit de contingut superficial, s’està obrint camí una nova tendència: l’ús de Facebook com a font de notícies.

Cada cop ens assabentem de més novetats perquè les veiem publicades a Facebook, o veiem comentaris dels nostres contactes que ens fan saltar l'alerta que alguna cosa està passant: des del terratrèmol d’Haití a la presentació de l'iPad passant per la mort de Michael Jackson. I ben analitzada, la xarxa social, amb els seus 400 milions d'usuaris, té molts factors a favor per convertir-se en clara competència d’altres webs i serveis dedicats a aglutinar notícies de diferents fonts (des de Yahoo! News a Google Reader), a saber:

La informació es publica en temps real. No cal esperar el desplegament dels mitjans sobre el terreny i l’elaboració de les peces, ni que Google aconsegueixi indexar els continguts (haurem d’assumir, això sí, el risc d’informació poc contrastada i amb poca profunditat).

Les notícies són seleccionades (o generades!) pels nostres amics i contactes, amb els quals teòricament tenim interessos (laborals, ociosos o espirituals) comuns. I amb els quals, a més, podem comentar i generar un debat al voltant de la notícia sense sortir de Facebook.

Els grans mitjans també hi són. I estan publicant les seves últimes novetats també a Facebook. Us convidem a fer-vos fans de pàgines com The Guardian, CNN i The New York Times.

Podem endreçar la informació. Tan senzill com crear una llista de notícies i afegir-hi totes les pàgines de mitjans de comunicació que us interessin. Un cop creada, quan torneu a accedir a la vostra pàgina d’inici de Facebook, cliqueu el nom de la llista i veureu només les actualitzacions d’aquests mitjans.

I aviat parlarem d’una altra font de notícies... de 140 caràcters.

Quina és la feina somiada per milions de joves? Jugar tot el dia amb la seva consola i que els paguin per a això. Doncs aquí apunta precisament un nou "reality show" que Sony està a punt de llançar en plena crisi econòmica i amb l'atur assolint xifres catastròfiques. Es dirà "The tester", i es tracta ni més ni menys que d'escollir un provador (un "tester", en anglès) de videojocs per a Playstation3. Al llarg de vuit setmanes competiran entre ells per ser el guanyador d'un concurs que els facilitarà una feina a la divisió de proves de jocs de Sony i un bonus de 5.000 dòlars.

El programa es començarà a emetre el proper 18 de febrer, i es podrà veure només via PlayStation3 i PSP, com a contingut descarregable gratuït. Els participants (a la foto), entre els que hi ha un estudiant, un infermer o un venedor de cotxes de segona mà, hauran de superar una sèrie de proves que, segons Sony, avaluaran habilitats necessàries per ser un bon provador, com ara les habilitats comunicatives, la capacitat negociadora o la rapidesa mental.

Vist el tràiler del programa -al web-, però, tenim els nostres dubtes que certes proves tinguin la utilitat que assenyala el gegant japonès.

Fer servir un xou televisiu per trobar feina no és cap novetat. Però sí que ens crida l'atenció que l'oferta sigui com a "tester" de videojocs, un sector que mou tones de diners l'any i que té milions d'aficionats arreu del món. No serà el darrer xou que tiri per aquí.

D'altra banda, que l'espai només es distribueixi com a contingut de lliure descàrrega a les consoles també diu molt del futur d'aquests aparells com a epicentre de l'entreteniment domèstic.

L’iPad, la nova criatura de Steve Jobs, ja és aquí. I la seva presentació en societat, lluny de silenciar el soroll mediàtic, ha obert de nou el debat: està a l’altura de les expectatives que havia generat?

Més enllà de l’embogiment general (que ha estat quantificat), algunes veus comencen a fer-ne un anàlisi crític. Entre les coses que s’hi troben a faltar: entrades per USB i targetes de memòria, incapacitat per reproduir Flash, vídeos a 1.080 píxels o per executar diferents tasques a l’hora. Podeu llegir-ne més a Mashable, Applesfera, Lukew i Techland.

Senyores i senyors, aquí tenen un dels futurs possibles dels mitjans de comunicació: les perspectives dinàmiques on l'espectador/internauta té el control de la realització. La CNN ha desenvolupat una espectacular aplicació que permet passejar per Port-au-Prince, la capital del país més pobre d'Amèrica.

Es diu Haití 360º i és molt més que un petit experiment. Aquí en teniu més detalls. És obvi que no trigarem gaire anys en gaudir d'això en una retransmissió en directe. Us imagineu un partit de futbol vist d'aquesta manera?

Gelosos com som de la nostra llibertat, sovint enmig de la sobredosi d’opcions que ens ofereix la xarxa trobem a faltar una mà sàvia que ens serveixi la informació endreçada, mastegada i en safata. Els laboratoris de YouTube, que han vist com la competència se’ls avançava oferint productes més estructurats (LastFm, Genius, Spotify, Grooveshark), s’han posat les piles i han arrencat el Music Discovery Project (aka Disco), una nova manera de descobrir vídeos musicals en fase beta.

Cerca, mescla, mira

Sota aquest eslògan, l’aplicació ens convida a introduir el nom d’un artista, a partir del qual es genera una llista de reproducció amb vídeos d’aquell artista i d’altres similars. Aquesta llista és, però, només un punt de partida: podem afegir-hi o eliminar-ne pistes, moure i remoure, i quan la tinguem a punt, visionar-la o enviar-ne l’enllaç per correu electrònic als coneguts.

Per generar les llistes, YouTube està fent servir, quan és possible, els vídeos musicals que allotja Vevo, el projecte de Sony Music Entertainment, Universal Music Group, Abu Dabi Media Company i Emi desenvolupat per Google i que va ser llançat al desembre del 2009 per donar cabuda exclusivament a vídeos musicals oficials facilitats per les discogràfiques. Amb aquesta subtil aproximació a Spotify, YouTube aconsegueix que la qualitat dels vídeos sigui radicalment millor que la mitjana, i representa sobretot una bona notícia per als que no residim als Estats Units o el Canadà, que tenim vetat l’accés a Vevo.

Per molt que el servei en si no sigui una novetat a la xarxa, és significatiu perquè qui l’adopta és un dels monstres d’internet. El que fa uns mesos era tendència en petits cercles comença a obrir-se pas entre el gran públic.

Posar com a contrasenya "123456", la paraula "password" o el nom de la teva empresa són una catifa vermella per als intrusos. Fa anys que els experts en seguretat informàtica insisteixen en recomanar que les paraules de pas siguin una mica més difícils d'endevinar. Però no hi ha manera.

L'últim exemple va passar no fa ni un mes: RockYou, una empresa que crea aplicacions per a Facebook (Hug, la d'abraçades, és seva, per exemple), va patir un atac. L'intrús va publicar a la xarxa la llista de totes les contrasenyes dels treballadors. I entre els més repetits estaven els que hem citat al principi. Altres exemples? "Iloveyou", "qwerty" o "abc123". Tota una garantia de privacitat.

La consultora de seguretat Imperva n'ha fet el recompte i ha aprofitat per recordar unes normes bàsiques (en PDF) si no volem que els nostres espais privats tinguin més visitants que el Montseny en temporada de bolets. Per exemple:

- No poseu el mateix "password" a tot arreu.
- Intenteu que sigui de vuit caracters, com a mínim, i que barregi lletres i números.
- No ha de ser el vostre nom, adreça postal o de correu, ni el nom de la vostra parella o fill/a.
- Si podeu barrejar majúscules i minúscules, millor.
- Intenteu fugir de combinacions de tecles adjacents (123456 o qwerty).

I ara feu la prova. Quantes de les vostres contrasenyes compleixen aquests requisits?

La premsa sobre suport paper ha estat un dels sectors més preocupats pels efectes que internet podria tenir sobre el seu sector. Publicacions diàries i no diàries de totes les mides empresarials han gastat milions d'euros per estudiar si era millor cobrar per accedir als continguts o si, tot el contrari, cal deixar-los oberts a tothom.

Al llarg dels darrers 15 anys s'han posat en marxa complexos sistemes de pagament i de control d'usuaris per assegurar que la lectura en línia oferia també algun ingrés, encara que el cost de crear, implementar i mantenir els esmentats sistemes fos molt més elevat que els diners recaptats per les subscripcions.

A poc a poc es va anar veient que el preu de restringir accessos no compensava la inversió. I d'uns anys ençà semblava que la tesi que s'imposava era la de deixar l'accés lliure a tots els internautes, entenent que la publicació en paper i la d'internet compleixen dos rols diferents, complementaris. Només s'ha mantingut la restricció en zones molt concretes, com l'accés a les publicacions en format PDF o certes consultes a l'hemeroteca.

Aquesta ha estat, a grans trets i amb algunes excepcions, l'evolució dels mitjans en paper a internet: hi van entrar amb la gratuïtat per bandera, van passar a restringir gran part dels continguts, i al final van tornar a obrir-los gairebé tots. S'ha acabat la pel·lícula? Potser no, perquè un dels mitjans de referència al món, el "New York Times", es prepara per tornar a posar peatge sobre els seus articles. Compte, perquè quan el "NYT" esternuda, els grans mitjans es refreden.

Google Docs, el repositori de documents en línia de Google, ara admet arxius de fins a 250 megabytes. Un cop més a la indústria dels llapis de memòria. Recordeu quan per tenir sempre disponible un document d'aquesta mida l'emmagatzamavem a un "pendrive"? Doncs aquest procediment és a punt de passar a la història.

Pot semblar una dada irrellevant, un simple moviment empresarial d'una companyia que vol reforçar el perfil d'un servei que no ha acabat d'esclatar. Però la decisió pren relleu si atenem al que diuen des de Google: el núvol, del qual ja hem parlat alguna altra vegada, és el concepte central: "Podràs tenir al núvol còpies d'arxius gràfics de molt de pes, fotos en format RAW (sense compressió), arxius ZIP i molt més".

Passem de tenir els arxius a la butxaca a guardar-los a internet, igual que passem de "tenir" la música (sigui en suports físics o digitals) a gaudir del dret d'escoltar-la, com fa Spotify. El futur és als núvols. I Google Docs vol ser el nostre nou disc dur d'altíssima capacitat. A més, hi podem accedir des de tot arreu. I atorgar permisos per a documents determinats.

Que volem enviar una foto en alta a algú? La penjo al meu Docs i ja se la descarregaran. No cal que ocupem megues i megues enviant-la amunt i avall. Google vol repetir el cop que ja va donar en el seu dia amb GMail i el seu espectacular (per a l'època) 1 Gb de capacitat. Calaix sense fons, repositori (en vies de ser) etern. Rapidshare i Megaupload ja tremolen.

Després de quatre dies enfonsats en un mar de gadgets, els organitzadors de la Conferència d’Electrònica de Consum han aplicat criteri i ens han presentat, a la fi, la seva selecció de meravelles. El gran premi ha estat per a un televisor que permet 3D, la Panasonic VT25 Series. Si heu vist "Avatar", podeu fer-vos una idea de què significa això..., però esclar, ara cal que es produeixi (i es vengui) material audiovisual a l’alçada: retransmissions esportives, pel·lícules, jocs. I de les ulleres, de moment, no ens en salvem.

El vot popular ha tingut un caire més pràctic i ha guardonat l’Intel Wireless Display, una tecnologia que ens estalviarà antiestètics cablejats creuant el menjador i que connectarà sense fils el nostre portàtil amb nou Core Intel amb el televisor.

I mentre es repartien els premis oficials, a la remor de fons del CES un altre giny monopolitzava les converses: les Tablets, o més concretament, les Slates. Sembla que el 2010 serà l’any d’arrencada d’aquests dispositius, que combinen les funcionalitats d’un portàtil i un lector digital amb l’aparença d’una "pissarra" gràfica. Són tàctils, potents i desitjables. Algunes empreses ja estan desenvolupant els seus productes per adaptar-s’hi (no us perdeu aquests vídeos), i la rumorologia diu que Apple, mestre de l’objecte desitjat, prepara els seus exèrcits de mercadotècnia de cara a finals de gener. Anirem fent guardiola.



(Clica "Veure més" per més vídeos)

» Veure més

"Blanc", "blau marí", "negre", "taronja"... Els que teniu compte a Facebook i a altres xarxes socials haureu vist que moltes noies han actualitzat el seu estat amb una paraula enigmàtica: un color, sense més explicacions. Què vol dir això? D'on surt?

Es tracta d'una campanya de les anomenades "virals" que pretén conscienciar contra el càncer de mama. Es tracta de fer públic el color dels sostenidors que es duen aquell dia per posar l'accent sobre la necessitat de fer-se revisions periòdiques. Tot plegat està muntat al voltant d'aquest grup.

Destaquem la iniciativa perquè, com moltes a internet, és absolutament horitzontal: no hi ha cap govern al darrere, ni tan sols cap ONG. És una iniciativa popular, segons el Washington Post, duta a terme per un grup d'internautes sense cap afany de lucre. Així són les coses a la xarxa. Cada vegada més.

I l'èxit ha estat rotund: en pocs dies el grup de Facebook ha passat d'un centenar de membres a més de 60.000. Fins i tot han nascut grups opositors que no volen saber el color de la roba interior de les seves amigues al Facebook.